Barbara Rey

Les clavegueres de l’estat espanyol també són radials, com el TGV i com les carreteres. Les aigües brutes brollen de Madrid i s’escampen com a venes de femta per mor de la inèrcia i el silenci. Diumenge, Alberto Saiz, que va dirigir el CNI entre els anys 2004 i 2009, va tenir un atac de sinceritat al programa Salvados de la Sexta. Amb aquella impecable escenificació de penombra i amb tot de silencis ben estudiats, Saiz va admetre que el CSID primer i el CNI després han hagut de treballar a fons i esmerçar molts mitjans i molts diners per a amagar les vergonyes de Juan Carlos, l’ex-rei dels espanyols. Escàndols econòmics o sexuals, o totes dues coses alhora. Res que no se sabés. Fins fa poc eren sols notícies que ningú no volia confirmar, però que tampoc ningú no desmentia. Ara, amb la veda oberta contra l’antic rei i amb el ventilador engegat, l’antic cap dels espies diu que sí. Que tot allò era veritat.

I un d’aquests episodis que Saiz confessa és el que explica que la televisió pública valenciana, Canal 9, va pagar el silenci de María García García, ex-amant de Juan Carlos, donant-li un programa de cuina. A l’imaginari costumista dels anys seixanta del segle passat hi ha aquell clixé del potentat que deixa embarassada una amant i per a fer-la callar i mantenir la criatura, li posa una merceria. Vetes-i-fils en canvi de silenci. A María García García, que era actriu i vedet, i emprava el nom artístic de Bárbara Rey, li van posar un programa de cuina a la televisió valenciana. Paelles i perols per a cosir-li els llavis. Va estar en antena entre els anys 2000 i 2005. El programa es deia En casa de Bárbara, el realitzava la productora Trivisión i va costar cinc milions d’euros. La televisió era una joguina en mans del PP i es dessagnava econòmicament.

En aquesta confessió dominical, Alberto Saiz diu que quan va arribar al centre es va trobar damunt la taula alguns casos que va qualificar de xantatge. No eren d’alta política, de relacions internacionals. Era tràfic d’informació sensible, però molt vulgar. Siga com siga, Saiz evita de pronunciar el nom de Bárbara Rey, però hi fa referència ben explícita. Diu que per a fer front al xantatge, les clavegueres no li pagaven directament diners públics, sinó que es procurava que ella sempre tingués feina. “Algun contracte de treball, alguna publicitat…” Insisteix que no són diners públics dels anomenats fons reservats. Per afegir-hi misteri, diu que vénen de donants, però després precisa això dels contractes de la televisió valenciana. Tenint en compte que RTVV era una cadena pública que cada any rebia una assignació del pressupost de la Generalitat, aquests diners que van servir per a tapar la boca a l’ex-amant de Juan Carlos sí que eren diners públics.

‘Vox populi’ a Burjassot

Tots els mitjans de comunicació del país s’han fet ressò de la constatació d’un fet que tothom tenia coll avall. També als passadissos de Burjassot, d’ençà del moment que es va saber que Bárbara Rey faria un programa de cuina, va córrer aquesta brama del pagament dels favors. O dels silencis. Es feien bromes amb el nom artístic de l’actriu, amb el nom de la seua filla, que es diu Sofia… A la casa tothom sabia que Bàrbara Rey no era una experta dels fogons.

La constatació de tot això es tenia en els despatxos, superpoblats, de la direcció de la casa. Hi va haver un ball constant de noms i de càrrecs aquells anys. Tal com es pot veure en el seu perfil públic de Linked in, mentre Canal 9 emetia el programa de Bárbara Rey, Alfred Costa, l’actual director general d’À Punt, ostentava diversos càrrecs de responsabilitat a la cadena. Entre el 1998 i el 2003, n’era el cap del departament d’entreteniment. La seua tasca consistia a adquirir i emetre programes de televisió per als dos canals que tenia RTVV. Del 2003 al 2005 va canviar de funció i va ser el responsable de programació i continguts. Entre les seues responsabilitats tenia la de confeccionar la graella, comprar els programes d’entreteniment i ficció i gestionar els continguts externs i interns de la televisió. Del 2005 al 2010, Costa torna a canviar de càrrec i és nomenat cap del departament de nous formats.

