Anna Bofill Levi (Barcelona, 1944) rep ara tots els reconeixements que no va rebre de jove. Sempre a l’ombra del pare i del germà, el conegut arquitecte Ricardo Bofill, va ser una de les primeres dones a graduar-se en arquitectura per l’Escola Tècnica Superior de Barcelona, el 1973. Bofill, que ha fet la lliçó inaugural del curs a l’Escola Superior de Música de Catalunya, ha traslladat l’activisme feminista tant a l’urbanisme com a la música, disciplina en què ha fet una feina important de recuperació de dones compositores. Entre les seves publicacions, destaquen Planejament urbanístic, espais urbans i espais interiors des de la perspectiva de les dones (2005) i Plantejament urbanístic i l’ordenació urbanística amb la incorporació de criteris de gènere (2008), que encara ara són referents a Europa en la perspectiva de gènere aplicada a l’arquitectura. Ens rep a l’emblemàtic edifici Walden 7, a Sant Just Desvern, un edifici dissenyat pel despatx familiar dels Bofill els anys setanta i que va ser fruit del treball interdisciplinari format per enginyers, psicòlegs, filòsofs i arquitectes entre els quals hi havia també noms com ara Salvador Clotas, Ramon ColladoJose Agustín Goytisolo i Serena Vergano. Anna Bofill Levi encara hi viu i ara n’és la presidenta de la comunitat.

Parleu-me dels orígens. Arquitectura i música. D’on us venen aquestes passions?
—A casa, els pares tocaven el piano. En teníem un de paret i un de cua. El pare era arquitecte i molt afeccionat a la música i la mare també. Els agradaven estils diferents. A la mare, la música romàntica i al pare, Bach. Vaig descobrir Bach gràcies a ell. Tinc un record vivíssim del gramòfon. La meva sensibilitat musical es va desenvolupar en aquells moments. Va ser la primera gran revolució. Bach continua essent el músic que estimo més. Després ja em vaig enganxar a la música contemporània, quan vaig anar a París a quinze anys o setze per fer intercanvi amb una família per aprendre francès. Vaig anar a Trocadero als concerts de música contemporània. Les arts en general eren molt presents a la meva família. Quan jo era petita no tenia passaport, Franco encara no havia deixat que la gent tingués passaport. I és clar, em passava hores mirant llibres d’art del pare. De fet, aquests dies ho he recordat amb motiu de dos actes que he fet en què he parlat de la meva trajectòria. Són trobades que m’han obligat a anar enrere i revisar la meva vida. Tinc tres vessants, el vessant musical, el vessant arquitectònic i el vessant feminista, radicalment feminista. Així com sóc radicalment d’esquerres també. Per a mi, va junt, no es pot ser una cosa sense l’altra.

Parleu de tres eixos. Us vau fer feminista també perquè vèieu desigualtats a casa? Hi havia un tracte diferent entre germans?
—Totalment. Per això em vaig fer feminista. No hi tenia més remei. Estava predestinada a ser-ho. Em sap greu de dir això perquè estimava als pares, però sí, hi havia molt de masclisme a casa. A qui havien d’ajudar i estimular sempre era l’home. La dona havia de restar al costat de la mare i acompanyar-la a la modista. Jo tenia dos germans homes, quatre anys i vuit anys més grans que jo, i jo era la petita, la que havia de tenir cura de l’acne i fer venir la perruquera a casa.

De fet, al llarg de la vida heu vist com tot això ha anat canviant, i ara viviu una etapa plena de reconeixements.
—Aquests últims quatre anys o cinc han estat una revolució. Tinc la gran sort d’haver vist aquest canvi. Moltes vegades he dit que m’hauria agradat de viure al Renaixement italià i ser una prostituta de la cort a Venècia. Aquestes dones només tenien un amant o dos tota la vida. Molt millor tenir-ne un o dos que ser casada amb un home que et viola cada nit. Aquestes dones tenien talent per a una activitat artística, eren escultores, poetesses, músiques i tenien accés al palau. En canvi, les esposes no hi podien anar. A l’Espanya franquista si volies ser lliure, t’havies de fer monja, perquè l’únic món de llibertat era el convent.

A l’Espanya franquista no devia ser fàcil per a una dona d’estudiar música.
—Volia anar a Roma a estudiar música perquè allà tenia una tieta. Era una tieta que sempre em va donar gas per a ser qui jo volia ser. Va ser l’única que va creure en mi. Era la germana gran de la mare, que va viure gairebé fins a cent anys. Jo volia anar a estudiar a l’acadèmia de Santa Cecília perquè havia sentit que era molt bona. Però la mare em va dir que ni parlar-ne. Se li havia mort un fill. El meu germà gran s’havia mort i va ser la gran tragèdia de la família; el segon se n’havia anat a Ginebra a estudiar arquitectura, que és aquest que viu aquí el costat, el famós; i la nena no podia marxar perquè si no la mare s’hauria quedat sense fills.

