Canigó 1883

Que notis el món com s'atura dalt de tot de la mola immensa i la vegis convertida en pistil de magnòlia tan sols perquè ho ha dit en Verdaguer

Núria Cadenes
Núria Cadenes
08.06.2022 - 21:40
Actualització: 08.06.2022 - 21:42
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Sí, jo també ho he fet. Vull dir que sé que no he estat ni la primera a tenir la idea, la mania, la dèria o obsessió, ni la primera a dur-la a terme. I que no és un acte que cerqui exclusivitat sinó al contrari: d’alguna manera et lliga amb altres congèneres, passats i futurs, et fa sentir petit nus d’una xarxa de fils que no es veu però que s’estén i es perpetua.

De vegades la literatura té aquest poder.

I això va passar, ja fa no recordo quants anys: treure el petit llibre de la motxilla, esperar que el cim s’aclareixi de gent (avui dia sempre hi ha gent), dir d’entrada els versos que coneixes de memòria i que sempre fan quedar bé quan la conversa ho propicia i continuar després llegint-ne algun fragment a l’atzar. Que la veu no sigui alta, que s’hi senti també el vent, que notis el món com s’atura dalt de tot de la mola immensa i la vegis convertida en pistil de magnòlia tan sols perquè ho ha dit en Verdaguer.

Va ser un d’aquells moments que et queden enganxats a això que ets mentre et vas fent.

En fi, si avui en parlo és tan sols per afegir-me a la convocatòria. Per agrair alhora que s’hagi fet. Perquè aquest poema grandiós i les seves evocacions formen part també del conjunt contradictori que ens configura, igual com ho és el mite que ja existia molt abans que mossèn Cinto ens el deixés escrit. I perquè ara hi ha en marxa un projecte preciós que els tornarà a invocar tots (el cim, els versos, el poeta) i m’han assaltat les ganes de celebració.

L’any 2019 ja hi va haver Maleïda 1882, que narra cinematogràficament la travessa verdagueriana a l’Aneto. Ara la Fundació Jacint Verdaguer i Filmexplora preparen la segona part d’aquest bell projecte sobre la gènesi muntanyenca del gran poema èpic Canigó, i s’enfilen dalt de tot del pistil per entendre la màgia que va descriure Perejaume: “Com, a mans de Verdaguer, el Pirineu va esdevenir un fil de tinta.”

I més i tot: caminant per les sendes que va seguir el poeta, recreant amb fidelitat vestits i equips de muntanya de l’època, retratant fílmicament els paisatges esplèndids, ens mostren, juntament amb la gènesi del mític poema, la personalitat contradictòria de l’home que el va escriure. Aquest enigma que continua essent Verdaguer. Tan estimat. Tantíssim. Tan bescantat també. Des de dalt del puig de Balaig, el jove Verdaguer pasta la idea del poema: el cavaller Gentil, seduït per la fada Flordeneu, i el viatge dalt de la carrossa de les daines, tota la gran volta al Pirineu. La travessa que també farà el poeta. Ell, a peu. Recollint imatges, olors, textures, llegendes. Els mots tan vius. Les formes. I la sensualitat de les fades. I l’ordre que s’hi imposa. És “la dualitat moral” que sacseja l’home que escriu i que és capellà i que tot alhora. Tal com refereixen els responsables d’aquest nou film, a més del retrat de la terra i de l’aigua i del cel que també les alimenta, han volgut pouar en la contradicció que defineix l’home que ho va condensar i engrandir en poema, el seu pas altern “entre les idees llibertàries, revolucionàries, i el dogma catòlic”.

És Canigó 1883, que ja encara el procés de postproducció, que ens ofereix la possibilitat de ser-ne petits mecenes (jo ja en tinc encomanades les entrades: feu-me el favor de culminar l’aposta), que ha dirigit Albert Naudín, que compta amb les interpretacions del Lluís Soler (absoluta veu i fondària de Verdaguer) i de la Sílvia Bel com a reina de les fades, que té música i silenci, que ens regala un viatge que es promet majestuós i rigorós alhora fins al temps en què van ser escrits els 4.334 versos que conformen Canigó. Quina meravella tot.

Explicava Josep Maria de Sagarra que ell mateix s’havia deixat endur per “l’onada de desafecte i d’oblit amb la qual els iconoclastes d’aleshores intentaven embolicar la transcendència del poeta més gran del nostre país”, i que després va sentir com Francesc Pujols, parlant “del descobriment dels més purs horitzons d’emoció que en el món només han aconseguit els lírics essencials, cità un poema de mossèn Cinto”, i que encara va trigar a caure del cavall i rellegir-lo “amb uns ulls més responsables”. Però ja va estar, i Sagarra va quedar ferit per sempre pel verí verdaguerià. Tant, que en va escriure textos divertits i fondos que ens l’evoquen i que ens recorden que Verdaguer era “el poeta més pur i més complet de la nostra llengua”.

(I ara que els he tornats fugaçment a repassar, deixeu-me-li fer solemne reverència, al mestre Sagarra i a la seva impagable descripció del multitudinari enterrament de Verdaguer, amb el record que el nen que aleshores era va guardar d’aquell “amuntegament neguitós de milers de paraigües”, d’aquell “pa de carn que impossibilitava els carrers”.)

Això és el que volia apuntar, només: la grandesa del poeta paradoxal, l’obra que roman i que sempre torna, la llengua alta i viva que ens va bastir l’imaginari, i tant com li devem encara.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies