Encarem els últims dies de campanya i entrarem a la setmana de les eleccions imposades pel govern espanyol després d’un cop d’estat. La repressió ha estat forta i ho és, i el moviment republicà s’ha hagut de preparar ràpidament per a la resistència pacífica i la desobediència civil. Qui millor per a parlar de tot això que un deixeble de Lluís Maria Xirinacs, membre destacat de la Crida a la Solidaritat i actualment candidat número 1 de la CUP per Barcelona? Carles Riera ens atén entre més entrevistes, actes públics i reunions i ens ofereix algunes reflexions de pes sobre la situació actual i allò que es podrà fer d’ara endavant. El candidat de la CUP assenyala que la transició no s’ha pogut fer de la llei a la llei, com havien preconitzat alguns, que amb el somriure no n’hi ha prou, que caldrà negociar el nou govern parlant del punt de partida més que no el d’arribada, que algunes estructures d’estat no havien estat preparades amb realisme, que la posició dels comuns és més cínica que ignorant, i que caldrà fer passos endavant i passos enrere en aquesta nova fase cap a la consolidació de la República.

Sou deixeble de Xirinacs.
—Intel·lectualment, en l’àmbit de l’independentisme, em reconec en dues persones: Lluís Maria Xirinacs i Aureli Argemí.

No sé si Xirinacs estaria començant a escriure una nova ‘traïció dels líders’ després del 27 d’octubre…
—Jo diria que encara no. Però potser començaria a preparar-ne l’esborrany per si calgués. Però jo crec que no. Cal reconèixer que el govern de la Generalitat amb la implicació de Junts pel Sí va fer possible l’1 d’octubre i la proclamació de la República el 27 d’octubre. Que no és poca cosa. Són dues fites molt importants. Vaja, són de les principals fites –per no dir les més importants– que ens proposàvem aquesta legislatura. A tothom se li ha de reconèixer el seu mèrit. D’allò que va passar el dia 28, de la no implementació de la República, no ho anomenaria una traïció. Parlaria de feblesa, de manca de preparació, de manca de determinació… En fi. Fragilitat… Però és cert que Xirinacs començaria a prendre notes per si calgués fer un quart volum.

La seva proposta de resistència pacífica i desobediència civil és ara més necessària que mai?
—De fet, la violència revolucionària és legítima. Fins i tot les Nacions Unides la reconeix en determinades situacions. És absolutament legítima. Tanmateix, Gandhi ja deia que, abans que la submissió, millor la violència. Ell optava per la no-violència. Però abans de rendir-se i sotmetre’s, valia més la violència, deia Gandhi. Jo formo part d’aquesta escola que aquí va inaugurar Lluís Maria Xirinacs –o en va ser un dels fundadors– d’estricta obediència gandhiana. Té el seu origen amb Gandhi i té antecedents importants. Té també una bona referència en la Sud-àfrica de Mandela i a molts altres llocs. La resistència pacífica i la desobediència no violenta té una llarguíssima tradició i arrelament en les lluites populars de tot el món. És cert que el més visible i cridaner són les lluites armades. Però en general, la gent es defensa de manera no violenta. Efectivament, vinc d’aquesta tradició, amb Xirinacs primer, i amb la Crida a la Solidaritat després. Amb tots els respectes pels pobles i les nacions que opten per mètodes de lluita que consideren justos i legítims en cada moment. Però, efectivament, em sembla que aquesta proposta de resistència pacífica i desobediència civil és més vigent que mai a Catalunya. El moviment republicà català ha vist que l’estratègia de resistència no violenta és la que toca ara. Això no implica que l’estat espanyol no actuï de manera violenta. Però sí que comporta que en el temps aquesta violència se li giri en contra.

