No sóc persona de Primavera Sound. Ep, a priori res en contra. Deu ser un dels millors cartells d’Europa, si no el millor. Però, potser en part és qüestió d’edat, sento que ja no té gran cosa a veure amb mi. Ja no tinc esma per a grans esplanades, cues infinites i taulells en què quasi cal fer servir Google Translate. I, perquè no sigui dit, tot això sense entrar en el lamentable episodi de fa cinc anys amb insults catalanòfobs d’un dels directors del festival contra periodistes, fins a arribar a retirar-los l’acreditació de premsa i tot per articles suposadament crítics. Senzillament increïble i desencaixat (res de mandíbules). Encara més tenint en compte la quantitat de diner públic que rep el festival. Però, en fi, ara no fa al cas, deixem-ho, de moment i amatents, com aigua passada.

Potser sóc l’únic, però no m’estranyaria gens que algú més aixequés el dit. I no és tan sols que m’hagi fet gran (encara recordo el Primavera al Poble Espanyol), sinó que ja no és dissenyat per a mi. No, jo ja no formo part del tall gros del target, començant pel preu i acabant amb quasi tota la resta. De passada, senyors de l’Ajuntament, el Primavera també és el gran festival d’Airbnb a Barcelona, el gran festival de les borratxeres al centre de la ciutat, el del metro (línia groga) a primera hora ple d’ampolles d’alcohol i dels taxis inexistents. Ara, sí, entesos, Twist & Shout i endavant. Cert, amb el Sònar passa una cosa semblant, però per a mi el Sònar encara manté una elegància i una connexió (un respecte, diguem-ho clar) amb la ciutat i amb el país, de manera quasi mística, amb propostes de dia que com més va més potents esdevenen i amb una vinculació amb els creadors i els investigadors del territori que el fa especial i encara més únic, malgrat els anys, els turistes i totes les modalitats de suor psicotròpica.

Dit això, una cosa és segura: sóc de Vida, d’(a)phònica, de Bioritme, del desaparegut PopArb i de Canti la Font (fabulosa iniciativa itinerant del Lluçanès, que sí, és comarca, paraula d’osonenc), per a posar exemples ben diferents. Per cert, premi especial, pèsol d’or amb diamants, per al responsable de l'(a)phònica que ha aconseguit que Pastillas Juanola en sigui un dels principals patrocinadors. No words, que diria un bon amic. Senzillament genial. Tan genial com programar-hi un recital de poesia de Viggo Mortensen (ai, entrades exhaurides, sí).

Som un país de festivals, de xerinola i, no ens enganyem, molt llaminer a ulls de fora. Però intueixo, només intueixo, Déu em perdoni, que una cosa semblant a allò que passa a Barcelona, que progressivament expulsa els habitants de sempre i els substitueix per població flotant, també passa amb tota la resta, música inclosa, potser per llei de, perdoneu la broma, Vida. La màgia més in, més contemporània, més projectada, ja no és (només) als pícnics electrònics, ni a Razzmatazz. Ans al contrari, també n’hi ha, ara més que mai i de quina manera, a la Masia d’en Cabanyes, a Banyoles i a Santa Eulàlia de Puig-oriol. I en un format inevitablement més minúscul, és a dir, més humà, més delicat, més assequible, més nostre, més a la mida de les persones. I, sobretot, amb ànima.

No és obligat de barallar-se amb ningú ni de fer cap cursa d’obstacles per acostar-se a l’escenari. No és obligat d’haver de rebre cops de colze ni cremades de cigarreta. No cal. Com tampoc no cal pagar les cerveses a preu de caviar havent fet dotzenes de minuts de cua. Parlar, riure, ballar i fins i tot seure a terra a pocs metres del cantant és possible. I, per si fos poc, envoltats de natura en lloc d’asfalt.

Jo, de moment, aquest cap de setmana seré al Vida (amb perdó de l'(a)phònica) i aprofitaré l’avinentesa per passejar per Vilanova, que també puc ser turista (i sense haver de sentir-me dins un gran comiat de solter). Hi seré amb el nou disc de la Iaia, el Moviment de les Sueques, els sintetitzadors australians de Parcels, l’If I Ever Feel Better dels Phoenix, Pavvla, Las Odio, el misteri de Warpaint i Tversky, interessantíssim projecte amb Xavier Paradís, un dels components de Boreals, Sènior i el Cor Brutal, Joan Miquel Oliver, Bigott… i molts més. Els temps canvien i alhora, diuen, acaben posant les coses a lloc. Potser tot plegat ja ha començat. I no, no he demanat mai cap acreditació de premsa a cap d’aquests festivals. Bon estiu i llarga Vida.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]