Eudald Carbonell
Eudald Carbonell, en una imatge d'arxiu (Foto: EFE)

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Eudald Carbonell (1953) és arqueòleg, doctor en geologia per la Universitat Pierre et Marie Curie i en història per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor prolífic, ha teoritzat profundament sobre l’espècie humana i la necessitat d’una revolució en l’evolució. Els seus llibres Ens farem humans? (Cossetània Edicions) i L’evolució sense sentit (Grup 62) van ser un èxit de divulgació científica. Director del jaciment de l’Abric Romaní, actualment viu a Burgos, on és codirector dels jaciments d’Atapuerca. VilaWeb ha entrevistat aquest científic per saber com veu la Covid-19.

Eudald Carbonell , en una imatge d'arxiu (Europa Press)
Eudald Carbonell, en una imatge d’arxiu (Europa Press).

Un tema clàssic vostre és la socialització de la tecnologia. No és igual si uns quants descobreixen el foc que si tots el fan servir. En aquesta pandèmia socialitzem tecnologia?
—Aquesta és la qüestió. Veure si guanya la planetització o la globalització de peus de fang. La globalització és uniformització. La planetització, en canvi, implicaria la redistribució de la riquesa, la col·laboració i la socialització de la tecnologia. Com veurem, aquesta serà l’única manera com la pandèmia es podrà tallar. Hi ha una cosa important: per primera vegada l’espècie en conjunt, i tots els països, s’enfronten a la selecció natural. Ara, gràcies a la tecnologia, i de la capacitat de socialització, tenim hospitals (alguns llocs més, alguns altres menys), i per primera vegada l’espècie s’ha apoderat per anar contra de la selecció natural.

Desenvolupeu-m’ho, això.
—La selecció natural és l’evolució, que no té cap mena de criteri ni de sentit. Ara lluitem contra la fatalitat dels fets. Allò de ‘mira, havia de passar’. Doncs no.

Us he llegit entrevistes i els periodistes sempre us agafem per la banda apocalíptica: això s’acaba.
—M’és igual. M’importa que arribi el missatge. I el missatge és que s’ha d’augmentar la consciència crítica de l’espècie. I que les coses s’han de fer de manera cooperativa, coordinada, en consens, i buscant alternatives. No posar pedaços a la mateixa evolució. S’ha de fer una revolució en l’evolució de l’espècie.

Hi ha evidències de la relació entre la pandèmia i la globalització, que ha ajudat a accelerar-la. Seria possible una altra globalització?
—És això que et deia: la globalització és sinònim d’uniformització. La globalització s’ha d’aturar automàticament perquè la uniformització només ens pot dur problemes. Jo advoco per la planetització, és a dir, per mantenir la diversitat, perquè la memòria del sistema sigui diversa, fins que siguem capaços d’integrar, i siguem més intel·ligents Aquesta diversitat cultural i social és tan important precisament quan hi ha un desastre gros. Part d’aquesta diversitat d’informació pot redirigir el nostre procés evolutiu. Si la diversitat desapareix, o no s’integra bé (com va fer la biologia fa quaranta mil anys, que hi havia cinc o sis espècies i es van integrar en una de sola, un híbrid, el sapiens), malament. Mentre no hi hagi intel·ligència social ni consciència operativa, hem de mantenir la diversitat. Molt probablement el món anirà cap a una fragmentació operativa, si es fa la planetització. I podrem generar interdependència. No hi ha cap més manera de tirar endavant. Passa als Estats Units, amb l’enfrontament entre demòcrates i republicans, o a Europa, que hem vist que la CEE és de per riure, que no serveix per res, i no té criteri integrador i unificador, i s’ha tornat a les nacions estat. Cal un canvi molt profund. I no tan sols d’hàbits individuals.

Veig científics aquests dies que semblen polítics: avui diuen blanc i demà negre.
—Una cosa és el mètode científic, que és universal, i una altra el pensament científic. Els científics no pensem tots igual. Ara, per exemple, el mètode per a veure com s’ha de fer el desconfinament l’ha de poder seguir tothom. Si no, no serà un mètode científic, serà un nyap.

Per què Espanya té aquest índex tants alt de mortalitat?
—Molts motius. Un, per exemple, és que a la zona mediterrània la socialització és molt més alta. Després hi ha errors estructurals evidents. Com pot ser que, havent descentralitzat la sanitat, es vulgui recentralitzar en el moment més crític? És un error. Ho veu un nen petit. Si pots coordinar, i que tothom contribueixi específicament contra la malaltia, i veure que la vida de la gent en aquests moments és molt més important que unes altres qüestions, s’hauria de poder treballar de manera conjunta. I no solament a Espanya, sinó a Europa i tot el món.