Fotografia d’Oriol Bäbler

Els catalans estan preparats per aguantar la violència d’Espanya?
—La CUP té una grandíssima confiança en el poble de Catalunya. En els més de dos milions de persones que van anar a votar l’1 d’octubre sota unes condicions de repressió enormes i amb un risc molt gran de prendre mal. També confiem en la gent que es va organitzar per defensar urnes, butlletes i col·legis. I en la gent que es va mobilitzar per les vagues del 3 d’octubre i el 8 de novembre. Molta gent va fer un pas endavant que no havia fet mai. I això no ho va fer gent avesada a les lluites socials sinó que ho va fer la ciutadania en general. Creiem en el múscul, la fortalesa i la convicció de la gent. A Brussel·les vam tornar a veure la capacitat mobilitzadora del moviment republicà. I aquest és el nostre punt principal de força. Quan és la gent qui empeny, les coses avancen prou bé. És quan toca actuar a les institucions quan la cosa s’encalla i té més dificultats. Cal aconseguir que el parlament tingui una majoria suficient per a tornar a traslladar a l’acció institucional allò que la gent digui.

No us demanava tant per la capacitat mobilitzadora i el moment dels somriures com per la violència forta amb possibles morts al carrer. Perquè és d’això que ens van parlar fa unes setmanes…
—Aquests últims anys, s’ha consolidat un missatge que anava bé perquè el moviment fos molt plural i transversal. Era aquesta doble idea de la Revolució dels Somriures i la transició de la llei a la llei. S’ha demostrat que això no és així. De transició de la llei a la llei, no se’n dóna. I que la Revolució dels Somriures ha estat, és i serà molt important, però també haurem de començar a ensenyar les dents. Hem de somriure, però també hem d’alçar els punys. Sempre en una estratègia no violenta, però començar a ensenyar les dents. Abans em demanàveu per la traïció. I jo us deia que no podem parlar de traïció. Crec que Junts pel Sí i el govern van ser ostatges, volguts o per ingenuïtat, d’aquell pensament màgic. Un pensament que es basava en la idea d’un estat espanyol més democràtic i més dialogant i d’una Unió Europea menys demofòbica i menys conservadora i aferrada a l’statu quo. Certament que van preveure eines per a implementar la República. I estructures d’estat i tot plegat. Però eren eines pensades per a poder-les aplicar en un context de més distensió. Amb conflicte, amb hostilitat, amb estira-i-arronses, però amb menys violència i en un cert concert de diàleg internacional. Cosa que no va passar. Hi va haver una estratègia equivocada i manca de determinació. I desconfiança en la gent…

Paternalisme?
—I un cert paternalisme. L’1 d’octubre tothom va ser depassat. El govern de la Generalitat i les entitats sobiranistes, també. Ningú no esperava que passés allò que va passar. Que més de dos milions de persones votessin, que centenars de milers de persones defensessin els col·legis d’aquella manera, que la repressió policíaca fos d’aquell nivell, i que es produís una vaga amb la força que es va produir el 3 d’octubre. Segurament, el govern de la Generalitat i Junts pel Sí esperaven un procés cap a la independència que no modifiqués l’statu quo. I a partir de l’1 d’octubre i el dia 3, hi ha un cert desplaçament de l’hegemonia cultural en l’àmbit polític cap a posicions no tan sols independentistes, sinó també de molta radicalitat democràtica i social. I emergeix la possibilitat que una part important de la població vulgui fer independència i canviar moltes coses. Això pot haver preocupat alguns entorns de Junts pel Sí i del govern.

Fotografia d’Oriol Bäbler

Si és així com dieu, podria ser aquesta una de les preocupacions d’Europa?
—És clar. La seva preocupació no és tan sols que es pugui multiplicar el fenomen independentista, que en darrera instància podem comptar amb els dits de les mans. Segurament, la preocupació és que en un territori europeu més de dos milions de persones facin una revolució democràtica. Els preocupa que tanta gent pugui pensar i estar disposada a defensar que, si les lleis són injustes o insuficients, es pot desobeir l’estat, els jutges, els fiscals i la policia… Això sí que preocupa els poders de la Unió Europea. Si ja van procurar d’aixafar-ho a Grècia, és evident que també ho intentaran aquí. La violència de l’estat i aquesta por de la revolució democràtica expliquen la paràlisi d’Europa l’endemà del referèndum. I també expliquen les pressions que es van fer a Puigdemont perquè parés la declaració d’independència.

Veig que no considereu raons tècniques en la decisió del 27 d’octubre com podria ser no tenir el control dels diners per a pagar les nòmines dels mossos, dels metges, etc. Quin control efectiu del territori hi hauria, sense això?
—Cert. Si vols fer la independència, necessites tenir una majoria. Nosaltres la tenim. Ajustada, però sempre que ens hem comptat hem estat majoria. Necessites tenir també el control del territori. I no el tenim. I necessites tenir suport internacional. I de moment el tenim escàs. De tres potes que necessitem, dues estan febles. El control del territori el tindrem pels mecanismes habituals de l’ús de la força sense exèrcit, policia ni milícia? Com tindrem el control del territori? Entrem en una cosa una mica desconeguda. Com es pot tenir el control del territori sense l’ús de la violència? Cal pensar en els ajuntaments, els CDR i el moviment social que tingui la capacitat de fer un control efectiu del territori. El 8 de novembre va ser un assaig d’això. Però aquesta és una incògnita evident. I cal tenir accés a una economia que et permeti fer funcionar el país. I si et tanquen la caixa, tan sols tens dues vies: accedir a finançament internacional –que té la seva complexitat– o obrir processos de recaptació per la via unilateral. Per a això segon cal una estructura i la determinació de la gent de començar a pagar els imposts en aquesta nova caixa. Implementar la República en els termes en què hem de fer-ho en aquest moment és difícil. És un desafiament molt complicat. Però no hi ha alternativa que no sigui intentar-ho.

Això vol dir que no hi havia la feina feta en matèria de capacitat econòmica i financera? Els divuit mesos eren per a fer això, oi?
—Aquests són els dubtes que tenim sobre la preparació que s’havia fet. D’això, ens en vam adonar quan s’acostava el dia 10 d’octubre i havíem de proclamar la independència al parlament. És cert que el dia 10 ens va caure el món a sobre. Nosaltres ens havíem cregut que el president Puigdemont declararia la independència. I dues hores abans ens va dir que no ho faria, per totes les raons que ja sabem. Però dies abans ja havíem començat a constatar les mancances, les fragilitats i les febleses. La preparació d’estructures d’estat era desigual. I no era sòlida en tots els aspectes. I aquesta de la capacitat d’assumir el finançament del primer període era feta sobre la previsió d’un escenari completament irreal. Ho vam denunciar i en vam parlar amb govern i Junts pel Sí. Però calia continuar avançant. I hi havia el compromís de complir el mandat del referèndum. Calia confiar en la gent i arribar fins al final. Per què no es van preparar prou o amb prou realisme algunes estructures d’estat? Doncs potser perquè dins del govern no tothom encarava aquest moment amb la mateixa convicció i determinació. Hi ha desigualtats en les estructures d’estat preparades en funció de qui depenien.

Queda clar que això no és només una batalla que es guanyi amb democràcia?
—La democràcia s’acaba imposant. A la curta, a la mitjana o a la llarga. Però sempre s’acaba imposant. I jo estic convençut que ho aconseguirem. Tenim un moviment de masses republicà. I això és un fet molt potent. I tenim una majoria d’ajuntaments alineats amb aquest moviment. Dijous vinent podem revalidar la majoria parlamentària republicana. Tenim elements molt importants. Però és cert que l’estat espanyol continua tenint el monopoli de la força, la judicatura, la policia, el control de la caixa… I tot això no són bromes. I això ens porta a un cert aïllament internacional. Per això diem que anem a un escenari d’uns quants anys.

Uns quants anys?
—Poden ser tres anys, quatre o cinc, no ho sé. Poden ser uns quants anys que la nostra estratègia sigui el manteniment del conflicte i la desobediència davant l’estat espanyol. Caldrà sostenir la repressió que això pugui implicar. I començar a construir institucionalitat republicana, a fer procés constituent i a legislar amb lògica republicana. Entrem en una lògica que farem un pas enrere, dos endavant, un altre enrere, quatre endavant. Fent servir la terminologia de Gramsci, ens agrada dir que hem aconseguit l’hegemonia en la cultura política: hegemonia independentista, radicalitat democràtica, un salt endavant en drets. També havíem aconseguit que el projecte republicà tingués un clar factor integrador de construir un país per a tothom.

Ho dieu en passat?
—L’unionisme s’ha proposat de trencar-ho. I és cert que hi ha hagut una certa fractura identitària que nosaltres no volíem. Ara cal generar un discurs republicà molt poc identitari, molt cívic i molt social. Tot això cal dir-ho, explicar-ho i, sobretot, fer-ho. I sense oblidar que som en una situació de repressió i de conflicte per part de l’estat espanyol. Hem aconseguit desplaçar l’hegemonia en termes gramscians, i ara cal entrar en la guerra de posicions. Cal anar avançant, guanyant territori, controlant-lo i tornar a avançar. Això implicarà suportar una repressió important en determinats moments. Ho sabem. En som conscients. Però tenim una confiança enorme en la gent d’aquest país. I nosaltres estem disposats a assumir tota la responsabilitat amb totes les conseqüències.

Fotografia d’Oriol Bäbler

Carles Puigdemont ha de tornar i ha de continuar essent el president?
—Si ha de tornar o no, i quan i com, això és una decisió sobirana d’ell. Qualsevol decisió que prengui, nosaltres la respectarem. Vull insistir que tenim un gran respecte i una gran solidaritat amb el govern que tenim a l’exili i a la presó. Perquè hem tingut grans diferències i controvèrsies, però també hem tingut confluències molt importants. Tothom ha fet els seus sacrificis i esforços i ha assumit les seves contradiccions. I ells han assumit en aquest moment sacrificis més grans de repressió. Per tant, tot el nostre respecte i solidaritat. Tant de bo que l’actual president legítim de la República pugui tornar amb normalitat. Que no ho pugui fer és un senyal més de l’absoluta anomalia democràtica amb què es produeixen aquestes eleccions. Són unes eleccions convocades en un context de cop d’estat.

Ha de continuar essent el president?
—A partir del dia 22, no es tracta de parlar primer de noms sinó de programa polític i agenda. Per tant, nosaltres no volem entrar en aquesta trifulga que tenen Junts per Catalunya i Esquerra per veure qui ha de ser president. No és que la defugim; pensem que ara no cal fer això. L’objectiu és aconseguir una majoria republicana al parlament. Voldríem també que hi hagués una majoria més desplaçada cap a l’esquerra per a poder legislar en favor de les classes populars. Ens sembla que és la millor manera de cosir fractures i fer una República integradora. Quan arribi el moment d’investir i formar govern, la clau serà el compromís amb la República, amb la desobediència a l’estat i al 155, i amb el procés constituent.

Com es pot fer això en aquest context?
— D’entrada, desplegant la llei de transitorietat jurídica. També cal restituir els decrets i lleis majoritàriament de protecció social, ambiental o d’equitat que el Tribunal Constitucional s’ha dedicat a suspendre sistemàticament a instància del govern espanyol. Cal fer un acte de sobirania amb tots aquests decrets i lleis contra els desnonaments, per l’habitatge, d’igualtat d’homes i dones, contra la pobresa energètica… Cal que siguin restituïts. I cal començar a legislar amb lògica republicana. I aquí és on fem un emplaçament als comuns i als socialistes: Escolteu, si aquí es vol legislar al servei d’una economia social i al servei de les classes populars, en el marc estatutari i constitucional no ho podrem fer. Això tan sols es pot fer en el marc republicà. Perquè, si no, serem on érem. Ens diran que envaïm competències de l’estat o que atemptem contra la unitat de mercat o els interessos de les empreses de l’Ibex-35.

És més important el punt de partida que els objectius finals en aquest moment?
—Si realment volem arribar a bon port, caldrà fer-ho des del marc de la República. Aquest és el punt de partida. La consolidació de la República estarà feta quan puguem. Quan puguem! Perquè tot això es farà en un context de repressió molt forta. Aquesta vegada no negociarem sobre els objectius, sinó sobre el punt de partida. República des del primer moment, llei de transitorietat, procés constituent i desobediència al 155. Si aquest és el compromís, nosaltres no tan sols investirem el president que assumeixi aquest programa. Nosaltres estarem disposats a participar-hi assumint qualsevol responsabilitat i totes les conseqüències. En aquest govern el president Puigdemont o el vice-president Junqueras serien benvinguts, i tant! Només faltaria!

Fotografia d’Oriol Bäbler

La CUP està més a prop de Junts per Catalunya que de l’esquerra d’obediència espanyola?
—Si com a esquerra d’obediència espanyola entenem el Partit Socialista, sens dubte.

