29.09.2017 - 22:00
|
Actualització: 30.09.2017 - 12:25
A la novel·la Il resto di niente [*], Enzo Striano explica que la cort borbònica de Nàpols va aconseguir sufocar la revolta revolucionària francòfila de 1799 llançant al carrer l’exèrcit de morts de gana anomenats lazzari. La turba ignorant i bàrbara salvant el cap de l’aristocràcia al crit de ‘Morin els forasters’. Literalment, perquè els il·lusos que pretenien exportar a aquell regne encara avui medievalitzant les llums de la Il·lustració foren penjats a la forca. Com diria l’admirat Guillem Martínez: ‘a por ellos’, el concepte.
No sabem si la plebs que acomiada guardiacivils i piolins [**] pensa exactament en execucions públiques o es conformaria amb una bona atupada, però és evident que identifiquen en aquest ellos un enemic a abatre.
Ahora ya sabéis por qué jalean a la Guardia Civil desplazada a Cataluña al grito de “¡Voltarén!” pic.twitter.com/fxYZ8f6mYl
— Jonathan Martínez (@jonathanmartinz) 25 de setembre de 2017
Enemic amb el qual, doncs, no comparteixen trets identitaris: nosaltres som nosaltres, ells són ells. No cal dir que aquesta diferenciació és universal. Aquí mateix també n’hem tingut exemples recents, la qual cosa no fa sinó confirmar que el discurs de la presumpta Transició es basa en una fal·làcia. Nació de nacions? Ha! De fet la dialèctica a les xarxes recull sovint aquesta dicotomia: nosaltres som els bons i ells els dolents, sense que sempre quedi clar qui són exactament ells.
Els lazzari de Màlaga, Huelva, Cadis, Algesires o Guadalajara, en canvi, sí que ho tenen clar: ellos som els catalans. Com a concepte, per dir-ho a la Martínez. Després podran matisar que només es referien als ‘separatistes’, els ‘indepes’, i aclarir si els seus parents (la meva mare, la teva, el teu avi, els meus cosins) van inclosos en el pack o només els ‘charnegos agradecidos‘. Però això rai. Tothom té dret a odiar qui li doni la gana. La diferència rau en el grau de civilitat. L’oligarquia espanyola (borbons, cacics, alt funcionariat, elits econòmiques) sempre ha promogut l’endarreriment cultural i l’analfabetisme funcional de la gent. Un país que mira Sálvame és molt més manipulable que un que llegeix o estudia idiomes. Una societat tribalitzada per la tauromàquia i la veneració a la roja és molt més fàcil d’enviar a la guerra. Que és el que fan ara:
La selección española de antidisturbios parte hacia Barcelona, donde defenderá el título como visitante ante la hostil hinchada catalana. pic.twitter.com/ck2oWD3zQp
— Jonathan Martínez (@jonathanmartinz) 25 de setembre de 2017
(Alerta que les imatges són fortes. Potser alguns dels que hi surten són parents de la teva mare, del meu avi o dels nostres cosins. Vegeu la sèrie completa a https://twitter.com/jonathanmartinz) I això té un preu: el retard democràtic que ara els està esclatant a la cara.
En un país que té l’insult per estilema cultural (vegeu les manis falangistes) i l’amenaça com a pura crossa verbal (ídem el regidor del PP que reclama ‘hostias como panes‘), l’Aporellos funciona perfectament com a marca. Marca España. ‘Aporellos que nos comemos el mercado, aporellos que nos llevamos el Mundial, aporellos que llenamos las cunetas…‘ Imbatible, perquè és intraduïble. Cap altra llengua que jo conegui pot sintetitzar tan bé la càrrega d’agressivitat i de superioritat que condensa aquest crit de guerra. ‘Payaso’, ‘te parto la boca’, ‘me cagon tus muertos’, i tants altres que podeu llegir quotidianament a les xarxes, són mantres de la cosmogonia Torrente, aquest Lazarillo modern amb què el poble ras s’identifica perquè comparteix l’axioma que ofendre verbalment fa riure (com més ‘joputas’ engeguen els personatges més es cargola la platea). Però Aporellos és una troballa perquè va més enllà: primer, es desprèn de l’aspror del vilipendi; i segon, es revesteix de causa noble invocant el col·lectiu. ‘(Vamos) a por ellos, que son pocos y cobardes’. Immediatament, en l’imaginari del destinatari es materialitzen des de Millán Astray fins a Sergio Ramos, la fúria i la Legión Cóndor.
Mig segle després d’aquella revolució esclafada, el regne de Nàpols va necessitar l’escombrada piemontesa per espolsar-se la paparra borbònica. Però l’herència de tants segles de misèria moral és poderosa. Avui dia, la Campània continua essent la regió italiana amb el contrast social més acusat: una intel·lectualitat i un estament acadèmic de primera magnitud al costat d’una nombrosíssima classe baixa semi-analfabeta que malviu entre la delinqüència i l’arrangiarsi (forma de vida consistent a sobreviure en equilibri entre la precarietat i la il·legalitat).
Per sort per a nosaltres (i per a ells!), també hi ha l’altra Espanya. La que es manifesta a Madrid en suport del dret a decidir, la que s’avergonyeix del pormiscojones. La que aquests dies està rebent missatges com el del politòleg Carles Ferreira. Jo no crec que aquesta gent siguin tots d’esquerres. És més, estic segur que entre la pleballa que aquissen la guàrdia civil n’hi ha molts que deuen votar la Susana Díaz. Però tant se val. De dretes, d’esquerres o del mig, tant de bo que s’acompleixi el que Ferreira i tants altres els auguren: que el terratrèmol català sacsegi prou Espanya per fer caure la teranyina borbònico-franquista d’una vegada. Que aquest ellos s’adreci finalment als qui de debò els tenen agafats porsuscojones.
[*Il resto di niente encara no està traduïda. Ara és l’hora, editors]
[** Jordi Badia proposa Piulet per al personatge de dibuixos animats. Per als agents de la PN, jo m’estimo més piolins, per la mateixa raó que dels altres en diem picoletos]
