Beatriz Garrote: ‘No hem lluitat nou anys per tornar a sentir aquestes mentides a la cara’

  • Beatriz Garrote compareix avui, amb els seus companys de l'Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol, a la comissió parlamentària sobre l'accident

VilaWeb
Redacció
23.05.2016 - 02:00

Avui és el torn de Beatriz Garrote, ex-presidenta de l’Associació de Víctimes Metro 3 de Juliol (AVM3J), a la comissió parlamentària sobre l’accident de València. La setmana passada van comparèixer-hi l’ex-president Francisco Camps i l’ex-conseller d’Agricultura Juan Cotino. No es van moure ni un mil·límetre del discurs que han mantingut durant aquesta última dècada. Les seves paraules van doldre molt a l’AVM3J. Sobretot quan Camps va dir, sense immutar-se, que la prioritat del govern havia estat, en tot moment, les víctimes.

Després de nou anys de lluita, l’AVM3J va veure com a principi d’any es reobria una comissió parlamentaria sobre l’accident del metro de València del 2006, en què van morir 43 persones i 47 van resultar ferides. Així es començaven a tancar unes ferides que feia quasi una dècada que s’havien obert. Aconseguien allò per què lluitaven des de feia tants anys i es manifestaven el dia 3 de cada mes. Després del fracàs de la primera comissió parlamentària, se n’obria una de nova, que pretenia arribar el fons de la qüestió: saber si realment havia estat un accident imprevisible i inevitable –com sempre havia assegurat el Partit Popular– o, per contra, s’hauria pogut evitar. Aquesta vegada es mostraven esperançats a rebre les respostes a les preguntes que sempre s’havien fet, a saber per què havien mort els seus éssers estimats. Aquelles respostes que durant nou anys el govern el Partit Popular els havia negat. Finalment, veien possible de girar full i deixar cicatritzar les ferides, perquè, com diu Beatriz Garrote, arriben a aquest punt ja molt cansats.

Analitzem amb Beatriz Garrote, ex-presidenta i actual portaveu de l’AVM3J, com va la comissió i en quin punt es troba el procés judicial, en què el temps és decisiu. El delicte prescriu el 3 de juliol vinent.

—Com valoreu el curs de la comissió, fins ara?
—S’ajunten molts sentiments. El primer és satisfacció, perquè una comissió parlamentària en què s’analitza la responsabilitat política realment era necessària. Aconseguir-la ens ha costat molts anys de lluita, i veure com al final surt a la llum és magnífic. Ara, aquesta satisfacció no és completa.

—Què hi faltaria?
—En primer lloc, ens hauria agradat que aquesta comissió parlamentària s’hagués obert sota el govern del Partit Popular, perquè d’alguna manera l’administració en la qual es va crear el problema havia de ser també l’encarregada de resoldre’l. En segon lloc, moltes voltes els ciutadans tenim unes expectatives que després els instruments reals no les compleixen. Per exemple, el fet que les comissions parlamentàries es basen sobretot en les compareixences i testimonis crec que és un element molt propi de la vida parlamentària en si, però m’agradaria que fossen més tècniques i independents. Crec que ajudarien millor a trobar les solucions.

—Des de l’Associació defensàveu la reobertura de la comissió per obtenir més respostes als interrogants encara oberts. Els responsables polítics mantenen la seva postura…
—Encara que no ho diguen, les respostes acaben quedant evidenciades. Els membres de l’associació, després de nou anys, d’alguna manera ja ens esperàvem que els responsables polítics mantindrien la seua versió. Però, després de tant temps, que continuen dient el mateix és decebedor i ens dol molt. Ens agafa ja massa cansats per a suportar aquestes actituds. Però alhora, per sort, no tan sols compareixen els polítics, sinó que també venen molts tècnics de les diverses àrees que s’investiguen. Encara que cada un done la seua versió i siga més o menys fidel a la veritat, els fets acaben quedant provats per si mateixos.

—Suposo que la compareixença de Camps i Cotino dilluns passat va ser dura…
—Sentir com deien que tot ho havien fet meravellosament, d’una banda, et fa pensar: no hem lluitat nou anys per tornar a sentir aquestes mentides a la nostra cara. Però al final penses que el fet que hagen estat obligats a donar explicacions és la cosa important. Després ells ja tindran en la seua consciència el que hagen decidit de contestar.

‘Han tingut un col·lectiu de víctimes barallant-se i allargant el dol i el dolor durant nou anys’

—I que Cotino i Camps diguin que la prioritat éreu les víctimes…
—És dur veure com menteixen a la teua cara o que han construït tal castell de mentides que ara mateix són incapaços de baixar-ne. Si tenien l’objectiu de pal·liar el dolor de les víctimes i fer el menor impacte en el dolor que havien sofert, no ho van fer bé. Han tingut un col·lectiu de víctimes barallant-se i allargant el dol i el dolor durant nou anys.