Si em referís al Partit Socialista, no hauria fet servir el mot ‘esquerra’…
—Em demaneu per Podem i els comuns, doncs. Des del punt de vista republicà i del projecte de ruptura democràtica amb l’estat espanyol, sí. Si parlem de la voluntat de materialitzar la República en els termes que parlàvem ara, és evident que estem més a prop de Puigdemont i d’Esquerra Republicana que no de Podem o comuns. Hi insisteixo: des del punt de vista d’implementar el mandat de l’1 d’octubre i no tornar a la pantalla de l’estatut. En aquest sentit, estem més a prop d’Esquerra Republicana i de Puigdemont. I remarco Puigdemont. Una altra cosa és el PDECat. Però també tenim l’objectiu d’incidir tant com sigui possible perquè el parlament sigui majoritàriament republicà i que hi hagi un desplaçament a l’esquerra que ens permeti de legislar en termes republicans amb sensibilitat social. Des del punt de vista social, amb els comuns tenim moltes coincidències. Per això els demanem que se sumin a la revolta democràtica de ruptura amb el règim del 78. No perdem aquesta esperança.

La impossibilitat de fer aquesta política social des del marc autonòmic i constitucional és un fet demostrat. La posició dels comuns és per ignorància o per cinisme?
—Jo crec que és més cinisme. Quan hi va haver la crisi del règim del 78, amb la crisi econòmica, l’esclat de la corrupció i la crisi de la monarquia, alguns sectors de les oligarquies de l’estat van decidir d’apuntalar el règim davant la caiguda del PP i el PSOE. I ho van fer pels dos cantons. Amb Ciudadanos per la dreta i amb Podemos per l’esquerra. Em sembla clar que, si bé Podemos neix del 15-M i d’una voluntat de canvi i transformació republicana de l’estat espanyol, és cert que alguns sectors de l’establishment hi veuen una oportunitat d’apuntalar el règim per compensar la caiguda del PSOE. I hi ha grups empresarials i mediàtics que són darrere de Ciudadanos i de Podemos. Si més no, facilitant-los el terreny i donant-los espais i oportunitats. Podemos s’ha mogut sempre amb aquest dilema: ser una força regeneracionista de l’estat per l’esquerra o ser una força que trenqui amb el règim del 78 com havien anunciat en el seu origen.

Fotografia d’Oriol Bäbler

I comencen a resoldre’l?
—Sembla que el viratge cap al regeneracionisme o el reformisme és clar. Es mouen ara en el terreny de la monarquia, de la constitució i l’estatut, i volen ser la força d’esquerres d’aquest statu quo. És inquietant. El trencament que han tingut a Podem a Catalunya diria que és precisament per això. Albano-Dante Fachin representa el discurs dels orígens i, malauradament, Domènech i companyia representen el discurs de readaptació. És una qüestió d’un cert cinisme. Ells saben perfectament que un referèndum pactat és impossible. El dictador ho va deixar tot lligat i ben lligat. La reforma constitucional de tipus federal o confederal és una possibilitat completament remota. Saben perfectament que això és inviable. I això és cinisme. Reforcen l’estat i l’statu quo.

Al principi ha sortit la vostra participació destacada a la Crida. Amb Jordi Sànchez i Àngel Colom, en vau ser les cares més conegudes. I ara Sànchez és a la presó. Què us fa pensar?
—Em commou molt parlar d’això. Perquè em dol molt la seva situació. Amb les persones que venim de la Crida, encara que hem fet trajectòries molt diferents i que hem pogut tenir discrepàncies polítiques, hi ha una cosa que ens manté units i amb amistat. Quan veig el Jordi, ens sentim companys. Independentment de les diferències polítiques. Ara quan ens hem retrobat tota la gent de la Crida per defensar els Jordis, és com si fos ahir tot plegat. A mi em toca i m’afecta parlar d’això. El Jordi és una persona estimada i respectada. I em dol que estigui a la presó. Ell, en Jordi Cuixart, l’Oriol Junqueras i en Joaquim Forn. Em dol la seva situació. La de tots. Però amb en Jordi Sànchez la relació és especial. Des de la CUP, és evident, i jo personalment, faré tot el que calgui en cada moment perquè surtin com més aviat millor. No l’he pogut anar a veure encara. Hem intercanviat missatges per mitjà d’una persona que fa de pont. A veure si ens podem retrobar al parlament ben aviat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb