Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

D’ençà del setembre del 2020, l’enorme creixement de les arribades de barcasses del Senegal a les Illes Canàries ha desafiat els polítics i ha commogut l’opinió pública, informada dels naufragis repetits i de la pèrdua de vides humanes. Segons el Ministeri d’Interior espanyol, més de 16.700 immigrants han arribat a les Canàries des de començament d’any. L’Organització Internacional de Migracions (OIM) calcula que no pas menys de 414 persones han mort enguany provant d’arribar-hi.

Els emigrants de l’Àfrica subsahariana han tornat a la ruta atlàntica arran dels acords recents entre Europa, d’una banda, i Líbia, Turquia i el Marroc, d’una altra, acords amb què pretenen tancar les rutes migratòries de la Mediterrània.

Tothom vol entendre les motivacions d’aquests candidats al “Barça wala Barsakh” (“Barcelona o la mort”), de procedències geogràfiques i socials diverses. Les Illes Canàries constitueixen un trampolí cap a l’estat espanyol. Després de quaranta dies als camps establerts en aquest arxipèlag, sense que una decisió judicial justifiqui l’expulsió del territori, s’espera que els candidats a la immigració siguin traslladats a l’Espanya continental i alliberats.

Aquest article, extret de l’estudi “Immobilitat social versus mobilitat social – Les causes profundes de l’emigració internacional“, pretén desconstruir les idees actuals sobre les causes de l’emigració i fer sentir el punt de vista subjectiu dels actors de la migració. L’objectiu és tractar de les condicions en què es basa la decisió d’emigrar.

Algunes idees errònies que cal desmuntar

Treballs científics recents conviden a reconsiderar el vincle entre migració i desenvolupament i ens recorden que no són pas els més pobres els qui emigren. Cal relacionar tres conceptes per a entendre-ho. En primer lloc, el factor “misèria” per si sol no és vàlid: la gent no abandona el seu país únicament per motius econòmics. En segon lloc, s’ha demostrat que la migració tendeix a millorar el desenvolupament dels països d’origen, sobretot mitjançant les remeses de diners que s’hi envien i la creació d’ocupació que els emigrants inverteixen als seus països d’origen. Finalment, molts estudis insisteixen que el desenvolupament augmenta la mobilitat en compte de frenar-la: emigrar requereix mitjans financers que no tenen les poblacions més desfavorides.

Per això volem anar més enllà de l’enfocament de la migració vista des de l’exterior i pensar l’emigració “des de dins”, situats en el punt de vista dels candidats a anar-se’n i en el dels que ja han partit.

No podem pas negar que l’esperança d’una vida millor té efectes sobre el desplaçament d’individus o col·lectius, però les concepcions “economicistes” i deterministes de la migració continuen essent parcials i insuficients si volem comprendre d’una manera completa les causes de l’emigració senegalesa actual.

Entrevistes fetes el 2019 al Senegal amb artesans, pescadors, graduats en educació superior sense feina i joves que han abandonat l’escola; dones i homes; de zones rurals o urbanes (Mbour, Thiès, Yeumbeul), testimonien les causes de l’emigració recent del Senegal a Europa, per la ruta de les Illes Canàries.

Emigrar, un requisit social

La crisi en la gestió dels sistemes educatiu i polític indueix a devaluar els títols i a degradar el mercat laboral. Aquesta evolució accentua les desigualtats socials i econòmiques i destrueix l’ambició de joves que desitgen ser actors del desenvolupament. Aquesta pèrdua de confiança en l’eficàcia de l’acció pública i en l’ètica de la política s’expressa tant a les zones rurals com a les urbanes.

Un jove de l’anomenada Conca del Cacauet (Bassin arachidier) explica així els defectes del sistema i les injustícies sentides: “No ha de fer estrany que els joves arrisquin la vida i provin sort amb les barques; saben perfectament que poden morir-s’hi, però no s’imaginen romandre enmig d’aquesta misèria amb els estudis i diplomes que tenen. Aquí, si no tens mitjans econòmics ets insignificant, ningú no et considera i és per això la gent se’n va.”

Tot això expressa una demanda de justícia social, més precisament d’una demanda d’equiparació d’oportunitats, tant en l’ocupació com en l’educació.

Les trajectòries d’impuls social, en punt mort

Aquesta demanda d’igualtat d’oportunitats en l’ocupació i l’educació la posen sobre la taula emigrants, dones i homes, de vint-i-cinc anys a trenta-nou, amb diverses qualificacions professionals. Tots estan convençuts de la qualitat de les seves competències, i també de l’oportunitat i el potencial de la seva professió. Això no obstant, lamenten la manca de reconeixement de les seves capacitats i les dificultats que tenen per a millorar les eines de treball i augmentar els ingressos.