—…
—Si el seu objectiu hagués estat d’ajudar-nos, els hauria costat molt poc acostar-se a nosaltres i dir-nos que hi havia alguna cosa que no funcionava bé. Si feia tants anys que protestàvem és que passava alguna cosa. No han tingut mai aquesta actitud amb nosaltres. Al contrari, l’associació ha donat la mà al govern en moltes ocasions perquè acostàssem les posicions i s’obrís el diàleg. Cada volta que ha sortit un nou fet a la llum, hem intentat acostar posicions i analitzar-ho junts. Sempre s’hi ha negat. Dilluns passat, en tinguérem una nova demostració, quan van tornar a dir que tot ho havien fet de meravella.

—Sempre heu dit que això és una història de fracassos i de victòries…
—Efectivament, dilluns passat les persones que van venir a representar el govern que estava en funcions el 2006 van tornar a fracassar. Van repetir el mateix discurs de sempre, i aquesta volta tenien davant un col·lectiu que era objecte d’aquestes accions, que deien que ho havien fet malament. No va haver-hi ni una oficina d’atenció a les víctimes. Va haver-hi opacitat d’informació i censura en els mitjans de comunicació. No poden dir que tot es va fer correctament i que no es van manipular els mitjans de comunicació, si al cap de vint-i-quatre hores Canal 9 donava el mateix missatge que va sortir posteriorment de la comissió parlamentària. Es donava la informació que era un accident imprevisible i inevitable quan no hi havia hagut temps material d’analitzar els fets.

—I els treballadors ho han reconegut…
—És molt important que els treballadors hagen denunciat aquesta censura, però més enllà que ho reconeguessen o no es poden veure les notícies que van emetre. Canal 9 va donar opinions que es retransmetien des del govern.

‘Ha quedat més que clar que una balisa hauria evitat l’accident i que havia estat sol·licitada pels sindicats’

—Però, encara que les respostes dels polítics siguin les esperades, sí que es van aconseguint noves informacions importants. Com la del cap de bombers, que diu que va ser ell qui parar els combois que anaven cap a Jesús i no pas Metro de València…
—I tant que es van aclarint coses molt importants. Ha quedat més que clar que una balisa hauria evitat l’accident i que havia estat sol·licitada pels sindicats, però la direcció no en va fer cas. Ha quedat demostrat que no s’han fet informes d’intervencions correctives dels últims accidents. Després de tant temps, TGV no ha fet ni un informe que analitze per què van morir aquestes 43 persones. S’ha deixat que la investigació judicial decidesca les causes penals, però no hi ha hagut un informe de les causes tècniques. S’han demostrat fets molt importants que han deixat clar que l’accident de metro es va gestionar molt malament. I encara que, com deia el principi, no podem tenir la satisfacció plena, és molt important que es vagen demostrant aquestes coses.

—Avui és el vostre torn a la comissió d’investigació.
—De l’associació, els primers a parlar seran Patrícia Monreal i Paco Manzanado, que explicaran com van gestionar les ajudes a les famílies i com es van sentir coaccionats. Explicaran la seua experiència. Després parlarem els dos primers presidents de l’associació, Enric Chulio i jo mateixa, que explicarem com el govern va tractar la nostra associació.

—Per una altra banda, també continua obert el procés judicial.
—Sí, actualment hi ha una instrucció oberta que haurà d’acabar abans del 3 de juliol, perquè eixe dia prescriu el delicte. Abans la jutgessa dirà si tanca la instrucció o obri judici oral. Naturalment, si es tanca la instrucció nosaltres hi recorrerem en contra i confiem que l’audiència provincial ens ajudarà a obrir finalment judici. Veiem que es força previsible que la jutgessa que porta el cas tanque la instrucció, perquè s’oposa a totes les proves que demana la fiscalia i per nosaltres coarta la instrucció, no creu que hi haja delicte. Per sort, confiem en l’audiència provincial i la fiscalia, que fan una bona feina.

—L’associació ha deixat d’anar cada dia 3 a la plaça de la Mare de Déu, però continua fent activitats.
—Sí, tenim molts projectes engegats. Des del monument a l’expedient a Europa. Però nosaltres creiem que aquest és l’any de la comissió parlamentària i estem centrats en això. Per disponibilitat personal no podem anar-hi tants com voldríem, a cada comissió els dilluns, però alguns sempre hi som. L’actual presidenta, Rosa Garrote, fa una faena encomiable: segueix la comissió parlamentaria, fa comunicats de premsa, analitza tot el que es diu en les compareixences i facilitat tota la informació que ens sol·liciten. Continuem personats en la instrucció judicial i intentem que arribe a bon port.

—Suposo que en realitat a l’associació teniu ganes de tancar tot aquest procés i començar una nova etapa de dol.
—D’alguna manera, el fet d’haver aconseguit que el govern actual ens escolte i que porte a terme algunes de les nostres reivindicacions, ha permès que certes ferides es puguen tancar. Però sí que és cert que d’alguna manera necessitem que l’associació passe pàgina completament.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any