Qui va matar Berta Cáceres?

La setmana passada la justícia hondurenya va declarar culpable l’empresari David Castillo com a autor intel·lectual de l’assassinat a trets de l’activista i dirigent indígena Berta Cáceres l’any 2016. Castillo és l’ex-president de la companyia Desarrollos Energéticos DESA S.A., impulsora del pla de construcció d’una presa hidroelèctrica al riu Gualcarque. També és un ex-militar format a West Point, als EUA.

Berta Cáceres tenia quaranta-quatre anys quan la van matar. Encapçalava les protestes pacífiques i socials de les comunitats indígenes lenques que lluitaven contra aquest projecte en un indret sagrat i vital per als autòctons d’aquella zona d’Hondures. Les protestes van aconseguir de frenar les obres i la jove, entre més activistes, es va convertir en l’objectiu de la violència de la companyia.

Al judici s’ha demostrat que David Castillo seguia ordres de la família Atala Zablah –propietària de l’empresa i una de les grans fortunes del país– i va coordinar seguiments, amenaces i atacs contra l’activista que van concloure amb l’assassinat. L’any 2018 ja es van condemnar vuit homes com a autors materials del crim. Els responsables principals estaven vinculats a la direcció de tasques de seguretat i comunicació de l’empresa DESA.

La culpabilitat de David Castillo posa al descobert les relacions empresarials i criminals estretes de les grans famílies hondurenyes, els militars, la policia, els esquadrons de la mort, els EUA, el narcotràfic i la DEA. Una trama que, amb més variacions o menys, es repeteix per tota l’Amèrica Llatina a les ordres de les empreses i els poders econòmics locals per a reprimir, criminalitzar i eradicar les protestes pacífiques de les comunitats que defensen la seva terra. És un funcionament repressiu sistèmic.

Tant les filles de Berta Cáceres com els companys del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (COPINH ), del qual n’era fundadora, han qualificat la decisió judicial de victòria popular. Pot ser una via per a trencar la impunitat que obri la porta a investigar i identificar més autors intel·lectuals de molts crims similars comesos al país contra activistes ambientals i dirigents de les lluites indígenes i camperoles.

Convé remarcar que ara per ara el projecte de la presa hidroelèctrica del riu Gualcarque s’ha aturat i els camperols de la zona de Río Blanco continuen resistint i conreant les terres que DESA els volia prendre.

Qui vulgui conèixer a fons el cas de l’activista assassinada, la seva lluita i el funcionament de l’Hondures mafiosa i corrupta, amb militars i esquadrons de la mort, pot llegir el llibre ¿Quién mató a Berta Cáceres?, de Nina Lakhani, periodista d’investigació de The Guardian especialitzada en Centre-amèrica, que acaba de publicar l’editorial Icària. El comentaré més endavant.

Entre vuitanta dones i cent assassinades en deu anys

El cas de Berta Cáceres és emblemàtic, una de les cares més conegudes de les assassinades per haver defensat el medi i els drets de les comunitats més pobres arreu del món. Però n’hi ha moltes més. Una eina de referència imprescindible, l’EJATLAS, ha pogut identificar i documentar entre vuitanta casos i casos de dones activistes assassinades al món en aquests darrers deu anys.

Global Witness (2020) estima que el 10% dels assassinats de defensors ambientals són de dones, però no se sap el nombre exacte de víctimes. Els casos són difícils de documentar a causa del silenci social envers les dones i el de les parts interessades a encobrir la repressió violenta i els abusos.

El funcionament és similar en tots els casos i països. Les maten sicaris i paramilitars en operacions secretes. Si és en manifestacions públiques, ho fa la policia o els militars, directament. Sovint les han matades amb fills o néts al mateix lloc, ja sigui en una botiga, a casa seva o en una manifestació. Entre els països on hi ha més violència i crims contra els ecologistes –homes i dones– hi ha Filipines, Colòmbia, Guatemala, Hondures, Mèxic, el nord del Brasil i l’Índia, encara que amb una proporció més petita atesa la població del país.

El mateix any que van matar Berta Cáceres, el 2016, un encaputxat va assassinar a trets la filipina Gloria Capitán al seu bar de karaoke on també hi eren els seus néts. Glòria lluitava contra la indústria del carbó que contaminava el seu poble i afectava la salut de la gent, especialment la dels nens.

El mes de març passat van assassinar la dirigent indígena de l’Amazònia peruana Estela Casanto Mauricio i l’any 2020 van matar a trets l’activista sud-africana Fikile Ntshangase a casa seva.

