Avançament editorial: ‘Carta a D. Història d’un amor’ d’André Gorz

La Carta a D. és un text curt, diàfan, on André Gorz destil·la els fets més importants de la seva vida i, de retop, ens permet de copsar, des d’un punt de vista privilegiat (el d’un filòsof d’esquerres que oficia de periodista), l’efervescència dels moviments intel·lectuals i socials del París de la segona part del segle XX.

D. és Doreen Keir (per als francesos, i per al mateix Gorz, Dorine), la seva dona, però sobretot la persona que l’esperonarà a qüestionar-se i a ser qui és, i sobretot, a escriure («’Estimar un escriptor és estimar que escrigui’, deies. ‘Escriu, doncs!’»). La Carta a D. va ser escrita a les acaballes de la seva vida, i com ell mateix explica en una de les darreres entrevistes que va fer France Culture a tots dos arran de la publicació d’aquest text, va ser escrit a raig, sense revisió, obeint a una pulsió, una necessitat vital –pocs mesos abans que decidissin de morir plegats.

[Llegiu un fragment de Carta a D. Història d’un amor (Edicions de 1984)]

Amb la Carta a D., André Gorz vol que coneguem Dorine, deixar constància de la seva importància cabdal: «Per què hi ha tan poca presència teva en el que he escrit, quan la nostra unió ha estat el més important de la meva vida? […] En realitat, no vaig acomplir la indagació profunda que m’havia proposat en escriure El traïdor. Encara em queden moltes qüestions per entendre i per aclarir. Necessito reconstituir la història del nostre amor per copsar-ne tot el sentit. És això el que ens ha permès de ser qui som, l’un per i per a l’altra. T’escric per comprendre el que he viscut, el que hem viscut junts.»

André Gorz, un i múltiple

És Gerhard Hirsch, el seu nom de naixement, que més tard esdevindrà Horst, quan el seu pare, un industrial jueu austríac, es va veure obligat a fer-se catòlic, motiu pel qual va canviar el cognom; és André Gorz, l’escriptor i filòsof deixeble de Sartre (de qui es distanciarà més tard); és Michel Bosquet, pseudònim que fa servir per protegir-se en signar els articles polítics en plena guerra freda i el que utilitzarà, més tard, per als llibres d’ecologia política (Écologie et politique, 1975, i Écologie et liberté, 1977).

És un perquè de la coherència amb si mateix n’ha fet la batalla de la seva vida (un dels conceptes claus del seu pensament, dins el marc de la crítica a la creixent alienació laboral, és el de ‘reapropiació de si mateix’). Però això passa pel qüestionament constant i, en conseqüència, al canvi, cosa que el duu de l’existencialisme i el marxisme dels primers anys a l’ecologia política i al moviment del decreixement durant els darrers anys de la seva vida

Dorine mira la vida i la mort de cara

En les poques fotografies que hi ha de la parella Gorz, sempre és Dorine qui mira directament cap a la càmera, cap a nosaltres. Amb aquesta mirada intel·ligent, plena de vida, aquesta murrieria, Dorine mira sempre endavant: «Vas fer front quasi alegrement a un any llarg de penes i treballs. Eres la roca damunt de la qual la nostra relació podia construir-se. […] Eres tu mateixa en tot el que feies. L’estretor et donava ales. A mi, em feia deprimir. […] En aquella època, no et vaig explicar mai el motiu del meu estat d’ànim ombrívol. N’hauria tingut vergonya. Admirava la teva seguretat, la teva confiança en el futur, la teva capacitat per retenir els moments de felicitat que s’oferien».

Des de bon principi, Gorz va quedar fascinat per la valentia de Dorine: «Estaves condemnada a ser forta perquè tot el teu univers era precari. Sempre he sentit la teva força i alhora la teva fragilitat subjacent. M’agradava la teva fragilitat continguda, admirava aquesta força fràgil.»

La mateixa valentia per a plantar cara, amb elegància i contundència, als hipòcrites (inoblidable l’escena de l’única trobada entre Dorine i la mare de Gorz, gran dama burgesa que s’oposava al seu matrimoni) i als esnobs donadors de lliçons (al París intel·lectual de l’època no en faltaven), i si cal, i aquest cop la contrincant era terrible, a la mort:

«No havien detectat el teu càncer de l’endometri durant els exàmens anuals. Un cop el diagnòstic fet, la data de l’operació fixada, ens en vam anar durant vuit dies a la casa que tu havies concebut. Vaig gravar el teu nom a la pedra amb un burí. Aquesta casa era màgica. Tots els espais tenien una forma trapezoidal. Les finestres de l’habitació donaven a la cima dels arbres. La primera nit no vam dormir. Cadascú escoltava la respiració de l’altre. Llavors un rossinyol es va posar a cantar i un altre, més lluny, a respondre’l. Vam parlar molt poc. Jo passava el dia cavant i aixecava de tant en tant els ulls cap a la finestra de l’habitació. Tu t’hi estaves, immòbil, amb la mirada fixa en la llunyania. Estic segur que estaves treballant per amansir la mort i combatre-la sense por. Enmig del teu silenci, eres tan bonica i tan resoluda que no podia imaginar que poguessis renunciar a viure.»

Testament vital

A més, al llarg d’aquest text, Gorz comparteix amb el lector, en un to quasi de confidència, les seves reflexions sobre l’escriptura, la llengua, el treball, l’ecologia, i sobre tantes altres coses. La Carta a D. és un condensat de tot allò que aborda amb més profunditat en els seus assaigs, a la novel·la Le traître i el seu epíleg Le viellissement, i als seus nombrosos articles. Un exquisit camí que ens permet entrar sense entrebancs al riquíssim món de l’obra de Gorz.

Per últim, la Carta a D. és un comiat, la literaturalització d’una mort anunciada que ningú, en el seu moment, no va saber llegir. Potser perquè la discreció d’André i Dorine Gorz ho facilitava. Un ben morir que és la culminació del que ha estat una vida dedicada al ben viure, a l’enteresa moral.

Però que ningú es pensi que, per això, és un llibre trist: tot al contrari, és un text vital, és la narració emocionant, intel·ligent, tendra i amb bones dosis d’autoironia (Gorz sap molt bé riure’s de si mateix) de dos éssers amos de les seves vides que decideixen d’unir-les.

«Érem l’un i l’altra els fills de la precarietat i del conflicte. Estàvem fets per protegir-nos-en mútuament. Necessitàvem crear plegats, l’un per a l’altra, el lloc al món que originalment ens havia estat negat. Però, per a això, calia que el nostre amor fos també un pacte de per vida.

Mai havia formulat tot això tan clarament. En el fons de mi, ho sabia. Sentia que tu ho sabies. Però el camí ha estat prou llarg perquè aquestes evidències viscudes s’obrissin pas en la meva manera de pensar i d’actuar.»