23.07.2018 - 22:00
La divisió home-dona és una construcció cultural? Aquesta és la pregunta que intenta respondre Raphaëlle una obra de teatre documentari de la companyia La conquesta del Pol Sud que, de moment, ha estat una de les joies del festival Grec d’enguany. Posa en escena un testimoni real, la història d’una persona que és enmig d’un procés de transformació en el qual considera de canviar la seva identitat de gènere. Aquesta peça culmina una trilogia d’obres documentàries de la companyia amb tres dones protagonistes que reflexionen sobre la història col·lectiva a partir de testimonis concrets. Després de la pre-estrena, Raphaëlle començarà una gira per Catalunya a la tardor del 2018 i el 2020 farà temporada a Barcelona. Carles Fernández, juntament amb l’escenògraf Eugenio Szwarcer, són els creadors i intèrprets d’aquesta història que va fer aixecar dels seients el públic del teatre del CCCB.
—Claudia –filla de desapareguts a l’Argentina que havia viscut una vida inventada pels seus pares d’adopció–, Nadia –una refugiada afganesa que s’havia fet passar per un home per sobreviure– i Raphaëlle –una noia transsexual que ha de lluitar contra els estereotips per ser acceptada. Per què aquests tres noms femenins per a parlar sobre la identitat?
—Vam triar aquestes tres persones perquè la seva experiència vital girava al voltant de la pregunta: qui sóc jo? S’han hagut d’enfrontar d’una manera potser més intensa que les altres persones a saber qui eren. La Nadia perquè va patir les conseqüències de la guerra a l’Afganistan i es va vestir de noi per poder passar desapercebuda al règim dels talibans; la Clàudia perquè li van amagar la seva identitat; i la Raphaëlle té una història en què ha d’anar trencant motlles per poder viure amb la seva identitat real.
—Per què creieu que és necessari reflexionar sobre la identitat amb testimonis amb noms i cognoms?
—Jo crec que en el món actual hi ha molta confusió. Estem sotmesos a molts d’estímuls i a molt de soroll, també en el periodisme i la informació. El fet de saber qui ets no és una cosa senzilla, perquè hi ha moltes interferències. Escoltar la teva pròpia veu no és fàcil.
—Com treballeu les vostres obres de teatre documentari? Teniu primer el tema que voleu tractar i després cerqueu la persona o a la inversa?
—Tenim una idea prèvia de què volem tractar i després cerquem la persona, a excepció de la Nadia que la vam conèixer quan va venir a Barcelona i vam veure que tenia una experiència de vida molt potent. La Claudia, ens la van presentar las Abuelas de la Plaza de Mayo a l’Argentina i ens va semblar important, perquè els seus desapareguts tenen molt a veure amb nosaltres, amb la història al nostre país. Argentina ens mostra com han estat jutjats els responsables de la dictadura i de les desaparicions, cosa que nosaltres encara no hem fet.
—Per què decidiu de fer teatre documentari?
—Una de les necessitats era connectar amb el públic. En un principi, fèiem obres de text amb continguts socials, sempre eren temes d’actualitat; els acomiadaments en cadena, l’atur de llarga durada, la democràcia real, l’alzheimer… Aquest camí de treballar sempre amb històries del present ens ha portat al teatre documentari.
—Com el definiries?
—És el teatre que posa en escena paraules i texts que realment han estat dits, que no estan construïts, que no són ficció. A escena també posem els protagonistes reals dels fets.
—Suposo que un dels aspectes més interessants és crear la història conjuntament amb la protagonista.
—Sí. Les nostres protagonistes també són autores del muntatge. Com que parlem de la seva experiència, veiem molt important que hi participin. El pacte és aquest: nosaltres t’ho podem demanar tot i tu ens ho expliques tot, però plegats decidim què hi posem i què no, i també junts fem la selecció dramatúrgica.
—Com es converteix el periodisme en dramatúrgia?
