Quan vaig llegir la “Postil·la” de Carme Junyent, inspirada pels atacs al seu article contra la deformació de la llengua –“El ‘totis’: una barrera contra la inclusió”–, vaig decidir de dedicar aquest darrer article abans de la pausa canicular a la dictadura de la correcció política. Sots pretext de sensibilitzar contra la discriminació, aquesta policia del llenguatge pretén incidir en aspectes de la conducta a força d’embussar el pensament. Amb insistència goebbelsiana, el totalitarisme promet l’alliberament d’alguna força opressiva –la burgesia, la confabulació semítica, el patriarcat– i predica solidaritat –de classe, de raça o de sexe–, mentre imposa una divisió radical, insuperable, entre la massa dels ofuscats per la tradició –en el cas que ens ocupa, la d’un idioma mil·lenari– i una elit d’il·luminats a qui se’ls ha revelat el sentit de la història. A Catalunya, país d’avantguarda en modes importades, i especialment a Barcelona, ciutat global on n’hi hagi, mai no ha faltat un esplet d’enginy en segones parts que mai foren bones.

Pensava, dic, reivindicar la rèplica de Carme Junyent contra els autoinvestits vigilants de la moralitat lingüística. Però no paga la pena de repetir amb menys encert allò que el director del diari ja ha dit sobre el tema. El reprendré, doncs, des d’un angle menys políticament específic. Al capdavall, a Carme Junyent no li calen cavallers en aquesta lliça. Però, per enllestir d’una vegada la qüestió de la seva competència lingüística comparada amb la dels crítics que li han sortit en aquest país de Lil·liput –l’illa on els càrrecs es donaven als que calçaven talons petits–, em remeto a l’anècdota. Amb Carme Junyent hi vaig tenir un breu intercanvi de correspondència fa més de vint anys, quan dirigia la revista de pensament Diacritics. Havent rebut un article sobre un escriptor africà –crec que es tractava de Chinua Achebe–, vaig demanar-li una valoració com a experta en les llengües d’Àfrica. La meticulositat del seu informe, redactat en un anglès correctíssim, em revelà una intel·lectual catalana homologable internacionalment, cosa llavors inhabitual si més no pel domini de l’idioma. Aquesta experiència m’estimulà a llegir el seu llibre Contra la planificació, un estudi que haurien fet bé de llegir els responsables de política lingüística i que es demostra ben actual si fem cas de les astracanades tardoprogressistes.

Consignada l’admiració per Carme Junyent, enfilo la reflexió per on més m’ha immutat l’atac de què ha estat objecte, és a dir, per l’objecte mateix de l’atac, car proposar seriosament i ja no cal dir fanàticament de substituir els pronoms gramaticals per uns que atropellin les concordances i malmetin l’estructura de l’idioma sembla una broma de mal gust. La reducció de la llengua –un sistema arbitrari, però altament codificat– al nivell d’uns altres sistemes simbòlics és un cas més de simplificació de la complexitat social que ens ha regalat la postmodernitat. Un model del sacrificium intellectus que reclama la teologia del progre ens l’ofereix l’objector de consciència pronominal quan argumenta contra Junyent que a ell el pronom gramatical “no el representa”. Com si la llengua s’hagués anat organitzant i articulant durant segles per acomplir la santíssima i democratíssima missió de representar-lo a ell, a illis, o com aquest purità de la confusió insignificant s’empesqui de “representar-se” en l’idiolecte de la seva idiòcia personal.

La primera impressió d’aquesta absurda polèmica, doncs, és la de l’avanç imparable de la bestiesa en una societat que, impotent per a enfrontar-se amb les causes transcendents, es desficia per fer causa d’allò que no n’és i que per aquesta raó aguanta totes les excentricitats del radicalisme gratuït. La incapacitat d’acarar els greus problemes socials, ambientals i polítics encoratja la substitució simbòlica, de tal manera que la malenconia del poder inassequible es tradueix en dictadura de l’estupidesa.

Al seu llibre La bêtise, André Glucksmann donava la clau de la visió esquerrana de les coses en un temps en què l’esquerra ja havia perdut el seu món. Aquesta visió, deia, “suposa que existeix una fracció d’humanitat –en general la classe obrera, però de vegades substituts com els pobles del tercer món, les dones, etc.– per qui [citant Lukács] ‘la coneixença de si significa alhora una coneixença de tota la societat'”. Però si la consciència de classe obrera, com Godot a l’obra de Samuel Beckett, es pot definir per la seva incompareixença històrica, les altres categories derivades d’aquella consciència representen una recaiguda en la mateixa afecció. D’aquesta manera, l’esquerra, diu Glucksmann, disposa d’una infinitat de centres per a cadascun dels seus errors. I encara: “La dificultat de l’esquerra, doncs, no és pas d’explicar com fracassa la seva missió mítica, sinó per què podria no fracassar.” La qual cosa ens porta a l’argument principal de Junyent: per què la violència exercida en el llenguatge pel despotisme de la correcció política hauria de reeixir contra l’evidència del fracàs de les llengües de disseny? Per a citar Glucksmann una darrera volta: “La droga dura de l’intel·lectual modern és el napoleonisme” –com a francès, Glucksmann proposa un referent del seu país, però els catalans del Sud en trobarien de més immediats. El napoleonisme, diu, consisteix a atribuir-se la tasca d’aplegar les forces vives –que sempre són a la distància d’un tuit– per a tancar en apoteosi qualsevol batalla decisiva, de la qual s’espera que liquidi les qüestions fonamentals sense apel·lació.

La bestiesa té un pedigrí magnífic. La literatura va plena d’exemples i potser és aquesta la seva tasca principal: posar-nos davant del mirall de l’estupidesa compartida. Flaubert va dir famosament: “Madame Bovary c’est moi.” Amb més raó podria haver dit: “Charles Bovary c’est moi.” Emma conquereix una distinció catastròfica en l’aventura sexual, l’ensorrament psicològic i el suïcidi, però el bovarisme és infinit.

L’any que vaig néixer, el crític literari R.P. Blackmur va pronunciar unes conferències sobre la ignorància a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. A la primera, subtitulada “Les injustes ments dels justos”, diagnosticà l’època, que era plenament la seva i també ha estat la meva, amb aquestes paraules: “Els dos grans fets interns del nostre temps són la recreació del dimoni (o conducta pura) en un lloc d’autoritat i el desenvolupament de tècniques per a descobrir problemes destructius a la psique de les persones.” Blackmur tenia molt present el maccarthisme dels anys anteriors, però la seva observació era perfectament extrapolable al període posterior. No era pas per malenconia d’un humanisme que ja tenia obertes importants vies d’aigua, sinó per apercepció d’allò que covava la civilització tecnològica, que ell llançava un avís per a navegants. El refinament de l’abstracció crítica en física i matemàtiques comporta més coneixement, però també més malícia, deia Blackmur, perquè tendeix a dissoldre la textura de l’experiència moral. Sense aquesta textura intricada i multiforme, cada vegada resulta més fàcil manipular per mor de la manipulació, moralitzar per la pujada de moralina a la sang, i és per aquesta addicció a la superioritat artificial de la doxa més automàtica i més nècia que l’acte irracional pot semblar un alliberament quan hauria de ser una advertència.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.