La Barcelona dels expatriats: una comunitat paral·lela que es gira d’esquena a la ciutat

  • La comunitat d’expatriats és aproximadament el 10% de la població barcelonina

VilaWeb
Alba Tebar Gutiérrez Alexandre Solano
09.04.2024 - 21:40
Actualització: 30.04.2024 - 10:40

La immigració habitual a Barcelona ha canviat: ja no hi arriba tan sols gent de països amb rendes més baixes que la d’ací, sinó que hi apareix un nou perfil d’immigrant temporal, amb estudis superiors i feines molt qualificades.

Parlem dels expatriats (anomenats sovint amb l’anglicisme expats), estrangers que generalment no volen instal·lar-se permanentment a la ciutat ni crear-hi forts vincles, sinó que persegueixen unes bones condicions de vida en ciutats amb preus més baixos que no els dels països d’origen. Però aquest terme inclou una certa heterogeneïtat: de persones que vénen simplement una temporada a estudiar a gent que, tot i tenir estudis superiors, no treballa en feines del nivell corresponent i pretén de viure indefinidament a la ciutat.

Immigració hipermòbil i falta d’arrelament

El problema, segons que alerta Antonio López-Gay, professor del Departament de Geografia de la UAB i investigador del Centre d’Estudis Demogràfics, és que aquest nou perfil amenaça d’esquerdar les bases de la societat urbana mediterrània si no es regula adequadament. Diu que els expatriats constitueixen una immigració més mòbil que no pas la que s’havia vist a Barcelona fins ara; i que s’insereixen, a més, en un context de teletreball planetari normalitzat: “Les ciutats mediterrànies es basen en la cohesió i un fort teixit social, a conèixer el teu veí i a tenir una certa relació amb el botiguer de la cantonada. Però l’arrelament és difícil quan tens una població hipermòbil com aquesta”, subratlla.

Aquest nou perfil amb un alt grau de transitorietat trenca amb la immigració tradicional, que fins ara arribava a la ciutat amb voluntat de quedar-s’hi. “Sovint és difícil de fer un grup d’amics a la ciutat perquè tothom ve i se’n va, és un flux constant, i costa de construir connexions fortes amb la gent”, lamenta Mirjam Maarleveld. Va arribar el 2015 dels Països Baixos. El 2020, i a partir de la seva experiència, va decidir de crear Barcelona Expat Life, una petita empresa que fa de guia als expatriats que vénen a la ciutat, per ajudar-los a adaptar-s’hi. S’hi publiquen ofertes de feina, llocs on trobar habitatge, s’hi explica com fer els tràmits burocràtics i s’hi comparteixen experiències de més expatriats per tal d’unir la comunitat, entre moltes més coses. A més, s’hi publiquen uns quants articles divulgatius sobre el català i la cultura catalana per intentar de crear ponts entre la comunitat local i la internacional.

López-Gay creu que, després de la pandèmia, nous perfils de treballadors han triat una ciutat mediterrània per viure-hi durant un temps: “Aquesta dinàmica no és única de Barcelona, sinó que també la veiem a Màlaga, a les Canàries o a Lisboa”, afegeix.

Però abans de la pandèmia ja s’observava un augment de persones amb alta qualificació provinent de l’estranger. El 2013 van arribar a Barcelona unes 13.000 persones amb nivell d’estudis universitaris. El 2019, les xifres ja s’havien doblat de sobres: eren 30.000. El 2022, després de la pandèmia i les restriccions posteriors, en van arribar 40.000. Una tendència a l’alça que no s’atura. En xifres absolutes, la comunitat d’expatriats és aproximadament el 10% de la població barcelonina, segons López-Gay. Aquestes primeres dades són fruit del treball de camp que ha fet juntament amb Brian Rosa i el seu equip sobre l’arribada d’expatriats a Barcelona després de la pandèmia, i que ha titulat Dinàmiques sòcio-espacials a la ciutat postpandèmica: mobilitats, arrelament i comunitat. L’estudi es presentarà el 30 d’abril a la UAB.

La majoria dels expatriats, entre 25 anys i 39

El Barcelona International Welcome Desk és un servei de l’Ajuntament de Barcelona que centra la seva tasca, en gran part, en els ciutadans de la Unió Europea, d’un país de l’Espai Econòmic Europeu (Islàndia, Liechtenstein i Noruega) o de Suïssa, que tenen el dret de circular i residir a Barcelona sense cap mena de trava.

Si mirem el temps d’empadronament d’aquests immigrants, una dada significativa és que un de cada quatre fa menys de cinc anys que viu a la ciutat. Els ciutadans amb nacionalitat europea, excloent-ne l’espanyola, superen els 105.000, i són principalment d’Itàlia (45.803), de l’estat francès (18.000) i d’Alemanya (8.158). També hi ha més de 17.000 persones de països anglosaxons, sobretot del Regne Unit (9.310) i els EUA (6.188).

Piràmide de població dels residents estrangers amb nacionalitat europea. Padró municipal de l’any 2021.

Les dades oficials mostren que entre els ciutadans europeus hi ha un percentatge anòmal dels que tenen entre 25 anys i 39. La mitjana d’edat de la població amb nacionalitat espanyola és de 48,92 anys; en canvi, la d’aquests ciutadans europeus és de 34,72. A més, un 62,9% té estudis superiors, el doble que els locals.

En trenta-set barris de Barcelona, els ciutadans amb nacionalitat italiana són la població estrangera més important. On n’hi ha més és al barri de la Barceloneta (8,09%) i al de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera (7,87%); així mateix, en aquests dos barris la següent nacionalitat més present és la francesa (2,26% i 3,63%, respectivament) i la tercera la britànica (1,44% i 2,8%). En canvi, menys del 60% té nacionalitat espanyola.

Barris de Barcelona amb més del 4% de residents amb nacionalitat italiana. Padró municipal de l’any 2023.

Sobre això, cal remarcar tres factors que impedeixen de tenir una xifra exacta. El primer és que hi ha una part important de la població que viu a la ciutat, però com que no hi vol residir permanentment, no s’hi empadrona. L’Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020 revela que si entre els joves de 15 anys a 19 solament un 1,9% no s’hi ha empadronat, entre els que tenen entre 25 anys i 29 la xifra s’enfila fins al 18,8%. Això vol dir que en aquest grup d’edat un de cada cinc no apareix al padró ni a les estatístiques oficials. Si ets europeu i canvies de ciutat de residència, no et donaran de baixa de manera automàtica fins al cap de cinc anys.

També és difícil de saber en quin sector treballen els expatriats. “Quan mirem l’ocupació, veiem que una part important de població és inactiva. A banda dels estudiants, probablement la resta de població que computa com a inactiva és perquè no tenen contractes vinculats al país”, explica López-Gay.

Polarització social i gentrificació

“Arran de la pandèmia, si mirem el sud d’Europa, veiem que països com ara Grècia, Itàlia, Espanya o Portugal van fer una aposta clara per atreure població amb rendes altes”, diu López-Gay. La llei Beckham n’és un exemple: és un règim fiscal especial que permet als estrangers que treballen al país de pagar una quota fixa d’IRPF del 24%, independentment dels ingressos que obtinguin, a diferència de la població local.

Amb tot, López-Gay no té clars els beneficis que pot implicar a escala local atreure capital estranger altament qualificat. “Tenim poblacions que acostumen a concentrar-se molt en el territori, a segregar-se d’una manera molt clara. Molt sovint parlem de la segregació de la població estrangera amb menys recursos, però la població estrangera amb més recursos també s’ha segregat molt”, diu López-Gay. I afegeix: “La migració, que normalment ha estat de baixa qualificació, ha anat a viure a determinats barris de la ciutat. Ara la nova immigració arriba a uns altres barris de classe mitjana, uns barris que es van gentrificant i van expulsant de casa unes classes socials que fins ara no havien tingut problemes d’accés a l’habitatge.”

A més, diu que hi ha hagut un augment molt fort del preu dels lloguers: “A Barcelona tenim exemples d’edificis sencers que s’han construït pensant en aquest habitatge temporal. Si pensem en programes més amplis de rehabilitació, o renovació urbana, com és el cas del Poblenou, és evident que hi ha una aposta per aquesta mena d’economia.”Tot i que Maarleveld diu que trobar feina a Barcelona és relativament fàcil si véns dels Països Baixos, l’estat francès o Alemanya, assegura que els expatriats s’enfronten als mateixos problemes que la resta de ciutadans: “Tothom té problemes amb l’habitatge. La balança entre el cost de la vida, els salaris baixos i els preus de l’habitatge són tot un desafiament.” Ara, admet que el fet de tenir sous sovint més alts que no els de la població local –sobretot si treballen a distància per a una empresa del seu país d’origen– fa que la gent de tota la vida se n’hagi d’anar del centre de la ciutat.López-Gay assegura que la població d’expatriats s’ha expandit a tota la ciutat: “Al principi, es concentraven al centre, a Ciutat Vella i el Gòtic, però ara aquests barris se’ls han començat a fer petits i s’han desplaçat a uns altres, com el Poblenou, Sant Antoni, el Poble-sec o Gràcia.” Tanmateix, fa una crida a la calma i a la reflexió: “No podem mirar l’emigració com una cosa nova: l’emigració sempre ha estat vinculada a l’expansió urbana i a la urbanització. Per això demano una mica de precaució a l’hora de parlar dels expats, perquè és un fenomen molt recent i cal temps per a analitzar-ne les conseqüències.”

El català, una assignatura pendent per als expatriats

“Si saps que només vindràs a Barcelona per dos o tres anys, i véns amb família, possiblement no voldràs enviar els teus fills a una escola catalana, perquè s’haurien d’adaptar al català i al castellà i això seria massa per als nens, i per això els portes a una escola internacional”, diu Maarleveld. De fet, assegura que la comunitat internacional és tan gran a Barcelona que pots viure-hi sense la necessitat de parlar la llengua del país. “La qüestió és si vols ser així”, puntualitza.

