Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Josep Vicent Boira, que té el cap especialment ben moblat i sap de què parla, va posar en circulació fa anys la denominació Commonwealth per a fer referència als Països Catalans. Feia una proposta formulada en La Commonwealth catalano-valenciana, un llibre d’aquells de capçalera amb què va guanyar el premi Ramon Trias Fargas del 2009, és a dir, just abans que esclatàs el procés independentista a Catalunya.

Boira, tot i que les seues inquietuds intel·lectuals i el seu encomiable compromís social el converteixen en molt més que això, és essencialment un geògraf. I els geògrafs tenen la mania de la paciència. Els geògrafs solen tenir una consciència del temps que abraça un període molt superior al que la biologia ens confereix als altres humans. Perquè ells saben, sobretot, què és la persistència. Vaig fer uns quants cursos a la vella Facultat de Geografia i Història de València i recorde perfectament la frase colpidora amb què una professora, amb una mica de mala bava, ens va rebre el primer dia: “Que no els enganyen els de socials: la geografia perdura…” Devia ser professora de natural o d’alguna cosa així i supose que per això tirava una pedra amb molta intenció sobre els seus col·legues “de socials”, geògrafs o historiadors –que pel cas eren tot u. L’avís era enverinat, però he procurat tenir-lo en compte. Perquè és evident que l’acció humana canvia les coses d’una manera molt més que notable, però també és cert –i a veure qui ho discutirà, això– que la consistència de la geografia més bàsica, de la terra, no s’esborra així com així.

Per això els Països Catalans, i el nom no fa (tota) la cosa, retornen sempre. D’una manera o d’una altra, per un camí o per un altre i malgrat els intents sempre tan ben treballats d’esborrar-los, precisament, del mapa.

Que ara el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, i la presidenta del Govern Balear, Francina Armengol, es declaren partidaris de la Commonwealth, i partidaris entusiasmats, no és, doncs, cap notícia menor. Ja ho sé que, vist amb la perspectiva política del dia a dia, és molt temptador riure-se’n, limitar-ho tot a una trampa contra l’independentisme o remarcar la hipocresia personal: Puig, per exemple, vol la Commonwealth, però no vol de cap manera que es veja TV3 al País Valencià… Tanmateix, de vegades la passió pot originar una gran ceguesa.

Al Principat ara no hi ha ningú en condicions de lliurar aquesta batalla perquè ja s’està en una altra fase i tan sols és qüestió d’anar-se’n, d’abandonar Espanya tan de pressa com siga possible. Però el debat i el combat hauria d’interessar i hauria d’interessar molt. Tant per patriotisme, si és que els irritats comissaris polítics que tenim em permeten encara de fer servir l’expressió, com per interès. Perquè la reemergència dels Països Catalans, ni que siga com a Commonwealth, implica al cap i a la fi dues coses, totes dues prou interessants: el retorn de la nació, en un moment en què han esdevingut clars els límits del regionalisme mental i administratiu del muntatge de Barcelona-Girona-Lleida-Tarragona, i també, alhora, l’afebliment visible d’Espanya, del projecte d’Espanya. D’una Espanya que Puig i Armengol creuen que encara pot existir d’una altra manera però que de Vinaròs cap amunt –i de Vinaròs en avall per poc que hi penses– ja no té cap mena de credibilitat.

Que el debat cresca i es faça gran, molt gran, serà molt útil per a tots, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Que a València i Palma es marque la Commonwealth com a solució dels maldecaps que ha creat Espanya a cada territori és un immens pas endavant i un aclariment polític monumental, venint d’on venim: venint dels Aznars, els Zaplanes, els Mates i tota aquella tropa que va voler fer de València un districte de Madrid, com ara voldria Ábalos. Que la cosa s’articule tindrà, a més, un efecte fabulós, a València, a Palma i a Barcelona. A Barcelona també.

A Barcelona també, perquè el president Puig i la presidenta Armengol, socialistes del PSOE tots dos, somien una Commonwealth que servesca instrumentalment per a equilibrar i compensar la voracitat madrilenya, d’aquest Madrid que ja es creu que és Espanya ell i prou. Però, fent-ho, els dos presidents assumeixen –i ens n’envien el missatge– que no es pot continuar vivint dins aquesta Espanya, l’actual. Que aquesta Espanya de les autonomies i constitucional és una font de problemes i de malestar, no solament nacionals, sinó també socials. Un impossible polític. I que no podem, no poden ells com a governants, donar als nostres ciutadans la dignitat que es mereixen essent com som presoners d’aquest forat negre que tot ho xucla, sense contemplacions ni lleialtat a ningú més que a ell mateix. La Commonwealth, doncs, se’ns apareix com un antídot magnífic, ací i allà, contra l’autonomisme, el perenne i el neo, i contra la pretensió que es pot governar res des d’una trista gestoria subordinada que porta el nom d’una institució medieval.

És això que em fa apreciar sobretot que Puig i Armengol hagen arribat fins ací, fins en aquest punt. Tot i que, fent-ho, em trobe obligat també a advertir, a advertir-los, que aquesta Commonwealth no cap dins Espanya. I que provar de refer aquesta Espanya i substituir-la per una altra Espanya és un exercici irreal i condemnat al fracàs. D’entrada, i no és poca cosa, perquè ja es van encarregar d’escriure un article de la seua irreformable constitució que ho prohibeix, que prohibeix cap Commonwealth sobre el paper i que prohibeix molt en concret la catalano-valenciana, com s’ha demostrat històricament. Però després perquè, en el fons, el projecte Commonwealth remarca la constància de la geografia i remarca alhora la incompatibilitat eterna que hi ha hagut entre les nostres terres i les de l’altiplà, entre els nostres interessos i els seus. Incompatibilitat que no la soluciona qui governa o qui deixa de governar a Madrid, com el president Puig crec que ja comença a entendre, vist que fa dos anys que el partit de la Moncloa és el seu i no hi ha cap indici de millora del finançament.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.