Ja fa uns quants mesos que, com una taca d’oli, es van escampant comentaris i ressenyes, ací i allà, del llibre The first fascist (El primer feixista, 2026, encara no traduït al català), de l’historiador i professor romà Sergio Luzzatto, centrat en la figura del marquès de Mores (1858-1896), un aristòcrata francès que va tenir una vida llegendària a la segona meitat del segle XIX i un llegat funest, post mortem, al començament del convuls segle XX. El moment, val a dir, és més que propici per a aquesta biografia documentadíssima i detalladíssima: en el pic del trumpisme (que cada vegada més experts no dubten a qualificar de tecnofeixisme) i amb ecos creixents, en el nostre dia a dia, dels terribles anys vint i trenta del segle passat a Europa.

La llegenda d’Antoine Manca Amat de Vallombrosa, el nom veritable del successor del marquesat de Mores, a Sardenya, de fet també l’acompanya en la genealogia, farcida de cognoms catalans que, amb la conquesta de Sardenya, es van arrelar a l’illa mediterrània fins a convertir-se en importants llinatges nobiliaris. El passat mític de l’extensa família noble dels Manca, segons un document manuscrit anomenat Origen del cavallerato y de la noblesa de varias familias del Reyno de Cerdeña, en situa l’origen al segle XIV, quan un tal Pere Manuel Talamanca va acompanyar l’infant Alfons el Benigne en els anys de la conquesta. Mort a Barcelona el 1364 i enterrat al convent de Sant Francesc, el seu fill va tornar a Sardenya al servei de Martí el Jove i es va establir a Sàsser, d’on es va anar estenent la descendència, en cinc grans branques, per molts racons de l’illa. La manca de més documentació i algunes incongruències cronològiques impedeixen als genealogistes més prudents de corroborar aquest origen llegendari dels Manca, oimés si tenim en compte que el cognom ja era present a Sardenya d’ençà del segle XII.

Sigui com sigui, arran del domini català de l’illa el llinatge es va emparentar amb cognoms arribats del Principat, tal com es demostra en aquest bellíssim arbre genealògic dels Manca sards del segle XVIII. Sense sortir de la branca de què provenia el marquès de Mores, de generació a generació descobrim lligams matrimonials amb els Carnisser, els Gaya, els Çedrelles i els Ledà de l’Alguer, els Aymerich, els Sanjust i, sobretot, els Amat.

Gràcies als enllaços nobiliaris i als serveis oferts a les corones successives que van administrar Sardenya, la família Manca va anar acumulant títols i possessions. L’avi del protagonista del llibre, el sassarès Vincenzo Manca Amat, ja era duc de Vallombrosa i d’Asinara i marquès de Mores i de Montemaggiore quan, en l’anomenat període de la Restauració, va perdre el favor dels reis de Savoia i va decidir de canviar d’aires i anar-se’n a viure a París, on es va unir el 1831 amb una altra filla de la noblesa, Alexandrine Clarice de Béarn-Brassac. És en aquest context concret, amb els Manca Amat ja establerts a França i amb castells familiars a Tours i a Canes, que cal situar l’aparició del nom més mediàtic i polèmic de la nissaga fundada pel mític Pere Manuel Talamanca cinc segles enrere.

Amb una vida tan breu com intensa, que va dur el marquès de Mores a fer de cowboy en terres de Dakota del Nord, a participar en caceres majestuoses a l’Índia, a intentar de construir línies de ferrocarril enmig dels boscs humits de la Indo-xina, a crispar els carrers de París i a eixamplar els dominis francesos al Sàhara, no és estrany que la majoria de llibres i estudis que se’n van escriure d’ençà de la seva mort traumàtica al mig del desert es dediquessin –com apunta l’estudiós Antonio Areddu al primer capítol de Vita e morte del Marchese di Mores Antoine Manca (1858-1896)– a destacar alguns d’aquests episodis parcials, tots ben sucosos en fets i continguts. No va ser fins el 1972, amb The Marquis de Mores: Dakota Capitalist, French Nationalist, del professor universitari Donald Jerome Tweton, que no es va tenir una visió més de conjunt del noble aventurer, amb tots els matisos. I no és sinó ara, amb permís de l’estudi acadèmic “Morès, the first national-socialist” (1950) de Robert Francis Byrnes, que Sergio Luzzatto no ha posat l’accent, al títol mateix, en el motor que el va moure –en les aventures i en les desventures– gairebé tota la vida: l’antisemitisme.