El Journal of Political Ecology va publicar l’any passat una anàlisi reveladora sobre la violència contra les dones activistes. És un treball d’investigació de Dalena Tran, Joan Martínez-Alier, Grettel Navas i Sara Mingorría del Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Segons Dalena Tran, les defensores del medi (WED: Women Environmental Defenders) com més va més es mobilitzen arreu del món i són les més afectades i menyspreades. S’enfronten a una violència sistèmica agreujada per la de gènere.

Hi ha violència patriarcal, racial i capitalista mundial. Les multinacionals violen els drets humans i ambientals contra comunitats i dones vulnerables. Actuen impunement. Els governs no les fan responsables perquè impera el fals argument del desenvolupament econòmic i el discurs misogin.

La identitat i el context racial i de classe condicionen la violència i els mètodes per a silenciar-les que es fan servir en contra seva. El procés de “silenciament” de gènere és molt dur perquè s’ataca la credibilitat de les dones activistes amb la criminalització, la difamació organitzada, l’assetjament judicial o, fins i tot, les acusacions d’histèria i d’abandó de les responsabilitats maternals i familiars. Després arriben les amenaces i l’ús de la força per a reprimir-les, que en molts casos culmina en assassinat.

Tran argumenta que la resistència de les dones és especialment poderosa perquè confronten la violència amb estratègies clarament no violentes. Les activistes són actors socials amb idees alternatives per a la creació de xarxes de suport, divulgació i diàleg entre les parts i la resistència quotidiana, local, social i cultural.

El de Berta Cáceres és un exemple emblemàtic de la repressió contra les dones activistes ambientals i de tot això que he explicat fins ací. Segons la periodista Nina Lakhani, l’Amèrica Llatina és la regió més perillosa del món per a ser dona. Hi ha set dels deu països del món amb més feminicidis. Segons Global Witness, entre 2010 i 2015, Hondures va ser el lloc més mortífer del planeta per als que lluitaven contra el robatori de terres i la destrucció de la naturalesa.

Qui va matar Berta Cáceres, segons Nina Lakhani

La periodista Nina Lakhani, especialista en Centre-amèrica, havia cobert per The Guardian diverses vegades les protestes indígenes i ecològiques d’Hondures. Havia conegut i entrevistat Berta Cáceres i altres dirigents de les lluites socials. Tenia contactes oficials i oficiosos, s’havia guanyat la confiança de molta gent opositora i amenaçada i, també, havia adquirit una visió global del context històric i polític que s’ha viscut a Hondures i Centre-amèrica aquests darrers anys.

Per tot plegat, quan el 2 de març de 2016 uns sicaris van assassinar Berta Cáceres a casa seva, Lakhani va decidir d’investigar els fets amb tenacitat per a arribar al fons de la qüestió. El resultat és el llibre ¿Quién mató a Berta Cáceres? (Icària), una investigació exhaustiva i arriscada basada en declaracions i trobades amb personatges clau, idees contrastades i informacions periodístiques, legals i policíaques que destapen la veritat oculta sobre aquell crim i aporten llum sobre el funcionament corrupte i violent de la trama política-empresarial-militar fosca que controla Hondures, un dels països més perillosos del món.

Lakhani ens descobreix i ens descriu quins personatges van fer de sicaris i quins van ser els instigadors de l’assetjament i el crim de la dirigent ecologista. Feia anys que amenaçaven Cáceres i que temia per la seva vida, tal com havia dit a companys i familiars més d’una vegada. En la lluita pacífica al costat dels indígenes lenques per a aturar la presa hidroelèctrica del riu Gualcarque, Berta sabia que s’enfrontava a un dels clans més poderosos del país, els Atala, i que el president de DESA i el seu cap de seguretat eren ex-oficials militars hondurenys formats als EUA i especialitzats contra la insurgència.

Tenien tota la cobertura política, policíaca i militar per a actuar contra els activistes, amenaçar-los, dividir-los, subornar-los, atemorir-los i, si calia, assassinar-los. No van matar només Berta Cáceres, el crim més conegut internacionalment, sinó que també van assassinar brutalment cinc veïns més de Río Blanco.

Com a fundadora del Consell Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (COPINH), quan va decidir de donar suport a les comunitats que lluitaven contra el projecte de la presa hidroelèctrica, Berta els va advertir que protestar volia dir amenaces, violència, morts, divisions, persecucions, infiltrats, militarització, policia, sicaris… Que l’empresa ho faria tot per a doblegar-los. Les comunitats van optar per la lluita pacífica. Va passar tot allò de què Berta els havia advertit, i molt pitjor que no s’havien imaginat.

El llibre també és un bon reportatge dels últims anys de lluita de Cáceres i dels seus orígens familiars i ideològics. Des de la participació en la lluita de la guerrilla salvadorenca del Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN), fins que, convençuda de la inutilitat de la lluita armada, va apostar per la lluita pacífica a favor dels indígenes i els seus drets a la terra i a l’aigua, molt amenaçats per les multinacionals.

La lluita dels zapatistes a Chiapas li va obrir els ulls i va canalitzar tota la seva experiència i energia en aquesta direcció. Fou una dirigent valenta, innovadora, irreductible i molt respectada. Uns mesos abans de morir, va obtenir el Premi Goldman, el reconeixement mundial més important per als activistes ecològics.

Els EUA i la república bananera d’Hondures

El llibre també explica molt bé el context. Durant la guerra freda, no va costar gaire als americans de convèncer les elits centre-americanes, acostumades a la guerra bruta, perquè adoptessin la seva doctrina contra insurgència. D’aquesta manera, dirigents estudiantils i camperols, periodistes, sindicalistes, activistes mediambientals i sacerdots de la teoria de l’alliberament es van convertir en l’enemic ideològic, equiparable a una guerrilla violenta.

Els militars americans, amb els manuals de guerra psicològica i tortura, i els esquadrons de la mort van convertir els exèrcits d’aquells països en “màquines de matar” molt ben organitzades i efectives per a detectar i eliminar qualsevol home o dona que consideressin sospitós. Reagan va gastar mil milions de dòlars per a donar suport a la contra nicaragüenca. Una part dels diners provenia del tràfic de drogues, emparat per la CIA, i la venda il·legal d’armes.

A Hondures, l’exèrcit americà tenia una base aèria des d’on el tinent coronel de la marina Oliver North va dirigir l’operació Iran-Contra. Van crear el Batalló 3-16, una màquina de matar efectiva patrocinada per l’estat. Els integrants van ser entrenats per la CIA. En teoria era una unitat d’intel·ligència, però, en realitat, va segrestar, torturar i fer desaparèixer desenes de presumptes subversius. Oficialment, als anys vuitanta a Hondures van desaparèixer 184 persones. No se sap quantes van ser torturades i executades, segons el Comitè de Familiars de Desapareguts d’Hondures (COFADEH).

Quan va acabar la guerra freda, i ací rau una de les claus d’aquesta història, les estructures de seguretat contra insurgents no es van desarmar. Es van transformar en xarxes criminals poderoses vinculades a la corrupció i al tràfic d’armes i de drogues, amb estructures de seguretat paral·leles i clandestines. Els activistes per la justícia social es van convertir en l’objectiu a abatre. Tal com abans ho havien estat els comunistes. A grans trets, la política nord-americana no va canviar. Del president Ronald Reagan a la secretària d’estat Hillary Clinton, que el 2009 va donar suport al cop d’estat contra el president democràtic Manuel Zelaya perquè el considerava un altre Hugo Chávez. Aquest és el context important de repressió al qual es van enfrontar Beta Cáceres i els seus companys.

Al llarg de la seva vida militant, Berta Cáceres va saber adaptar el discurs i obrir nous camins d’acció popular i social. Els indígenes d’Hondures amb prou feines es consideraven persones. A ulls del poder, només existien com a vestigi folclòric del passat. Ella va aconseguir que passessin de ser fòssils a ciutadans amb drets, en connexió amb tots els moviments indígenes que es començaven a despertar al continent i al món. Va saber percebre els vincles entre el fet local i el mundial. Tot això és molt ben explicat al llibre.

El procés d’investigació de la periodista sobre el crim de Berta Cáceres i la crònica detallada del judici són trepidants i, malgrat la molta, i necessària, informació que aporta, també ajuda a fer-se una idea de la personalitat dels botxins i de les víctimes, del clima que es vivia. És una crònica imprescindible per a conèixer els temps que va viure Berta Cáceres a Hondures. A més de l’activisme públic, els darrers mesos de la seva vida va investigar les fonts de corrupció i de diner negre que hi podia haver darrere alguns projectes de desenvolupament, com ara el de la presa hidroelèctrica del riu Gualcarque.