L’origen, juliol del 1997

El pagament d’aquests favors a Bárbara Rey va arribar a Canal 9 amb retard i amb interessos. L’origen de tot està en un incident que Francesc Arabí descriu amb informació de primera mà al seu llibre Ciudadano Zaplana, el vademècum indispensable per a entendre els anys més durs de la corrupció al País Valencià. El capítol es titula “El secuestro de Bárbara Rey”. Amb una prosa molt àgil i una ironia molt fina, Arabí conta uns fets que van passar el juliol del 1997, quan l’actriu va voler contar en el programa Tómbola, que presentava Ximo Rovira i dirigia Carmen Rodríguez, les aventures amoroses amb Juan Carlos, entre el 1978 i el 1995. Feia, per tant, dos anys, que ho havien deixat i, segons que ella deixava a entendre, Juan Carlos no complia aquella promesa tan tòpica com amenaçadora: si fas bondat no t’ha de faltar res.

Arabí escriu que els serveis secrets espanyols estaven entestats a amagar aquella aventura fos com fos. Relata escenes d’anades i tornades pels passadissos de Burjassot per evitar que Bárbara Rey irrompés al plató des d’on s’emetia Tómbola, cada dijous en directe.

El director general de la casa era José Vicente Villaescusa, un crític d’art que va militar en el PSOE i després en el PP, però el poder absolut el tenia Jesús Sánchez Carrascosa. Carrascosa era parella de Maria Consuelo Reyna. Entre tots dos van crear i van emmotllar la imatge de líder d’Eduardo Zaplana que el va dur a guanyar les eleccions del 1995. El pagament va ser eixamplar el poder mediàtic quasi absolut de la parella.

Segons que relata Arabí, va ser Sánchez Carrascosa qui va dir a l’equip de Tómbola que Bárbara Rey no podia participar en el programa que va  ser el precursor de la carn picada televisiva a l’estat espanyol. Les ordres vénen de dalt, de molt amunt, diuen que va dir. Els va demanar, també, que buscassen algú més per a omplir. Tómbola aconseguia unes audiències estratosfèriques cada setmana i feia hores que Canal 9 emetia una promoció amb l’ham de la revelació dels secrets de l’artista.

L’actriu no hi va participar, en aquell programa. Uns guàrdies de seguretat impedien que eixís d’un despatx on la tenien tancada. Des d’allí, segons relata en el llibre, va telefonar a Arabí, que era redactor de la secció de televisió del diari Levante. Li va explicar què passava i el va citar l’endemà a l’hotel on s’allotjava perquè li volia donar una entrevista. Diu que li va explicar tota una trama del CSID i va pronunciar els noms del banquer Mario Conde i de Manuel Prado y Colón de Carvajal. Arabí diu que Maria García García, Barbara Rey, no va pronunciar el nom de Juan Carlos en cap moment, però que li va deixar ben clar a qui es referia. Amenaçava de traure proves i explicar coses perquè, deia, no la tractaven gens bé, però no va arribar a fer-ho.

El ressorgiment del cas Bárbara Rey i dels rumors

Vint anys després d’aquest episodi, quan Juan Carlos ja havia abdicat, un periodista va recuperar la història de l’oblit i va destapar que les clavegueres de l’estat havien pagat amb diners dels fons reservats el silenci de la vedet.

L’any 2017, el senador per compromís Carles Mulet va fer una pregunta parlamentària escrita al senat espanyol, en què demanava una llista dels fons públics, reservats o no, de l’administració general de l’estat destinada a pagar possibles favors sexuals, amistats especials, silencis… de l’anterior cap de l’estat. No li van facilitar aquesta informació perquè es considerava reservada.

Coda

Tot això va passar mentre el palau de la Generalitat veia passar tres presidents: Eduardo Zaplana, José Luis Olivas i Francisco Camps. Canal 9 s’encarregava de fabricar notícies favorables com qui fa un vestit a mida, a la vegada que amagava totes les crítiques i silenciava l’oposició.

L’any 2012, pocs mesos abans del tancament de Canal 9, quan ja no hi havia diners ni per a produir ni per a comprar continguts, els programadors van decidir de remenar als arxius per veure com podien omplir la graella amb material congelat. La televisió, ja tocada de mort, va tornar a emetre cada migdia els capítols d’En casa de Bárbara amb aquelles receptes pretensioses i tan casposes com ho eren quan s’havien enregistrat, a començament de la dècada.

La confessió de l’ex-espia, diumenge al vespre, va coincidir, dia per dia, amb el vuitè aniversari del tancament de Canal 9 per decret d’Alberto Fabra. Amb aquell deute de 1.200 milions d’euros, amb aquella plantilla triplicada que va arribar a ser de 1.660 treballadors Amb tants diners esmerçats a comprar voluntats i pagar favors de tota mena. Dels polítics i dels altres.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.