Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Antonio Franco Estadella (1947) té una impressionant carrera professional com a periodista: ha estat director fundador d’El Periódico, ex-director adjunt del diari El País, ha passat pel Brusi, Destino, Barrabàs, el Papus i, fins i tot, ha estat redactor del codi deontològic de la professió al Col·legi de Periodistes. Ara, a 70 anys, continua escrivint articles d’opinió al seu estimat El Periódico, diari que ell va aconseguir que sortís també en català. Antonio Franco ens rep a casa seva, amb els tirants posats, disposat a parlar de l’actualitat política, que segueix amb passió.

—Vau signar un manifest en favor de Catalunya Sí Que Es Pot.
—En aquell moment tenia la impressió que eren gent que connectaven amb el tema de la crítica a l’aburgesament de l’esquerra tradicional, i que això funcionava. Jo ara trobo que la persona que possiblement està més encertada en la capacitat de fer feina i en l’orientació ideològica és Ada Colau.

—Què faria el senyor Antonio Franco, si el referèndum pactat no fos possible?
—Crec que el referèndum pactat no és possible. No és una hipòtesi. No és possible.

—I què fem, doncs?
—Hem anat massa de pressa. Comencen a moure’s coses de les que no passen en cinc anys, però passen en deu o quinze. Catalunya continuarà igual com fins ara, decebuda, inestable, fins que no es pugui fer una reforma constitucional. Perquè Catalunya és presonera d’una trampa legal. Bé, trampa legal, d’una situació legal. Però puc entendre que els meus amics independentistes diguin que és una trampa, que és que, per exemple, el senyor Antonio Franco va votar aquesta constitució.

—Doncs, el senyor Barnils no tenia ni edat per a votar-la.
—Bé. Però el senyor Barnils tampoc no va ser en l’abolició de l’esclavitud i no en fa una qüestió fonamental. Vull dir que som en un règim de situació democràtica, molt imperfecte si vols, però que es va acceptar com a sortida del franquisme, tot i vigilat per l’exèrcit, amb els records de la guerra i el recurs de la violència. I llavors es van fer coses fantàsticament bé, com l’harakiri de les corts franquistes, que va ser un miracle. O quan Narcís Serra i Felipe van fer tornar a poc a poc l’exèrcit a les casernes, va ser fantàstic.

—Deu ser generacional. Per a vós, Narcís Serra i Felipe González són l’exèrcit a les casernes. Per a mi, són el GAL.
—A veure, la meva distància respecte dels socialistes ve del tema del GAL i del no aprofitament de la majoria absoluta per fer evolucionar la constitució i la reforma territorial. Però la gran cantada va ser no capgirar i democratitzar el poder judicial.

—I per què els independentistes hem d’esperar el canvi constitucional i l’Espanya federal? Fem-ho al revés: primer, Catalunya independent; i quan sigui lliure, ja decidirà si es federa, o no, o què.
—Si tens raó. Es poden fer canvis a escala autonòmica. Però sempre tenint en compte una cosa: la Generalitat que tenim és una Generalitat espanyola. La legitimitat és aquesta. El senyor Puigdemont juga amb unes lleis i unes regles de joc que són espanyoles. Faré una comparança amb una cosa: he desitjat moltes coses que han trigat molt. Volia que Franco es morís i va trigar vint anys. Desitjava l’abolició del servei militar, i vaig haver d’esperar. Hi ha coses que triguen vint anys.

—Veureu una Espanya federal?
—Jo crec que el meu fill, sí. Fins i tot, no ho sé, és possible que el meu fill arribi a veure una Catalunya independent. Si no surt bé l’Espanya federal, o després de l’Espanya federal, que seria el més lògic. Jo crec que una situació democràtica, encara que sigui tan fluixa i decebedora, no es pot trencar unilateralment. I no perquè sigui particularment un defensor de l’ordre. Que hi crec. Perquè si d’aquí a cinc anys hi ha una independència també desitjarem que, llavors, les lleis es respectin.

—No sé què dir-vos: jo espero que en una Catalunya independent, si les lleis són injustes, la gent es reboti. Com ara.
—Jo crec que en aquests moments encara no hi ha la majoria suficient per a l’aposta independentista, que per mi seria una majoria absoluta una mica reforçada, necessària per a un pas d’aquesta mena. I dos, i ho he escrit en un dels meus últims articles. Crec que podem pensar que és una rucada i un abús d’autoritat (en el sentit que va contra tot sentit) això de no deixar fer una consulta a Catalunya. Ho és. Però en cap cas es pot considerar que, si no es fa la consulta, es pot donar per feta i per guanyada pels independentistes, i vàlida.

