Carta de l’any nou

Què no donaria per saber de memòria els més de mil set-cents versos de la Carta de l’any nou [New Year Letter] del poeta W. H. Auden. La va escriure el 1940 com a relat i testimoni poètic del que representava, per a ell i per al món, el final de la guerra del 36 en les nostres contrades i la imminent a tot Europa. Però no me la sé, la carta. I tampoc fóra qüestió d’engaltar-vos-la aquí.

Només en sé alguns versos, que de tant en tant em ressonen, com ara en aquestes dates. No sempre, però sí enguany. Per què? No ho sé, fa la impressió que estem en una frontissa històrica i, alhora, que sempre ho estem, amb un peu en el passat i l’altre en el present fugisser dels dies. I així, ens diu el poeta, “… compartint amor, llenguatge, solitud o por / cap als hàbits de l’any entrant / la gent va fluint pels carrers / cantant o sospirant mentre passa”. Quins seran els hàbits de l’any entrant, aquesta és la cosa.

L’important és, anuncia el poeta, caminar entre els altres “compartint amor, llenguatge, solitud o por”. I a això encomano aquesta meva carta de l’any nou, una entre els caminadors. En companyia del poeta de la comunió íntima entre la persona i la història en els temps moderns. En companyia també, entre tantes altres possibilitats de la presència, del fotògraf amb què encapçalo aquesta carta, Henri Cartier-Bresson (HCB), amb una imatge de l’antològica que tenim a Barcelona. Criatures endormiscades, el 1960, a Nàpols, la primera ciutat europea alliberada de l’ocupació nazi, el 1943. No totes les criatures dormen, a la foto, n’hi ha tres que, als angles superiors esquerre i dret i a l’angle inferior esquerre, tenen els ulls ben oberts. Però no miren a càmera ni enlloc: miren cap endintre. Què hi deuen veure? Somien, els dorments? Què comparteixen, els uns i els altres?

Sense més indicacions del lloc concret de la ciutat on la imatge se li revela, com sempre fa HCB i fan tants bons fotògrafs, la foto s’adreça al lliure examen de cadascú amb un gran respecte pel que hi puguem veure amb els nostres ulls interiors, els ulls oberts cap endintre, com ho estan els ulls dels tres xiquets de la foto. A cadascú el seu voler.

Aquest any que ve, entre versos d’Auden i fotos d’HCB, hi veig una paràbola de la vida adormida. De seguida m’apareix el paral·lel de l’“és quan dormo que hi veig clar” d’aquest altre poeta visionari que és J.V. Foix, que també va escriure les Cròniques de l’ultrason. Tots tres fan bona companyia. Diuen que hi hauríem de comptar, amb els somnis de les criatures, dipositàries del futur. Que la vida adormida no faci perdre el món de vista. Un desig que també podem dir així: que el món somiat saludi quan obrim els ulls. Mentre fluïm pels carrers i els recorrem.

Uns versos més d’Auden, d’un altre poema, per a acabar aquesta carta, en la traducció de Marcel Riera en l’edició recent d’Un altre temps. Poemes escollits del poeta (Edicions de 1984): “Per a nosaltres, per als qui fugim, / i com les flors que no es poden comptar / o les bèsties, que no els cal recordar, / és en el dia d’avui que vivim.” Flors, bèsties, humans, 2025. En el camí, en els carrers.