‘Periodisme de la vivència.’ Així és com anomena Antoni Batista la feina que ha fet darrerament amb llibres com ‘Otegi. La força de la pau‘ (La Campana, 2015) i la novetat pel qual l’entrevistem avui: ‘A la caça del PSUC‘ (Pòrtic, 2016). La seva pròpia experiència li serveix com a fil conductor de fets, dades i testimonis per a dibuixar i descriure una època o un personatge concret. En aquest cas, el PSUC i la seva aproximació personal al partit que va viure el seus moments més memorables en l’antifranquisme. Batista revela un complot dels serveis d’intel·ligència nord-americans contra el que havia estat el seu partit. Batista explica un viatge seu als Estats Units en què descobreix aquest complot, que ara relata per primera vegada per escrit en el llibre.

—Així, va ser la CIA qui es va carregar el PSUC?
—Crec que hi va tenir un paper per les proves que tinc. Jo sóc periodista i m’agrada explicar la realitat més que no especular. Però vaig arribar per tres vies diferents a establir que la CIA havia intervingut en el final del PSUC. Evidentment, no va ser l’únic factor. Però que hi van intervenir, crec que amb les dades que dono al llibre queda prou demostrat.

—La crònica oficial deia que havia estat més culpa del KGB…
—Sí. Perquè la presència del KGB era evident als ulls de tothom. Ho sabien perfectament els dirigents del sector eurocomunista, com el Guti, el López Raimundo o el Núñez… Aquesta ja ho veien que convivien amb ells. El KGB estava pràcticament dins del PSUC. I no se n’amagaven gaire. El tema dels americans, aquest sí que era desconegut. De fet, qui li va explicar aquesta implicació al Guti vaig ser jo, com explico al llibre.

—Què incomodava del PSUC a la CIA?
—Era un moment en el qual es parlava de la taca vermella a Europa. Hi havia un PCI a Itàlia molt potent. El Partit Comunista francès… fins i tot el Partit Comunista d’Espanya. Però el PSUC era proporcionalment —en relació al territori i als habitants— el partit comunista més important d’Europa en aquell moment.

—Era la taca vermella més vermella del mapa…
—En termes de militants i perspectiva de vot —pensem que els americans ja feien enquestes aquí—, Catalunya era un focus de preocupació en termes geoestratègics per la seva situació al Mediterrani i per la seva importància dins la península Ibèrica. Pensaven: ‘Alerta, que aquí el comunisme pot governar!’ Aleshores, Espanya no era a l’OTAN encara. I el Suárez i la UCD i el Partit Comunista estaven a favor dels països no-alineats. S’obria la possibilitat d’una alternativa d’esquerres a l’OTAN que els americans es pensaven que estava liderada per Fidel Castro. En aquest context d’aquest mapa geoestratègic que els americans van decidir posar-s’hi.

—Al llibre expliqueu que la mort en circumstàncies estranyes d’un espia a Barcelona…
—Els diaris ja el van identificar aleshores —cosa que es pot consultar a les hemeroteques— com un agent dels serveis d’intel·ligència. Això va sortir als diaris. Aquest senyor era un espia a qui, fins i tot, troben paper del consolat nord-americà en blanc. La meva font policíaca, del policia que va seguir l’estranya mort de l’agent, són els informes que va fer la policia espanyola, que explicaven que tenia punxada una part important dels dirigents del PSUC.

—La descoberta neix d’un viatge als EUA i una conversa sorprenent amb un agent de l’FBI?
—Jo ja havia vist els arxius de la policia espanyola i ja sabia que hi havia fitxa meva. Com hi havia molta gent que estava fitxada. Hi ha molta gent que està fitxada i no ho sap. Eren uns neuròtics. Anotaven coses inversemblants. Jo ho sabia. Però no em podia imaginar que la CIA tingués un dossier meu. Això em va sorprendre molt. Era un dossier que no tenia res a veure amb allò que deia el de la policia espanyola. L’interès dels americans anava per una altra banda. Els interessava la qüestió de la projecció internacional del PSUC. Hi havia les coses que jo havia fet de relacions internacionals, especialment amb els cubans. Era ben bé un dossier meu estil ‘american way of life’, d’una altra dimensió.

—A banda aquest complot de la CIA, el llibre és una memòria personal del gran partit de l’antifranquisme. Per què el fas ara?
llibre Antoni Batista—A vegades penses una marca, que segurament ja està inventada,  que motiva la teva feina: ‘periodisme de la vivència’. Jo vinc de la generació del periodisme en tercera persona i distanciat. I ho he respectat escrupolosament sempre. Quan deixes el periodisme diari i vas a la universitat i t’ho mires d’una altra manera, comences a aprofitar les teves vivències. Aleshores, vas a la primera persona… i ara faig periodisme de la vivència. El Canetti va guanyar el Nobel amb un llibre de memòries de tres volums, i el Philip Roth es posa dins de les seves novel·les (a veure si li donen el Nobel) com a personatge. A mi ara em ve de gust fer aquest periodisme de la vivència.