Amb una traça important a anar plantant conceptes de gran ressonància actual (el populisme i el sensacionalisme, la ultrasimplificació ideològica, el càlcul polític en cada gest de cara a la galeria, la retòrica incendiària i la provocació, la manipulació de masses, la difusió de badomeries i prejudicis…) enmig del relat quixotesc d’Antoine Manca Amat de Vallombrosa, l’autor marca clarament la intenció última del volum: demostrar, amb fets i mots, que el marquès de Mores, sense haver estat l’arquitecte del feixisme, en va ser un dels pares gràcies a la conversió hàbil dels tradicionals prejudicis cristians contra els jueus, a les acaballes del segle XIX, en una ideologia transversal a la Tercera República francesa.

Si els jueus havien estat, en el seu cas, l’arrel d’algunes experiències negatives en l’amor, els negocis i les empreses colonials que va intentar en quatre continents, les grans famílies i noms d’aquest “poble paràsit” també eren les culpables de xuclar els recursos d’una França encara humiliada per la derrota en la guerra franco-prussiana o de trair el país fins i tot de dins de l’exèrcit mateix. El blanc principal de les seves diatribes i difamacions foren els banquers Rothschild i “militars quintacolumnistes” com l’oficial Alfred Dreyfus, condemnat i relegat injustament al tombant de segle en un afer d’estat que va empènyer el mateix Émile Zola a pronunciar el famós “J’accuse…!”

Assenyalant els jueus sense embuts ni manies (fins i tot desafiant-los a duels mortals, com en el cas del jove capità Armand Mayer), el marquès de Mores no fou un simple agitador al país de la revolució i bressol dels drets humans: “Fou un protagonista de l’evolució històrica de l’antisemitisme tradicional cap a l’antisemitisme polític –afirma Luzzatto–. El marquès va treballar de valent per construir entre l’opinió pública la figura del jueu com a boc expiatori dels fracassos de la modernitat.” De vegades, amb el barret de vaquer o de militar posat; unes altres, presentant-se ben oportunament com a aristòcrata socialista; i ben sovint, actuant com a flagell de les elits. No sorprèn, doncs, que el fundador del sionisme, Theodor Herzl, comencés a rumiar seriosament la idea de crear un estat jueu torturat per les campanyes difamadores d’aquell “d’Artagnan del poble”. O que la mateixa Hannah Arendt s’arribés a preguntar si en el naixement del feixisme no hi havia Antoine Manca Amat. La resposta d’El primer feixista és prou clara.

Però la sobtada caiguda en desgràcia del marquès de Mores, arrossegat per la seva croada retòrica just quan assolia el pic de popularitat com a figura antisistema aprofitant hàbilment l’afer de Panamà –un cas de corrupció que va fer trontollar els fonaments de la Tercera República–, va posar fi a la seva frenètica activitat agitadora, desacreditat del tot: endeutat permanentment pel fet de mantenir un tren de vida alt d’acord amb la seva posició social i també per haver finançat les seves aventures (empresarials, viatgeres i ideològiques), el 1893 es va descobrir que havia sol·licitat un préstec a Cornélius Hertz, justament un dels acusats en l’escàndol lligat a la construcció del famós canal americà i… d’origen jueu. Era el punt final de la carrera política del duc de Vallombrosa, que va intentar de sobreposar-s’hi amb l’última empresa esbojarrada –i esotèrica– al Sàhara, on acabà assassinat als límits entre Tunísia i Líbia, sol i traït, el 8 de juny de 1896.

Va desaparèixer de l’escena –i del mapa–, però el seu programa enverinat va sobreviure –i es va revifar– el segle següent, amb deixebles més o menys directes que van participar, activament i entusiasta, en l’auge del feixisme i el nazisme a Europa. L’autor de la biografia ho rebla metafòricament, al principi i al final del llibre, a partir de les propietats familiars a la glamurosa Canes. Si el castell dels Vallombrosa –on Antoine Manca Amat va viure bona part de la infantesa i joventut– va deixar de ser de la família el 1936, quan a França ja governava el Front Popular de Léon Blum, el Château de la Bocca –propietat de la seva fidel muller, Medora von Hoffmann– va veure com les autoritats col·laboracionistes del règim de Vichy, tan sols sis anys després, en batejaven els jardins amb el nom del marquès. L’estiu del 1942, cal recordar-ho, havia començat la persecució implacable i immisericorde contra els jueus a l’estat francès, controlada fèrriament per Louis Darquier de Pellepoix (Caors, 1897 – Màlaga, 1980), flamant cap de la Comissaria General d’Afers Jueus francesa i hereu declarat –i malauradament destacat– dels postulats d’Antoine Manca Amat.

En una nota a peu de pàgina final, Luzzatto ens explica que no va ser fins el març del 2023 que el consell municipal de Canes va decidir de canviar el nom del parc. D’aleshores ençà, en un nou exemple d’atzar genealògic, el jardí públic homenatja la reconeguda actriu Marthe Villalonga, nascuda a l’Algèria francesa el 1932, en el si d’una família amb arrels ben menorquines.