—Es tracta de donar-li profunditat a allò que estàs fent. I, per fer-ho, necessites crear una relació profunda amb la persona de la qual expliques la història. Està clar que per crear una relació profunda, necessites temps. Temps per buscar les causes profundes, les experiències més amagades. No es tracta de simples declaracions. Aquestes persones transmeten els seus processos vitals.
—Centrant-nos en la Raphaëlle, la protagonista de la vostra darrera obra, com neix la idea de projecte?
—A Raphaëlle sabíem que volíem
—No deu ser fàcil…
—Al principi hi ha un període en què amb molta generositat t’expliquen la seva experiència. Hi ha persones que ja et diuen d’entrada que no pujaran en un escenari, que no volen desvelar res en públic. De fet, pocs hi estan disposades perquè és un acte de valentia molt gran.
—Quan coneixeu la Raphaëlle?
—El gener de 2018 vam començar a participar en les activitats de l’associació Ivaginarium i allà la vam conèixer. Vam planejar de sortir de viatge per preparar l’espectacle. Un cop comencem a treballar amb una persona, sempre sortim de viatge. En aquest cas, vam anar a França, el país de la Raphaëlle, per visitar tots els llocs que havien format part de la seva vida. En el nostre cas, el viatge sempre forma part del procés de creació. Tot el procés es viu en primera persona.
—El fet de fer aquesta arqueologia sobre la identitat dels vostres personatges també us fa de mirall a vosaltres mateixos?
—Sí, es crea una relació i et modifica i et transforma també, a tu. Aquesta és una de les parts més boniques i més delicades d’aquests projectes. Perquè ens exposem nosaltres personalment. Ens afecten tant les coses bones com les dolentes. No ens hem quedat igual després d’haver anat a Afganistan, o d’haver vist el recorregut d’una persona trans.
—Com va ser aquest viatge per França?
—Vam anar a Normandia i al centre de França, a la La Roche-sur-Yon, on viuen els pares de la Raphaëlle, i després a París, on hi va a estudiar disseny.
—Qui en decideix l’itinerari?
—Els llocs que visitem són decisió nostra però en compartir-ho amb ella se n’hi van acudir més. També en va proposar encara més, però nosaltres volem donar-hi el nostre enfocament.
—La idea de narració ens mostra el camí d’una persona que no se sent bé amb la identitat normativa. Com ho vau plantejar?
—La idea és de mostrar l’evolució, tot el procés de transformació, que és també un procés de lluita. La Raphaëlle ha hagut d’anar construint-se una mirada sobre ella mateixa i s’ha hagut d’enfrontar a la dels altres per fer-se reconèixer.
—Podeu explicar alguna de les experiències del viatge per França que més us van impressionar?
—Una de les més dures va ser anar a la Bois de Boulogne, a París, on vam poder conèixer de dins les pèssimes condicions en què viuen les treballadores sexuals. França és un país capdavanter i avançat, amb un pes important a la Unió Europea, però hi ha una perifèria molt clara. Això impressiona. També van ser molt intensos els moments que vam passar amb la família de la Raphaëlle. Veus el patiment que hi ha al darrere, i també les alegries. La intensitat emocional d’una família que han passat de ser dues germanes i un germà a tres germanes.
—La transsexualitat encara és una batalla pendent de la identitat. A l’obra s’observa com alguns dels estaments de l’anomenat ordre social com els metges o els jutges volen fer encabir en la norma les identitats que no hi encaixen…
—Exacte. Miquel Missé comenta en les imatges d’escena que probablement s’és rígid. I això volem reivindicar: A la societat occidental hi ha una gran rigidesa en la construcció del gènere. Crec que havíem de revisar aquesta divisió binària.
—Quin simbolisme té l’escenografia?
—Bàsicament hi ha un concepte molt important que és el que resta davant i darrere de l’escenari. Al davant hi ha allò que s’exposa a la mirada, i al darrere allò més ocult. També hi té un paper important la passarel·la, que és un element associat a la imatge, al glamur, a l’exposició pública, a la mirada dels altres. Una passarel·la construïda d’un material que és un mirall.