Quina cosa us ha sorprès, fins ara?
—Hi ha una cosa que m’ha alarmat molt: que no tinguéssim un protocol universal per a una pandèmia com aquesta. Intel·ligents com som, socialitzats com estem, viatjats com som, aquí hi ha alguna cosa que s’ha fet molt malament. I per part de tothom. Però, és clar, els responsables polítics són els que han de donar la cara.

Coses noves que la pandèmia us ha despertat?
—Hem de reforçar la consciència crítica de l’espècie. Som una espècie a tot el món. La fragmentació operativa de les diferents cultures i pobles també s’ha de reforçar. Veig més consistent ara l’Europa dels pobles que no la dels estats nació. I en aquest cas hi entraria Catalunya. Sempre he vist que l’Europa dels pobles és més racional, lògica i lligada a la conservació de la memòria del sistema social i polític, que no una Europa feta amb estructures econòmiques determinades.

Alguns sempre veuen la fi del capitalisme a la cantonada. Ara també passa. Doncs va aguantant.
—El capitalisme no l’acabarà la pandèmia. La pandèmia ajudarà a veure que aquest sistema és vell, acabat, pre-històric, té dos-cents cinquanta anys. La pandèmia posa sobre la taula que el sistema no resol el problema. Ara, tota sola la pandèmia no farà canviar el sistema. La revolució científico-tecnològica ens ha d’empènyer a una altra relació humana amb el nostre entorn i nosaltres mateixos. I si no ho fem col·lapsarem, perquè el capitalisme, que ve del segle XVIII, és un sistema anacrònic.

Confinat a Burgos?
—Sí. Des del balcó et parlo.

Això de l’exèrcit sembla que a Espanya ja els ha agradat. És així ? O és error pensar que es veu així?
—Si les coses no es fan per un motiu ideològic, qualsevol força social organitzada, i l’exèrcit ho és, s’ha de posar a disposició de l’espècie. Ara, si això es fa amb un criteri ideològic, per reforçar un poder (poder amb què molta gent no està d’acord), doncs està malament que s’utilitzi.

Res a afegir?
—Cal una consciència crítica d’espècie perquè, si no, el que ve ajudarà al probable col·lapse. I col·lapse no vol dir extinció. Ha de quedar clar. L’extinció és la desaparició d’una espècie. El col·lapse és una espècie que va a batzegades i passa un coll d’ampolla. I la cosa més probable és que a l’espècie a curt terme li vingui el col·lapse. La socialització de la revolució industrial va costar dos-cents milions de morts. Directament o indirecta. Quan aleshores n’hi havia 1.300 o 1.400, de milions. La socialització de la revolució científico-tècnica, si la fem com la industrial, pot emportar-se un 10%-15% de l’espècie.

La pregunta és: hi ha massa gent al planeta? Si és el cas, per què hem de reduir el nombre de manera brutal, injusta o deixar-ho a l’atzar? No podem aconseguir ser menys sense haver de veure morir gent pel camí, sinó amb polítiques de natalitat?
—Exacte. Si hi hagués consciència crítica d’espècie, definiríem uns objectius. Quants volem ser? Com hem de distribuir l’energia? Com entrem en equilibri dinàmic amb el nostre entorn? Seria molt fàcil, independentment de les ideologies. Ara, mentre la consciència de classe sigui la que encara domina, i la d’espècie encara no, doncs no ens en sortirem. Perquè ara ho veiem: en la pandèmia els més perjudicats seran els més pobres. I aquí tenim les classes extractives, que es dediquen a quedar-se les plusvàlues. Tot això s’hauria d’eliminar amb una consciència crítica d’espècie. I, aprofitant l’avinentesa, hem d’eliminar els líders. No físicament. Parlo de l’estructura social. Tenir líders és el pitjor que ens pot passar, i ara es veu.

Per què?
—Perquè, i és ben curiós, solem posar de líders els més imbècils. No crec que digui cap cosa que sigui estranya. Van molt perduts. Aquests dies es veu. Fa falta una altra mena d’estructura de governança i organització. Més basada en l’autoconeixement, l’autoformació i en la coordinació. Fa falta organització i coordinació. Factors fonamentals per a planificar. Valors que en sistemes com els socialistes s’havien aconseguit. Malament, però s’havia aconseguit.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.