I què vau fer?
—Aquí a Barcelona no podia estudiar música perquè el conservatori era en mans de gent franquista que en lloc de formar deformaven. Em van apuntar a una acadèmia. Jo a catorze anys tocava molt bé el piano i hauria pogut continuar una carrera de pianista. Però també tenia molta por escènica. Quan sabia que algú em sentia, m’equivocava. Era hipertímida, però això també ho vaig anar superant. Vaig fer psicoanàlisi i vaig veure que tot em venia per l’exigència de la mare.

Dieu que sou feminista radical. Què vol dir ‘radical’?
—A la família tinc un germà molt masclista. “Les dones no fareu mai res a la vida”, deia. “No hi ha cap Bach que sigui dona.” Recordo molt aquesta frase. Per a mi tot això ha estat un esperonament. Que no? Doncs ja ho veuràs! Crec que o bé m’enfonsava del tot o bé passava just la contrària. No vaig tenir mai un pare que em digués: “Sí, nena, tu vals.” He analitzat la història de moltes dones cèlebres. Les dones que han arribat a fer allò que volien tenien un pare que hi creia. El meu pare no deia res i la mare em posava el sostre de vidre. Les dones han de casar-se i aconsellar l’home cada nit. Allò de consultar-ho amb el coixí. Al final era un matriarcat perquè les dones manaven molt també, però sense mostrar-ho en públic.

A final dels setanta vau descobrir les teories feministes i això us va canviar la vida.
—Sí, l’any 1976 vaig ser una de les dones que va anar a les jornades feministes que es van organitzar al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Havien de tenir lloc l’any 1975 perquè era l’any internacional de la dona, però com que encara hi havia en Franco no se’n van aconseguir els permisos. Érem vora quatre mil dones. Jo ja estava casada, treballava al despatx d’arquitectura del germà i del pare –i meu, és clar– i tenia dues nenes. Amb unes amigues, em vaig escapar de la feina i dels compromisos quotidians i hi vaig anar. Va ser una bufetada. Jo tenia notícies d’aquesta mena de moviments gràcies a les revistes que havia aconseguit dels Estats Units sobre arquitectura i música. És cert que partir del 68 arribava informació dels moviments de revolta de França i dels Estats Units. Jo havia fet unes quantes accions amb grups de dones que es començaven a organitzar, havia participat en algunes d’aquestes reunions i havia conegut la Maria Aurèlia Capmany. A més, el pare venia de l’exèrcit roig republicà i com a arquitecte havia estat enviat a fer les trinxeres de l’Ebre. I jo ja estava educada en aquest esperit republicà i d’esquerres. Tot això hi influeix, és clar. Però també tenia un caràcter i un tarannà que em va portar cap a la justícia social.

A poc a poc integreu el pensament feminista a l’urbanisme. Com va començar?
—Va començar en un moment excepcional aquí a Catalunya. Teníem l’esquerra al poder, el famós tripartit. Em va cridar la Fundació Maria Aurèlia Capmany, que pertany al sindicat socialista UGT, perquè preparaven un projecte sobre la dona i es van adonar que el món laboral i la dona estaven molt lligats a l’organització de la ciutat. Llavors van crear un grup i vam començar a pensar la ciutat, l’habitatge i la segregació per sexes als espais públics i privats. Aquest projecte el vam dur a Europa i va tenir molt d’èxit. Recordo que vaig anar a presentar el projecte al parlament de Londres, perquè en aquell moment era la capital europea, i va ser molt emocionant. Va ser qualificat de projecte holístic, perquè tractava molts assumptes. Habitatge, espai urbà i ciutat, mobilitat, seguretat i la participació de les dones en la presa de decisions.

S’ha evolucionat molt d’aleshores ençà en aquest aspecte? En aquests trenta anys s’han assumit les coses que proposàveu?
—No, no hi ha res assumit [Riu].

Som al mateix lloc?
—Hi ha poca cosa nova. Bé, no. És fals això que dic. Hi ha moltes coses que dèiem en aquell moment, que ara estan del tot assumides pels planificadors homes. El sector oficial de l’acadèmia i de les institucions a Europa ha acceptat moltes de les coses que proposàvem. Però ara a això li diuen, erròniament, “sostenibilitat”. La sostenibilitat és un dels aspectes de les teories de gènere, però no ho engloba tot, ni de lluny! Ans al contrari. Són els criteris de gènere els que engloben tots els canvis que s’han d’aplicar a l’urbanisme. Això és molt important que ho diguis.

Ens podeu dir algunes mesures concretes que proposàveu?
—Instal·lar tallers i indústries no contaminants a les zones residencials en lloc d’ubicar-les en polígons als afores de les ciutats, que forcen el desplaçament i són llocs que les dones percebem com a insegurs. Promoure una xarxa de transport públic que encaixi i els usuaris puguin passar amb facilitat del tren a l’autobús i al metro. Quan vam escriure això, encara no hi havia el bitllet integrat!

