28.08.2018 - 22:00
En Apologia de la història, Marc Bloch diu que escriure història reclama ‘fer-ho honestament, verídicament, i anant, mentre es pugui, vers els ressorts més ocults’. I encara afegeix, per si no havia estat prou clar, que això reclama ‘fer-ho difícilment’. Remarcant tothora la complexitat dels fets socials que s’hi estudien, defugint la simplificació pamfletària del passat.
Entenent aquest compromís, en molts llocs del món els historiadors han tingut un paper fonamental per a ajudar la gent a prendre consciència del que són, del que han estat i, per tant, del que podrien arribar a ser. Sempre m’ha impressionat, per exemple, la feina dels historiadors hongaresos, com ara Jenő Szűcs, que en la dura Europa oriental de la postguerra van ser capaços de refer, gairebé tots sols, la consciència de centralitat d’aquelles terres a còpia d’explorar i explicar d’una manera indiscutible un passat que la política volia anorrear. El redescobriment de la història pròpia, la presa de consciència del procés històric propi, pot galvanitzar una societat, especialment en els moments més difícils. I això explica la funció clau que els historiadors poden arribar a tenir en la major part de transicions o en les grans crisis polítiques.
Concretament, al nostre país això ha estat així de fa molts anys i n’hem tingut una sort enorme. La fertilitat i la qualitat de la historiografia als Països Catalans ha marcat, com poques altres disciplines, el nostre avanç com a societat. Per mitjà del nostre passat, ens hem qüestionat el nostre present, allò que som, els nostres problemes polítics, socials i econòmics, les nostres evidents i intolerables desigualtats socials, les opressions diverses de què som objecte. I això, la consciència de què ens hem dotat entenent tot això, ens ha obert molt els ulls per a poder reflexionar millor sobre el futur que ens espera, però també per a convertir aquest coneixement en acció.
Entre els seus grans col·legues, Josep Fontana ha excel·lit amb llum pròpia en aquesta tasca, que ell sempre ha fet ‘difícilment’, com ens demanaven els grans mestres de la història moderna, sense renegar mai de la complexitat, defugint la simplificació, la mitificació i la utilització del passat, apartant-se sempre del pamflet, de qualsevol temptació manipuladora, de posar els fets històrics al servei de cap apriorisme polític.
I és partint d’aquesta honradesa científica que Fontana ens ha explicat coses substancials d’aquests darrers tres-cents anys sobretot, elements clau del nostre ésser col·lectiu que al capdavall formen part del cúmul de circumstàncies que ens ha dut fins ací, fins on som avui. I és per aquesta qualitat professional que escoltar Josep Fontana ha estat en el curs dels anys un exercici imprescindible per a entendre millor aquest país de lluites llargues i compartides que no creu en les receptes màgiques ni es conforma amb llibertats parcials.
En una de les entrevistes que Andreu Barnils li va fer per a VilaWeb, Fontana ens recordava: ‘Aquesta és una lluita molt llarga. No és de fa sis anys o set, sinó de cinc-cents.’ I assegurava tot seguit: ‘Hem anat aguantant, hem perdut guerres, hem anat tirant endavant i hem de continuar tirant endavant.’ Ho farem, ben segur que ho farem. Ho farem, però, agraïts pel seu compromís i conscients que si som avui, com a societat, més ambiciosos i lliures, en part és gràcies a tot allò que ens va ensenyar, als seus estudis, a la seua feina de tants i tants anys.