—Parleu de fer la DUI si no deixen fer el referèndum.
—Jo crec que això no té cap sentit. Aquí ja podríem arribar a les mans i dir, escolta, els qui pensem que no hi ha la majoria, tindríem moralment dret de fer una sublevació respecte d’això. I això de la sublevació ho dic en aquest sentit ètic, però real.

—També es pot arribar a la independència per causa justa. I que no et deixin fer un referèndum ja és causa suficient per declarar la independència. Ho explica molt bé el politòleg Josep Costa.
—Això és relatiu. Si un 20% de la gent vol la independència i no la hi deixen fer, no té dret de proclamar la independència.

—No és un 20%. Tenim un parlament amb majoria absoluta demanant el referèndum. I al parlament, la majoria absoluta independentista, també la tenim.
—Amb lleis espanyoles i amb una llei D’Hondt que s’hauria de replantejar. Si en el futur fem una república com cal, jo estic a favor de certs equilibris territorials, però que els meus cosins germans de Lleida tinguin el doble de vot que jo, ho trobo una bestiesa.

—Si es fa la DUI, serà per voluntat? Home, serà forçada per les circumstàncies, oi?
—Dir forçat per les circumstàncies és com un xiclet. Hi ha coses que es poden fer. I d’altres coses no es poden fer. Hi ha coses, com allò de la mili que deia abans, que a vegades toca esperar que siguin possibles, encara que siguin desitjables.

—Quin incentiu té Rajoy a fer el referèndum si aquí diem que si no es pot fer, esperarem? Per què hauria de moure peça el govern espanyol, aleshores? Així aconseguirem un referèndum?
—A veure, jo estic segur que d’aquí a dos anys no hi serà, Rajoy. En les darreres eleccions ja es va veure que això canviava. Les marees a Galícia. L’existència real dels bascs. La gent de Compromís…

—Era molt blau aquell mapa, senyor Antonio Franco. Era un mapa blau.
—Sí, perquè al final som en un sistema on cinc voten blau i quatre vermell, ja tot sembla blau. El mapa queda blau, però tu saps que el mapa no és blau.

—Hosti tu.
—No, no. El mapa és…. Sobretot hi ha una cosa, com ja va passar amb aquestes lleis electorals, on guanyen els blaus, per un o per dos sobre deu. Significa que amb feina política es pot… Espanya no era tan roja abans. Catalunya tampoc. Tot és relatiu.

—Suposem que guanyen els vermells, doncs. Adeu, blau. El PSOE tampoc no ens deixa fer el referèndum, eh?
—Ja ho veurem. Ell va sortir en un programa de Jordi Évole dient ‘nosaltres no som Podem, però hem d’anar amb Podem’. Subscrivint la tesi de la confederació i mantenint identitats. I sobre el tema territorial, va dir que Espanya era un estat plurinacional.

—Però si amb el tema del referèndum Pedro Sánchez s’ha posat al costat de Rajoy, senyor Franco. Aquesta setmana mateix.
—S’ha posat al costat de Rajoy? Ja ho veurem.

—No hi haurà referèndum. Dit per Pedro Sánchez.
—Sí, perquè en aquests moments ell no ha pres possessió, i no té cap possibilitat de moure res. Sense treballar una mica abans, no pot. Ell ha de treballar una massa socialista aprofitant els canvis socialistes.

—Molt bé. Passem a El Periódico. Per què creieu que ha acabat en vaga?
—Jo diria que un factor és la crisi de la premsa, tan real, que l’empresa editorial del diari ha de fer ajustaments contínuament.

Fa anys, ho vau viure des de dins. Aleshores, periodista, devíeu parlar amb els Asensio. Ara els editors deuen parlar directament amb els bancs.
—La davallada de la premsa escrita ha fet que la majoria de diaris siguin, de fet, parcialment, propietats dels bancs. I els bancs poden collar, o no, o deixar que collis, o no. Zeta té problemes i lluita per resoldre’ls. Potser el destí final de la família Asensio, diria, serà quedar-se amb els diaris i prou.

—Fins a quin punt, doncs, El Periódico està lligat als bancs als quals deu diners?
—No és una cosa tan lineal com si fos possessió seva. Si ho fos, no tindríem pràcticament cap diari. Em consta: Asensio intenta preservar, amb els seus polsos amb els bancs, la direcció editorial essencial. Fixa’t en el cas d’El País, diari que he estimat molt: primer, van matar la seva credibilitat amb la part de l’esquerra que encarna Podemos, amb una gran campanya en contra. I ara, amb Pedro Sánchez i el PSOE, s’ha allunyat d’una manera bastant definitiva de l’esquerra moderada.

—Són els bancs que pressionen.
—Han d’estar bé amb els bancs. I els bancs són de tendència conservadora.

—Seré dolent. El mateix ha passat amb El Periódico i l’independentisme. Fa un temps, bona relació. Ara va a sac. També deu ser cosa dels bancs.
—Crec que no hi ha res dels bancs. Trobo que el diari va en la seva línia, i aporta molt al debat intern català, amb els seus matisos i la seva pluralitat.

—El Periódico d’ara ven més en català o castellà?
—Vam començar amb un 25% en català. Però ara venem fifty-fifty perquè tots els que arriben nous són gent que llegeix en català, i tots els lectors que es moren el llegien en castellà.

—Sou federalista?
—Jo sóc fill de la desfeta de la guerra. La meva família era de Lleida, de Joventut Republicana, i el meu avi va ser el primer alcalde per aclamació popular de Lleida quan va arribar la República. Però nosaltres, després, vam ser psicològicament vençuts. A casa, els pares parlaven en català entre ells. I a nosaltres, en castellà. Per això dic que som vençuts. Jo vaig aprendre el català d’estudiant universitari i ja com professional.

—I als vostres fills, en què els ha parlat?
—En castellà. Però els meus fills van anar a escola catalana. Estic content que, amb una sola generació, hem pogut donar la volta al que va trencar la guerra: els meus fills parlen en català als seus fills. El paper dels avis és equilibrador amb el castellà. Jo sóc catalanoparlant d’adult.

—Llibre de memòries, n’ha escrit?
—No. Perquè crec en el secret professional.

—Home.
—No estic penedit pràcticament de res que he fet, però he fet coses que, tretes del seu context, hi ha gent que no les consideraria correctes, i jo no faria mai unes memòries amb restriccions. I també està el debat sobre professió i política, que és de mil matisos i ho he discutit amb molts companys. Per exemple, no és el mateix la situació d’ara, l’actitud i el compromís dels periodistes, que la que va haver-hi en la transició. El pas de no democràcia a democràcia no és el mateix que el pas d’ara.

—Què voleu dir?
—Que a la transició era deontològicament més legítim forçar les coses, els principis de la professió. No fer trampes, però sí consagrar l’actitud professional, posar en relleu sense límits les contradiccions del sistema, fins i tot, amb exageracions o essent terriblement subjectius. Com fan ara alguns periodistes. Crec que tot això està justificat en una transició quan véns d’una dictadura, però ara no.

—Llàstima que no feu les memòries! En fi, m’he deixat res a preguntar que vulgueu afegir?
—No. Només que tenim un mes de setembre molt complicat. Fa setmanes, vaig escriure que no estava segur si hi hauria xoc de trens, perquè la meva tesi és que anem en vies paral·leles. Però que no tindríem mai xoc frontal. És a dir, violència, ferits, sang.

—I creieu que no passarà.
—Jo crec que això no pot passar.

—Si aquí fem un referèndum unilateral i declarem la independència, no hi haurà violència?
—Fa dies que hi dono voltes. Qui aixequi la mà contra un altre, aquí a Catalunya…

—Perd.
—A banda de perdre, quedarà a la història com un fill de puta. Ara bé, la lògica de com va la cosa és que això es podria produir.

—No hi veig militars, la veritat. Com a molt, policia, sí. Uns dies. I? Cap drama.
—A veure, no sou funcionari, jo tampoc. Però la pressió que rebran… Estic estudiant què és la violència. Si no tinc idees clares, no les explicaré. Però, per exemple, vull parlar de Gandhi. Perquè Gandhi va acabar a bufetades. Sempre hem parlat de Gandhi i ha quedat el clixé que va guanyar sense matar. I a l’Índia es van matar. Si no, encara hi serien, els anglesos. Vaig escriure un altre article que va fer empipar alguns amics independentistes, malgrat que m’estimen, perquè deia que la lògica democràtica diu que, si la majoria absoluta del país està per això, hauria de fer una vaga general. Però el problema que hi ha és que la majoria dels qui haurien de fer la vaga no són independentistes.

—En una enquesta recent de CCOO, els independentistes són el grup majoritari. I el primer partit dins CCOO és ERC. Una vaga general. Molt d’acord.
—Però si la vaga fracassa, no. I jo diria que fracassaria. Els qui són més independentistes també poden fer vaga, però tenen menys força, crec, en línies generals.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.