Ara som al Walden. Què vau aplicar aquí, de les teories feministes?
—Aquest complex residencial és una recerca feta entre els anys seixanta i setanta. En aquell moment, érem molt socials i ens emmirallàvem en Henri Lefebvre, el gran teòric marxista de la sociologia. Vaig començar a estudiar les teories feministes mitjançant l’antropologia, perquè la primera cosa que em va caure a les mans van ser els estudis de Margaret Mead sobre les civilitzacions matrilineals i com viuen en espais no jerarquitzats. També vaig entrar a les teories feministes aplicades a l’urbanisme gràcies a Dolores Hayden i la ciutat no sexista.

Parlem ara del vostre vessant musical. Vau viatjar per Europa a la recerca de dones compositores a les botigues de música.
—Sí, el gran descobriment va ser veure que jo formava part d’una enciclopèdia de compositores a Alemanya. Les musicòlogues han fet una gran feina de recuperació, ara ja es parla de deu mil dones compositores. Hi ha una història paral·lela totalment sepultada sota la prepotència dels historiadors homes que tan sols citen els homes. Élisabeth Jacquet de la Guerre va treballar a la Cort del Rei Sol, era una dona molt important, tant que les monedes franceses duien la seva cara. Aquesta dona que al segle XVII va aparèixer als diccionaris de música, després en va desaparèixer i va caure en l’oblit. La van recuperar les musicòlogues. A les escoles de música avui dia hi ha com més va més dones a les assignatures de composició musical i direcció d’orquestra.

Tornant al pla personal. Us vau separar i vau començar una relació amb una dona, que és la vostra parella actual.
—A mi m’agrada molt explicar la meva lluita i què he aconseguit professionalment. Sempre he mostrat la meva vida professional i no he mostrat tant la privada.

Però igual que el feminisme ha ajudat a transformar la societat, creieu que encara és important de visibilitzar aquestes històries de vida que no són heterosexuals per facilitar el camí a les noves generacions?
—Fins i tot quan jo tenia un company home, amb qui tinc una excel·lent relació i me l’estimo molt, no fèiem demostracions afectives en públic. Quan trio una dona com a parella, que, per cert, enguany celebrem quaranta anys juntes, tampoc no ho he fet gaire. De fet, no ens vam poder casar fins més tard. Jo ho he vist tot. La legalització del divorci, de l’avortament. Ho he anat veient i aplicant tant com he pogut. [Riu] He tingut la sort que aquest canvi de parella ha estat acceptat. Potser perquè ho he fet de gran. Potser si ho hagués fet de jove, hauria estat més problemàtic. Em vaig casar a vint anys, i era menor d’edat. Em van donar consentiment els pares per a casar-me i el marit per a obrir un compte bancari.

Hi va haver un moment en què trenquéssiu amb tot?
—L’any vuitanta és quan vaig fer aquesta revolució. Sempre dic que tinc dues vides, la primera i la segona. La primera, abans del vuitanta. La segona, després del vuitanta, quan vaig marxar també del despatx d’arquitectura del meu germà. Sí, vaig trencar amb tot.

Quants anys teníeu quan vau fer aquest trencament?
—Trenta-sis o trenta-set. Vaig fer una revolució de 360 graus. La revista Telva em va fer una entrevista arran de les jornades de feministes independents. Jo estava revolucionada i vam parlar de la llibertat sexual i vaig dir: “Mira, la primera revolució es fa al llit.” I aquesta va ser la frase meva que va quedar allà. Respecto enormement la gent jove, encara han de lluitar. Sé que encara queden lloses enormes. He de dir que a casa no van aprovar que jo visqués amb una senyora. No ho van aprovar en absolut. El meu germà sí, fixa-t’hi. En canvi, la família de la meva dona sí, em va acollir molt, i ara és la meva família, realment.

És allò que dèiem sobre l’urbanisme. Sembla que tot ha canviat molt, però en realitat potser no ha canviat tant.
—Sí, ha canviat la legislació, perquè tenim una llei contra la violència de gènere; el matrimoni de persones del mateix sexe, però la societat encara té moltes rèmores. L’altre dia érem en un bar, la meva dona i jo, i vam sentir la conversa de dos nois al costat que eren del món del periodisme i dels mitjans. Un tenia una senyora al cap i en parlava com si fos una vaca, que si s’havia engreixat, que si era sexi, que com anava vestida. Era impressionant! Tanta modernitat, però els joves parlaven així. He tingut amigues diputades que han hagut de marxar del parlament perquè no suportaven el tracte dels companys homes.

Què podem fer?
—L’altre dia a l’ESMUC es va insistir molt en l’equitat de gènere. No es poden fer aules amb parets opaques, per exemple. Les aules han de tenir com a mínim una paret de vidre. Això és un criteri de gènere que s’hauria de tenir en compte quan es fa una escola. No pots deixar els senyors en una aula tancada, ha de ser transparent! Perquè allà pot passar de tot. Hi ha hagut casos molt greus. I no ho diu ningú. A les manifestacions al carrer s’hauria de dir: “Volem aules transparents!”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.