—Per què vas entrar al PSUC?
—Tinc una experiència molt traumàtica, que és que als meus divuit anys la policia em clava una pallissa. Sense solta ni volta. Ostres! Un tipus de divuit anys que va a una mani i es troba mig mort… es pregunta què passa aquí. Em van deixar arregladet, que diuen. Vaig sentir allò de la frase del Raimon: el rostre clement de la mort. Vaig començar a pensar i a replantejar-me coses. Vaig descobrir que el meu pare, que pensaves que era una persona normal que feia vida corrent, va estar en un camp de concentració a Miranda de Ebro… Vaig descobrir el franquisme. Perquè fins aleshores jo només era un nen que s’havia fet gran. I el PSUC lluitava contra la dictadura des d’un punt de vista nacional i d’esquerres. Era l’eina més ben organitzada per lluitar contra la dictadura.

—Quan hi vau entrar, coneixíeu la seva història i els episodis foscos que expliqueu al llibre? La defenestració de Comorera, la depuració de Nin…
—No. Això ho vaig descobrir un cop ja era dins. Amb vint anys, no era conscient de tot això. A més, no eren qüestions prou estudiades i el mateix partit tendia a ocultar-ho. Del Nin, feia molts anys. Però del Comorera feia quatre dies. I aquest tema el tapaven. Després hi va haver la feina important del Miquel Caminal, que era del PSUC, sobre aquestes qüestions. I vaig descobrir-ho més a fons quan em van passar els arxius de premsa del partit perquè els classifiqués. I vaig començar a veure les portades amb el ‘camarada Stalin’ i el traïdor Comorera… i tot això que explico al llibre.

—Què tenia d’especial el PSUC?
—Podríem dir que el PSUC era un partit comunista a la catalana. Nosaltres no ens vam plantejar aquests debats estúpids que hi ha ara. En cap moment ens vam plantejar fer la premsa clandestina en castellà. Era tot més natural, la fèiem en català i la reivindicàvem. El PSUC era un partit comunista fet al ‘catalanico modo’. I era el partit més organitzat i més fort. I estava més pendent de fer caure la dictadura que de proclamar la dictadura del proletariat. Era un comunisme molt més obert que els altres. I el PSUC és ara un patrimoni de l’antifranquisme català. És patrimoni de tothom. Ningú no se l’ha d’apropiar. Hi ha ex-psuquers repartits per tot arreu.

—Hi ha qui es vol apropiar d’aquest patrimoni?
—Sí. Hi ha gent que té aquesta temptació. Però d’això que anomenen ‘poscos’ n’hi ha a molts llocs: a ERC, a Convergència i, fins i tot, al PP. No es pot reduir el PSUC a cap projecte actual. Això és fruit de la ignorància. Espero que el llibre ajudi a desfer una imatge del PSUC massa estrafeta. El PSUC és patrimoni de Catalunya i convé que el deixin per a la història. Que ningú no se n’apropiï. Deixem-lo com un pas important de la història col·lectiva.

—Iniciativa no es pot reivindicar hereva del PSUC?
—Jo entenc que el PSUC s’acaba amb el canvi de nom. El PSUC històric i important és el d’abans. Iniciativa és una altra cosa. Ja no és només el PSUC. Hi ha els ecologistes que, per cert, van ser injuriats fins un minut abans pel PSUC perquè eren la petita burgesia socialdemòcrata comprada per la dreta… Jo diria que el PSUC és sobretot la lluita antifranquista. No és l’únic partit antifranquista. Hi va haver molta altra gent i molts més partits. Però el gran partit era el PSUC.

—Sorprenentment, aquests debats sobre qui era antifranquista encara són vius. La polèmica de les estàtues del Born n’és un exemple… Es reconstrueix el passat per interessos de partit actuals.
—Això és molt greu. Es tracta d’una apropiació indeguda de la història. Deixem la història com a patrimoni de tots i fem els debats del present sense crispació ni odi. Nosaltres lluitàvem contra el franquisme des d’un punt de vista polític i més enllà —tiràvem còctels Molotov. I hi havia més generositat que no ara. La gent comunista i tothom que lluitava contra el Franco arriscava. I era molt generosa. Abans que res més, érem antifranquistes. No érem antifranquistes d’estàtua. Érem antifranquistes reals. I hi havia molta més generositat entre antifranquistes. Ara hi ha una apropiació indeguda d’un passat que és de tots i un excés de crispació.

—Sense voluntat de fer ‘presentisme’, què faria el vostre PSUC en la situació actual de Catalunya?
—Sí que és presentisme! [riu] Però potser no tant. Perquè una situació com l’actual la podria encarar com ja ho havia fet en el seu moment: defensant el dret d’autodeterminació i la possibilitat d’exercir-lo. I això ara és fer un referèndum. El PSUC posaria tot el seu esforç per a poder exercir el dret d’autodeterminació amb un referèndum. I això no és presentisme. Perquè nosaltres ja lluitàvem per això. El dret d’autodeterminació era un dels punts que defensava el PSUC. És una qüestió de coherència. Un altre tema seria la posició sobre la independència. Perquè aquest no era un dels temes del debat en el temps del PSUC.

VilaWeb necessita el vostre suport

El dret d'informació és indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la independència del diari.

Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb