T’arriben d’alguna banda les notes de la Filharmònica de Viena i et sents la llengua rugosa i un lleuger mal de cap que t’enganxa als llençols. O potser no, potser fa hores que t’has llevat i ja portes uns quants quilòmetres grimpant per la Mola. Potser la matinada ha acabat borrosa amb una taula sense desparar. O potser no, que la nit de Cap d’Any està sobrevalorada. Com les primàries o les assemblees. I tot allò dels bons propòsits. Si tothom sap que l’any comença al setembre.

I l’havíem començat prou bé. Majoria absoluta independentista al parlament català. Que sembla que ens n’hàgim oblidat. Però durant tres mesos estrambòtics s’han anat enredant de tal manera que a veure com desfan ara aquest nus de mariner. Vam fer un plebiscit, va guanyar la independència, hi ha un mandat democràtic per a tirar endavant la construcció d’un estat, allò que fa anys i panys que l’independentisme anhela. Ho fem o no? No sé què decidirà diumenge la CUP. Si finalment facilita la investidura d’Artur Mas, em costa d’imaginar com seran els mesos que vindran i com podrà funcionar el govern i la majoria parlamentària, després de tanta tensió. Però si decideix votar-hi en contra i Junts pel Sí opta, com ha insistit, per no proposar cap candidat alternatiu i anar de nou a eleccions, ens arrisquem que els cants de sirena referendataris ens portin a perdre la majoria aconseguida el 27-S. Crec que aquesta hipòtesi em continua fent més temor.

I així encetem el 2016, pendents de si els Reis de l’Orient ens porten un govern o unes altres eleccions. Pendents de la CUP, sobre qui recauen ara tots els focus. I servidora n’espera una altura de mires i una mirada llarga. Una fórmula que possibiliti la investidura perquè pugui rodar la pilota. Que el parlament té un mandat clar dels catalans i tots plegats, un enemic a Madrid fregant-se les mans. Ho deia fa pocs dies a Twitter Blanca Serra, una històrica de l’esquerra independentista: ‘Sense independència ja ens podem pintar a l’oli qualsevol aproximació a una revolució social. O és que no sabem prou història d’Espanya?’. Sigui com sigui, serà un altre any apassionant, que potser acaba amb plors o potser amb alegries. Sense defallir, això sí, que només és un canvi de dígits i ja en portem centenars.

En aquestes coses penses un 1 de gener estrany, mentre t’enfundes els guants de làtex i ensabones les copes a ritme de la Marxa Radetzky.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.