Bonaventura Clotet: “La vacuna preventiva contra la sida és molt necessària”

VilaWeb
Foto: Jordi Play
Cristina Junyent
03.05.2022 - 01:40
Actualització: 03.05.2022 - 08:09

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Bonaventura Clotet, nascut a Barcelona el 1953, és doctor en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona. És director de l’Institut de Recerca de la Sida (IrsiCaixa) fa més de vint-i-cinc anys; és també cap de Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol (Badalona, Barcelona), president de la Fundació Lluita contra la Sida i director de la càtedra de Malalties Infeccioses i Immunitat de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya.

Va voler ser metge per condicionants familiars. El seu avi, un gran neuròleg, el 1913 va participar en l’organització del Primer Congrés de Metges de Llengua Catalana; al seu pare, també format en medicina, la guerra i la postguerra no li van permetre exercir-la. Durant el batxillerat, Bonaventura Clotet va començar a freqüentar hospitals. Quan el 1981 feia el doctorat sobre malalties relacionades amb el sistema immunitari es va diagnosticar el primer cas de sida de l’Estat espanyol, una coincidència que va marcar la seva vida. Amb la visió d’acostar la recerca bàsica i la clínica per millorar l’assistència sanitària, va crear el primer laboratori de recerca específic en retrovirologia i sida de tot Catalunya. Ara, quan lidera un equip de més de 200 persones, ha esdevingut un dels investigadors més rellevants d’àmbit internacional en el desenvolupament i l’aplicació d’estratègies terapèutiques per erradicar i prevenir la sida. Clotet també ha estat pioner a impulsar noves estratègies per finançar la recerca, amb activitats filantròpiques i projectes per la sida i, més recentment, per la COVID-19.

—Com va ser el trànsit de la seva tesi cap a la sida?
—En la tesi havia investigat marcadors de pronòstic de gravetat en malalties del col·lagen, com el lupus i l’esclerodèrmia; és a dir, del sistema immunitari. Així que, quan el 1981 va aparèixer la sida, una malaltia que l’ataca específicament, vaig sentir l’impuls d’involucrar-m’hi. És també una malaltia que crea rebuig i por, però jo no en sentia i m’hi vaig enfrontar.

—Tractar una malaltia nova era tot un repte.
Tot i que suposàvem que era un virus, no sabíem com destruïa el sistema immunitari. Requeria que tots els especialistes ens involucréssim a trobar una sortida. En el primer moment volíem donar qualitat de vida, perquè, de quantitat, no en podíem donar: qui emmalaltia de sida no superava els dos anys de supervivència. Vam crear un hospital de dia específic, el primer de tot l’Estat espanyol. I com que la unitat tenia una qualitat, una estructura i una capacitat determinades, des del 1987 vam poder participar en assajos clínics de nous medicaments. Des d’aleshores hem participat en els més importants, buscant-ne de nous i noves combinacions. La nostra recerca bàsica actual se centra a trobar vacunes que destrueixin els reservoris virals i erradiquin el virus.

—La recerca era una dedicació vocacional?
—La vocació per la recerca l’hauria de tenir qualsevol metge. Quan tens davant un malalt amb una patologia desconeguda que t’interpel·la perquè l’ajudis, tens dues opcions: pensar «no va amb mi», o dir «no sé què és, però faré l’esforç d’esbrinar què li està passant» i posar un granet de sorra en l’avenç contra aquesta malaltia. Si no es fa recerca, ser metge no té sentit.

—Com descriuria la sida?
Tot i que la síndrome d’immunodeficiència adquirida es va descriure el 1981, probablement en la dècada anterior ja hi havia casos sense diagnosticar. La causa un virus, aïllat el 1983, que destrueix selectivament una part essencial del sistema immunitari, els limfòcits CD4, les cèl·lules que estructuren la resposta immunitària. I, amb la davallada del sistema immunitari, apareixen infeccions oportunistes; les que troben l’ocasió de guanyar espai i causar malalties. El que passa amb les malalties infeccioses també passa amb els tumors, perquè el sistema immunitari s’encarrega de controlar-los.

—En cada dècada ha millorat el tractament.
—La sida és un exemple de com és possible bloquejar punts diana en la replicació del virus quan es coneix molt bé l’origen de la malaltia i el cicle viral intracel·lular dins de l’organisme infectat. Els fàrmacs del 1987 tenien un efecte molt transitori. A partir del 1994 es va observar per primera vegada que, en combinar diverses medecines, el virus es tornava indetectable en sang. Al congrés de Vancouver del 1995 es va plantejar que la teràpia triple permetria controlar del tot la replicació viral. Vam començar a especular que la curació seria possible.

—I què va passar?
El xoc amb la realitat va ser que, tot i indetectable en sang, el virus resta en fase latent en els limfòcits CD4. Com que la cèl·lula no modifica la seva aparença, no és reconeguda i, per tant, no s’elimina. I, quan apareixen altres infeccions —febres o refredats—, es pot reactivar, sortir de les cèl·lules i infectar-ne de noves. La bona notícia és que el tractament ben fet evita que es reactivi el cicle vital del virus i la persona afectada pot tenir una esperança de vida normal, sobretot si la medicació s’ha començat en etapes inicials de la infecció, quan aquesta no ha tingut temps de destruir gaire el sistema immunitari.

—El tractament és de per vida, doncs.
—Si el tractament s’aturés, el virus rebrotaria en el 90 % dels casos en una o dues setmanes. Només no rebrota en casos excepcionals. Quan alguna característica especial ha permès al sistema immunitari de l’afectat controlar la reactivació del virus. O perquè potser el genoma del virus ha quedat inserit en zones on no és fàcil que es reactivi o per algun altre factor desconegut.

—Quines són les teràpies més recents?
—La teràpia amb cèl·lules CAR-T busca canviar el genoma dels limfòcits CD4, perquè no expressin els receptors pels quals els virus entren a la cèl·lula. S’han creat fàrmacs que serveixen sobretot com a teràpia preexposició (PrEP, pre-exposure profilaxis), perquè el seu efecte dura una setmana, un mes o fins i tot sis mesos. Inocular un vial dos cops l’any a dones afectades –sempre són les que pateixen més la malaltia– seria una teràpia còmoda en llocs com l’Àfrica subsahariana. Són avenços que cal retocar i refinar, perquè encara no estan disponibles. Sí que ho està la píndola Truvada, formada per dos fàrmacs, que protegeix en un 95 % de la infecció amb VIH encara que no es faci servir preservatiu (això sí, no evita el ventall de malalties de transmissió sexual, com sífilis, gonorrea, papil·loma veneri, papil·loma virus, herpes virus… totes tenen més o menys solució, però quina necessitat hi ha si t’ho evites en fer servir preservatiu?). La utilitat major rau en el fet que dones afectades tinguin fills sans, sense risc de malaltia.

—Les persones amb sida tenen una esperança de vida normal.
Els malalts de sida poden tenir una supervivència superior a la de la població general. La medicina es basa en la prevenció. Un afectat que comença aviat el tractament i és visitat cada sis mesos pot tenir un diagnòstic precoç d’altres malalties. Detectar una infecció amb papil·lomavirus li evita un possible càncer anus-rectal, controlar la tensió arterial permet anticipar problemes com el risc cardiovascular. Aquest seguiment no es faria si no tingués el VIH.

Llig ací l’entrevista completa publicada a la revista Mètode

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies