04.08.2023 - 21:40
Fa un any i mig, Marc Masero va agafar el relleu al capdavant de la Bodega d’en Rafel, al número 52 del carrer de Manso de Barcelona. No va ser ben bé l’atzar que el va portar a salvar del tancament aquest negoci, perquè el seu pare, Víctor Masero, ja era amic de l’amo, Rafel Jordana, i el tenia avisat que, si mai pensava a traspassar-lo, li ho digués, perquè l’agafaria ell. La vida i el caliu d’aquest bar no passa per alt a ningú.
Però tots dos es van acabar jubilant al mateix temps, i Víctor Masero va esperonar el seu fill Marc perquè agafés les regnes del negoci. “Vaig venir-lo a veure l’octubre del 2021 i vaig pensar que era una bogeria. Hi havia molta feina”, explica. És clar que coincidia amb els dies en què Jordana havia anunciat que es jubilava i es disposava a tancar. “Tothom volia venir a acomiadar-se’n, a menjar per darrer cop el capipota, el bacallà, el fricandó… Havien d’aprofitar els darrers dies. Van ser dos o tres mesos en els quals l’estima del veïnat, i dels clients de més enllà, es va deixar veure. I molt”, explica Marc Masero. Per a ell era un desafiament mantenir encesa aquella flama que havia fet tanta llum al barri de Sant Antoni durant trenta-cinc anys. Però, encoratjat pel desafiament, va dir que sí.
El 80% de la carta es manté com s’ha fet sempre: hi continuem trobant les tripes, les mandonguilles, l’ensaladilla russa i l’empedrat. Però en el marge restant, Marc Masero sorprèn amb nous plats: el melós de vedella o de xai, i el tataki de tonyina en són alguns. I després, només ha de travessar el carrer i el Mercat de Sant Antoni li mostra el peix fresc del dia i tot el producte de temporada que l’acaben inspirant.
Marc Masero no és cap principiant en l’hoteleria. A catorze anys ja ajudava a preparar entrepans al bar del club esportiu de les piscines de Sant Jordi que duien els seus pares. Fins als vint-i-tres va treballar en una de les gelateries que tenia la família i que després van convertir en pizzeria. La notícia del tancament de la Bodega d’en Rafel el va agafar treballant al restaurant El Cangrejo Loco, al Port Olímpic, on s’ha estat quinze anys, primer fent de cambrer i més tard com a cap de sala.
Esmorzars de forquilla
Ara, a quaranta-tres anys, el seu esperit emprenedor ha evitat d’abaixar la persiana d’un establiment mític per a molta gent. Els primers clients del dia són els seus preferits. “El matí, amb l’esmorzar dels jubilats, és el meu moment més feliç del dia. Ells no van a ritme de ciutat. M’ho passo molt bé, hi parlo com si fossin amics de tota la vida, i d’ells es pot aprendre un munt”, comenta.
Amb els seus nous companys de feina també ha fet bona pinya. Alguns ja hi eren, com Guillem Opisso, que explica que va començar de cambrer amb la idea que fos només una temporada, perquè hi calia un reforç, i ja fa vint anys que hi és. “M’agrada aquesta feina perquè ets amb gent. I per a mi en Rafel ha estat un mestre en aquest ofici, i no només en l’ofici, en el tracte amb les persones”, explica Opisso. Vint anys fent sempre el mateix horari, de 8.30 a 17.00, l’han fet conèixer moltes històries. “Això no era un bar, era una ONG. Era, i encara Déu n’hi do, perquè en Rafel hi ha deixat la seva empremta. Aquí hem posat gotes als ulls, hem acompanyat al CAP de Manso, hem pujat la compra a alguna veïna. I de tot aquest esperit de servei que implicava el tarannà d’en Rafel et vas impregnant”, diu aquest cambrer, que és molt inquiet culturalment i un gran afeccionat a la música. “En Sergi porta el futbol a la conversa amb els clients, i jo, el rock and roll”, precisa. Sergi Coronas és un dels fitxatges que ha entrat amb l’arribada de Masero. Ja era client del local, porronaire, perquè el porró és ben present a la Bodega d’en Rafel, sobretot als esmorzars amb forquilla. “Jo venia amb els amics a esmorzar i un dia ens vam apostar una costellada a l’ermita de la Santa Creu d’Olorda si érem capaços d’arribar-hi a peu des d’aquí”, explica Coronas. Ho van aconseguir, i les fotografies que es van fer el dia d’aquella proesa les van penjar al bar, un per un, tots els participants bevent amb porró.
Res de la decoració del local ha estat modificat. Hi ha una fotografia en blanc i negre de la cursa popular de banyistes llançant-se a l’aigua des d’una escullera de la Barceloneta i també dos quadres pintats a mà que mostren el poble natal de Rafel Jordana, Astell, a la Vall Fosca. És un altre motiu que fa present l’esperit de qui va fer que el local tingués tan bona acollida. “En Rafel era un mite al barri, un sant per a tothom, amb un cor enorme. Ara perquè fa vacances, però si no, seria aquí, perquè encara ve, dia sí, dia no”, comenta el nou propietari. Els dos fills d’en Rafel són informàtics i ell “havia dit que si havia de continuar oberta la Bodega, havia de ser perquè se la quedés algú a qui li agradés”, puntualitza Masero. Això dels fills, sap bé que és molt normal. “Els horaris de l’hoteleria no fan estrany que ningú s’hi vulgui dedicar, i que els mateixos pares que hi treballen no vulguin que els fills hi continuïn.” Troba que l’hoteleria hauria de complir les expectatives dels clients, però respectant la vida del personal.
Escenes de ‘El Quixot’ i vermut de Reus
El bar té capacitat per a quaranta-vuit comensals, que seuen en taules de marbre, a tocar de rajoles valencianes amb escenes d’El Quixot que decoren la paret. Guillem Opisso ens explica que les van fer posar els antics propietaris, valencians que tenien una gelateria, abans de la Bodega d’en Rafel. “D’aquestes mateixes rajoles només hi ha dues sèries, aquesta del nostre bar i una altra a la seu de la Real Academia de la Lengua a Sevilla. Cada rajola recrea un capítol d’El Quixot, però qui les va posar, les de la gelateria, no havia llegit el llibre i les va posar desendreçades”, explica.
En un mirall també a la paret, a continuació de les rajoles, llegim: “Demaneu vermut”. És un altre reclam de la Bodega d’en Rafel, el seu vermut de Reus, molt de moda ara entre els clients més contemporanis. D’estrangers no n’arriben gaires, potser un 10%. “Ara fa uns dies van venir uns canadencs que ens devien trobar mirant el Google Views o ressenyes, com que som al costat del Mercat de Sant Antoni, que cada vegada es promociona més… Van venir una tarda i després tres dies seguits.”
Marc Masero ja té apresos els horaris dels diferents grups d’edat. “De les vuit del matí fins a la mitjanit, cada part del dia té el seu què i la seva edat, és molt divertit”, diu. La gent jubilada arriba a les vuit del matí, a les onze l’edat ja baixa cap als seixanta; a les dues, baixa encara uns deu anys més o quinze. A la tarda, una mica més, i a la nit, en vénen molts de trenta. A mesura que avança el dia va baixant l’edat.”
La dels treballadors supera els quaranta en tots els casos, i això, tal com expressa Masero, “aporta un fotimer de coses bones, com saber estar, i el saber fer, la disciplina i l’entusiasme de fer sentir que això tira endavant”. Funciona bé, afegeix, “perquè tu hi poses el patró i cadascú fa la seva part, i tots fem que funcioni”. Ara, de moment, amb un descans per vacances del 13 d’agost al 27, un respir ben guanyat després del primer any i mig d’aquest traspàs tan ben fet.