Segons que explica Agustí Tola, coordinador d’Empresa i Consum de la Plataforma per la Llengua, és habitual que els expatriats no s’integrin lingüísticament, sobretot si s’instal·len a les grans ciutats. “Molt sovint, si decideixen d’aprendre una nova llengua, es decanten pel castellà però no pel català. I això sí que ens preocupa”, explica.

“Si véns de fora, és un desafiament adaptar-se, perquè experimentes molts canvis: trobar una nova feina, fer nous amics, adaptar-te a un nou ambient… Si has d’aprendre dues llengües noves alhora, pot ser difícil. Per això la majoria comencem pel castellà”, diu Maarleveld. Ella mateixa, amb qui hem fet l’entrevista en anglès a petició pròpia, va fer un curs de castellà, però, de moment, no ha après català. Diu que li va resultar dur haver d’aprendre a parlar un bon anglès quan va arribar a Barcelona, i que li agradaria de superar la seva por –encara present després de gairebé deu anys– de parlar català o castellà.

A banda, destaca que hi ha expatriats que no descobreixen que a Barcelona s’hi parla català fins que no s’hi han instal·lat. L’International Welcome Desk de l’Ajuntament de Barcelona fa un parell d’anys que ofereix cursos de català i cultura local per a ajudar a integrar els expatriats: “Evidentment, és un pas necessari que la gent que vingui sàpiga que aquí s’hi parla una llengua i que és la llengua pròpia de Catalunya. Però no n’hi ha prou”, lamenta Tola. Per ell, és responsabilitat de les empreses locals de crear un pla de formació per als treballadors, perquè comprenguin i parlin la llengua, a més d’establir els requisits per a contractar en català: “Hi ha moltes empreses que ja ni demanen que la persona entengui ni parli el català i això crea un bucle negatiu.”

Però acaba amb una reflexió: “Tots som responsables que no parlin català. Si surten al carrer i tota la comunicació que tenen amb els veïns o amb les botigues és en castellà, és lògic que no parlin català. Hi ha una feina molt important dels catalanoparlants de fer valer la nostra llengua per evitar que siguin l’anglès i el castellà que la substitueixin, tal com passa.”

Lloc de naixement per grups d’edat. Enquesta a la joventut de Barcelona del 2020.

Les dades mostren que si un 72,1% dels adolescents entre 15 anys i 19 ha nascut a Catalunya, a mesura que augmenta l’edat el percentatge es redueix dràsticament. Entre els que tenen de 25 anys a 29 ja són clara minoria –solament un 40,6% ha nascut a Catalunya– i els estrangers ja són majoritaris. Això té un efecte clar sobre la llengua. Si el català és la llengua habitual del 34,9% dels joves que tenen entre 15 anys i 19, entre els de 25 a 29 és el 24,9% –i un 11,7% utilitza habitualment una llengua que no és el català ni el castellà.

A més, trobem que una part pot tenir nacionalitat espanyola o, en uns altres casos, que una tercera part de la població italiana empadronada prové de l’Amèrica Llatina, especialment l’Argentina, Uruguai, Veneçuela i Brasil.

Més enllà de Barcelona: Alacant i València, entre les ciutats preferides pels expatriats

La comunitat d’expatriats més gran del món, InterNations, publica anualment l’enquesta Expat City Ranking, feta entre 12.000 persones que viuen i treballen a l’estranger, de 177 nacionalitats. La llista reflecteix el grau de felicitat, i de descontentament, dels expatriats que han viscut en diverses ciutats d’arreu del món durant l’últim any.

Alacant ocupa el segon lloc a escala mundial entre les ciutats triades per a viure-hi. Els expatriats en destaquen la facilitat per a instal·lar-s’hi, que s’hi senten benvinguts i que estan contents amb la seva vida social. La majoria estan satisfets amb el cost de la vida: és el 78%, en contrast amb el 44% a escala mundial. A més, la ciutat ocupa el primer lloc del món en habitatge assequible. En general, el 92% dels expatriats estan contents amb la seva vida a Alacant, enfront del 72% a escala mundial. Malgrat que les dades encara no són comparables a les de Barcelona, perquè hi ha 10.000 ciutadans europeus sobre una població de 338.577, sí que trobem, en canvi, força municipis de la rodalia amb una part important de població estrangera, que supera el 50% en algunes localitats de la costa.

València ocupa el tercer lloc, però és el primer a escala mundial en qualitat de vida. Els expatriats en destaquen el transport públic assequible, les oportunitats per a practicar esports recreatius i la seguretat. També sobresurt en les facilitats per a instal·lar-s’hi i el fet que s’hi senten com a casa, a més i la vida social que hi troben i el cost de la vida. El punt feble és el mercat laboral local i les perspectives de carrera.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any