Un jove capità de pesca de Mbour ho explica així: “Si els pescadors tinguéssim una mica de suport en la nostra feina, no hauríem d’anar a Europa, perquè avui, amb la nostra feina, podríem guanyar més diners que els que se n’han anat.”

D’una manera més general, els artesans i pescadors subratllen la infraexplotació del seu capital humà, que atribueixen a la dificultat d’estalviar (a causa del pes de les despeses domèstiques, amb unes condicions de préstec inadequades a la seva situació i al context social, sobretot quan preveuen la hipoteca de béns com ara una casa o un cotxe); les dificultats per a accedir a ajuts públics; i “la competència deslleial, vinculada als drets de pesca i als contractes de construcció, adjudicats a empreses estrangeres, sense que tinguin l’obligació d’emprar mà d’obra local”.

Per tots aquests motius, l’emigració es veu com una acció orientada a adquirir experiència professional reconeguda i una capacitat d’estalvi mitjançant l’accés a ingressos més alts i un “distanciament” d’obligacions familiars diàries.

“Allò que impulsa la gent a fer el pas –va dir un candidat a emigrant entrevistat durant la investigació– és que és més fàcil d’estalviar diners a fora que no aquí”. “Qui no és aquí té temps d’estalviar i és ell qui és ben considerat; la família no s’adona que qui roman aquí no té temps d’estalviar diners a causa de la família”, confirma un altre.

Devaluació i degradació del títol en el mercat laboral

Alhora, el discurs dels graduats, des del batxillerat fins a l’ensenyament superior, és inequívoc. Denuncien la devaluació dels diplomes, que condueix a una degradació del mercat laboral. Són dones i homes, de vint-i-cinc anys a trenta-cinc, la majoria solters per manca de recursos per a poder casar-se.

Per a aquests joves, només hi ha una pregunta: “Els joves no han tingut mai tants estudis, però gràcies a això s’insereixen millor professionalment? Aquesta pregunta, que centra tots els debats, en suggereix més: fins a quin punt la “massificació escolar” ha servit per a la mobilitat social? I a mesura que més gent el té, el diploma, no ha perdut valor enmig d’una oferta de feina altament qualificada que no creix al mateix ritme?

Aquestes qüestions formulades pels joves titulats expressen una doble aspiració: que el diploma (coneixement i domini d’una habilitat) i la remuneració vagin d’acord i que, més enllà de l’àmbit professional, el diploma confereixi un estatus social.

Tot i això, tothom coincideix a dir que avui “el diploma ja no és un passaport fiable per a accedir a l’ocupació” i que “ja no és l’indicador de mèrit preferit”. D’això, en fan responsables empreses que donen prioritat a una lògica d’economia salarial prescindint dels diplomes, cosa que condueix a una infraqualificació del personal amb uns criteris de contractació relativament obscurs i marcats en gran part per una lògica de nepotisme. S’hi afegeix el “complex empresarial” que soscava el “valor de canvi” dels diplomes públics nacionals al mercat laboral. Per a la mateixa qualificació, les perspectives laborals varien segons si algú ha completat, o no, el seu curs universitari a l’estranger i si té, o no, experiència professional a l’estranger: a Europa, al Canadà o els Estats Units, principalment.

Un jove graduat en enginyeria mecànica ho resumeix així: “Vaig presentar el currículum a dues grans empreses; l’una a Dakar i l’altra a St. Louis. Tots dos caps de personal em van fer la mateixa pregunta: coneixes ningú que treballi aquí? Quan vaig dir que no, tots dos em van donar el mateix consell: guarda’t el currículum, no perdis el temps i no em facis malgastar el meu.”

Per tot plegat, doncs, l’emigració es concep com una “estratègia compensatòria”, fins i tot si inclou, “al país d’immigració, una degradació del mercat laboral superior a l’experimentada al Senegal” i el recurs a vies il·legals. Amb tot plegat, és clar que amb els criteris econòmics i polítics ells ja no en tenen prou per a entendre la decisió d’emigrar i l’elecció, tan perillosa, de la “ruta cap a les Canàries”.

 

Aquest article fou publicat originalment a The Conversation, amb el títol Barcelone ou la mort: au Sénégal, des femmes et des hommes en quête d’avenir

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.