‘Caminem sabent que aturar-se no és cap opció’, carta de Bel Olid a Anna Gabriel

Anna, estimada,

Em resisteixo a escriure aquesta carta. Em resisteixo a escriure aquesta i totes les altres, a tots els altres, perquè escriure una carta i posar-la a la bústia i esperar que us arribi és pensar que la carta trigarà menys a arribar a vosaltres que no pas vosaltres a arribar a mi, i aquesta és una idea intolerable. Que passi un dia més, o dos, o tres, i no pugueu tornar encara, és intolerable.

Em llevo cada dia i vaig a la feina i faig la cervesa amb els amics i vaig al súper i renyo el nen que ha tornat a no estendre la roba, avui que fa sol. I de sobte em ve al cor una glopada amargant, de saber que tu no, que ells no. Que ets en un altre país construint una altra vida perquè la d’aquí te l’han presa. Aquesta vida que construeixes és alçar una casa lluny de casa, és fer-se un lloc lluny dels llocs de sempre. És buscar un espai on ser i mirar que el teu ser sigui obrir la possibilitat perquè siguem nosaltres. Un nosaltres que no sabem què vol dir, però que voldríem lliure i alegre, combatiu i dempeus.

Em llevo cada dia i m’empasso la glopada i penso com deus estar, com deveu estar, i quina és la passa que us acostarà més ràpid, i quan no la sé me la invento. Escolto els que diuen que ho saben, abraço els que admeten que no saben res, i ens mirem i caminem amb l’esperança que les passes ens duguin a bon port. Caminem sabent que aturar-se no és cap opció, que precisament tu has marxat per això.

Anna, estimada, escric aquesta carta a contracor. No hem parlat mai gaire, i voldria que tot continués així, tu esplèndida al capdavant de la lluita, jo escoltant-te i assentint. Però mentre sigui probable que les meves paraules facin camí cap a tu més ràpid que no pas tu cap a casa, les continuaré escrivint. A contracor, glopada amarga, ulls humits. I la determinació de no cedir.

Una abraçada, una llum, un camí,

Bel