Andrew Keen, empresari i autor, és una veu molt crítica amb la internet actual. Al seu darrer llibre, Internet no és la resposta (Catedral), torna a advertir, com Jaron Lanier o Nicholas G. Carr, dels perills de l’actual disseny de la xarxa. No parla per parlar: viu a Sillicon Valley, on ha treballat per a unes quantes empreses tecnològiques, algunes de les quals fundades per ell. Keen, historiador de formació, va néixer a Anglaterra. Aquesta setmana és a Catalunya per presentar el seu nou llibre. Rep VilaWeb al vestíbul d’un hotel del centre de la ciutat.

—Quins són els grans perills de la xarxa actual?
—Hi ha quatre grans perills, i no únicament teòrics. Tenim l’economia de la vigilància perquè hem canviat la nostra llibertat per l’economia de les coses gratuïtes. Donem informació en canvi de serveis, en canvi d’estar vigilats d’una manera o altra. En segon lloc, l’impacte de la tecnologia en el mercat de treball: cotxes que es condueixen sols, etc. Això deixarà molta gent sense feina. Molta. En tercer lloc, som en una economia on el guanyador s’ho emporta tot, cosa que fa créixer la desigualtat econòmica i cultural. És cert que la desigualtat no s’explica només per la tecnologia, però sí que n’és un factor clau. En quart lloc, la creació d’una cultura basada en el narcisisme, la porqueria i l’esquer de clics, cosa que fa que com més va menys informats estiguem sobre el món. I aquest és un dels fonaments de l’èxit de gent com Donald Trump.

—Si Facebook és de franc, com fan diners?
—D’entrada, deixem clar que Facebook no són orwellians. No ens volen controlar, no són darrere cap control ideològic. I també és una equivocació creure que hi ha una persona a Facebook que t’espia a tu en concret. No ho fan. Poden espiar sense personalitzar. Com fan diners? Mira, a través de Facebook saben si la gent fa més ‘m’agrada’ a fotografies amb samarretes verdes o amb samarretes vermelles. Vendran aquesta informació als fabricants de samarretes. O Google. Si volem amb United Airlines, ens posaran anuncis de United Airlines al correu. Així fan diners. Eric Schmidt, de Google, em va dir que ens coneixen més ells que no ens coneixem nosaltres mateixos. Avui Google no és un motor de cerca. No és una empresa tecnològica. És una empresa de publicitat. A molta gent, això li fa por. En el futur, què sabran les companyies d’assegurances sobre nosaltres? I els governs? Sabran si tenim malalties serioses, si hem anat a fer-nos proves a l’hospital per malalties de transmissió sexual, o si acabem de posar-nos en contacte amb un advocat per a un divorci. Google no és el dimoni. No ho és. No són mala gent que ens volen destruir la vida. Però hem fet un pacte amb el diable i li donem informació gratuïta. No paguem a Google, ni a Facebook. I ells l’única manera que tenen de fer diners és monetitzant la nostra informació. Per fer servir el tòpic, que és veritat: el producte som nosaltres.

—Quin és el següent pas que veurem a internet?
—Descobrir les solucions. Tenim dues opcions: que la tendència actual s’accentuï, cosa que seria molt perillosa. La intel·ligència artificial, realitat virtual, l’internet de les coses, les impressores 3D. Aquesta nova onada de revolucions tecnològiques poden fer que la xarxa sigui cada vegada més cabdal a les nostres vides. I també al sector automobilístic, a l’educació i al govern. Si les coses de les quals adverteixo (desigualtat, desocupació, decadència cultural, vigilància) empitjoren, doncs és un desastre. Però sóc dels qui creuen que encara podem canviar el futur. I aquí hi entra la segona opció: que trobem les solucions. En el meu pròxim llibre, en parlaré. Hi vaig treballant. No hi ha pas cap vareta màgica. Però sí que vull dir una cosa: que jo cregui que la solució no és la tecnologia, no vol dir que la solució sigui antitecnològica.

—I quines solucions hi ha?
—La tecnologia no és cap solució. Ja ho hauríem de saber, a hores d’ara. La solució té a veure amb nosaltres mateixos controlant el futur i mirant pel nostre interès. La solució és autoregulació, més responsabilitat, líders empresaris més responsables, regulació governamental i compromís cívic. No volem empreses milionàries que controlin la nostra informació i expulsar la creativitat del nostre món. Crec que l’opinió va canviant. Hi ha una altra fornada d’empresaris, pensadors, que ha dit prou. La solució no és prohibir Google o Facebook. Seria absurd. Però sí que hauríem de redissenyar la xarxa.

—Si els robots treballen, nosaltres haurem de trobar una altra manera de guanyar-nos la vida.
—És una pregunta increïblement important. Un tema clau. No estic segur que fer pagar imposts a les empreses sigui la solució. Certament, sí que crec que l’esfera pública hi hauria d’intervenir. Una sortida podria ser la renda mínima garantida. A Finlàndia, d’on vinc, han pres la iniciativa i ho estudien. El Canadà també s’ho mira. Aquí la cosa interessant és que cada vegada hi ha més inversors com Albert Wenger, d’Unions Squares Ventures, que veuen que la pèrdua d’ocupació és realment greu. I que si anem cap a no guanyar-nos la vida treballant, com ho farem? Crec que la renda mínima garantida serà vegada més una qüestió política cabdal. La pregunta és com es paga? Però ho tenim damunt la taula. Què en farem dels taxistes, quan hi hagi cotxes autoconduïts? I dels camioners? I els robots que netegen i cuinen, com transformaran els serveis de neteja i de cuina actuals?

—Hi ha gent que diu que cada generació es troba que la tecnologia nova elimina feines, però en crea de noves.
—Però és que les noves feines no són gens clares. Algunes hi seran, cert. No sóc pas apocalíptic. No crec que els robots ens acabin manant. El problema és que és molt difícil d’imaginar-se el futur. Crec que sempre hi haurà lloc per als emprenedors i la tecnologia. No tothom perdrà la feina. Però només que tingui un 20%, 30%, 40% de desocupació, què faràs? La qüestió ja no és tecnològica, és política. Però a hores d’ara això només és a la perifèria. Encara no és central. Bernie Sanders ho demostra.

Internet2

—Bernie Sanders? Com?
—Sanders se centra en Wall Stret. Wall Street és el dimoni. No sé si hi estic d’acord al cent per cent. Però sí que dic que el següent Bernie Sanders, d’aquí a quatre o vuit anys, no pintarà Wall Street com el dimoni. Pintarà com el dimoni Sillicon Valley. I les màquines intel·ligents. Aleshores sí que voldrà dir que els perills de la tecnologia són cabdals. Ara, encara no.

—Quin és l’estratègia següent, a Google?
—Google uneix les branques dels seus serveis, ara. Google és un cercador, té gran part del mercat de mòbils amb Android, controla els mapes a través de GoogleMaps, el Gmail, YouTube. Ara prova d’unir-los tots. Si ja saben molt de nosaltres a través del cercador, imagina’t què sabran sumant la informació que donem a Youtube, Android, Gmail, mapes i correu alhora. Fa poc van anunciar que posarien anuncis als mapes. Voldrà dir que cada vegada que el fem servir passaran coses com aquesta: potser passem per davant d’un restaurant, sabran si hi hem anat o no, i potser rebrem una trucada al mòbil. És una totxana més al mur, que deien els Pink Floid. No és la totxana final, però inevitablement és una peça que ens espia. Hi ha un nou cercador a Alemanya, que es diu Clicks, una start-up, que volen fer el contrari; un cercador que no aconsegueixi informació de l’usuari. I això és bàsic, especialment a Europa, que fa por. Almenys als Estats Units tenen la competència del cercador Bing. Però aquí? Al sud d’Europa es deu quedar el 90% de la quota de mercat. No té competidors.

—Qui és el qui us ha impressionat més al món de Sillicon Valley?
—Peter Thiel. Confirma les nostres pitjors pors. Un home molt llest, que acumula grans quantitats de diners. Un home a qui podem admirar per la seva intel·ligència, la seva manera d’escriure i la seva carrera empresarial, sens dubte. Però al llibre adverteixo sobre Thiel: és la mena de llibertari bufanúvols que tots temem. I molt poderós. La setmana passada va portar als jutjats Gawker, la revista sobre notícies del cor dels famosos. Els empaita. I sabem que Thiel va finançar el cas legal de Hulk Hogan, el lluitador de lluita lliure, contra Gawker. Gawker va perdre el cas i ara potser ha de pagar centenars de milions de dòlars. S’enfonsaria. Doncs Thiel va finançar la batalla legal de Hogan amb més de deu milions de dòlars. I tot perquè Gawker va escriure que Thiel era homosexual. Es va ofendre moltíssim. I ara se’n revenja a través de Hulk Hogan. Intenta escombrar Gawker. I si se’n surt? Em preocupa moltíssim, perquè és un exemple del nou poder de Silicon Valley. Un poder que no ha de passar comptes. Aquí tens un milionari, que és tan brutalment emocional que farà servir els seus milions de dòlars per a destruir la llibertat de premsa perquè algú ha escrit alguna cosa que l’ha ofès. Potser jo seré el següent: jo he estat obertament crític amb ell. Per sort no tinc grans cadàvers amagats a l’armari, però i si en tingués? Qui em diu que no té un equip recercant per les pàgines de llibres crítics amb ell?

—Com és Sillicon Valley, des de dins?
—Cada vegada hi ha gent més que hi veu problemes, tal com van les coses. I crec que és una equivocació pensar que a Silicon Valley tothom pensa igual. Com a tot arreu, hi ha diversitat. Hi trobes gent preocupada per la desigualtat, falta de responsabilitats, etc. Ho veus amb la reacció al cas de Peter Thiel. Alguns aplaudeixen que vulgui ensorrar Gawker, i uns altres veuen que és perillós que algú amb tants diners pugui enfonsar un diari. Imagina’t que fos el New York Times o el Washington Post. Vull dir que Silicon Valley és un terme que es pot fer servir de moltes maneres.

—Feu servir el navegador Tor, que permet de navegar anònimament?
—No. Però potser ho hauria de fer. El problema amb els programes de xifratge és doble. Per una banda, em sembla perfecte. No vull gent espiant-me. Per una altra banda, internet ha de ser un lloc on poder demanar comptes. Qui ha fet què. I amb el xifratge, no és que s’encoratgi a viure fora de la llei, però sí la falta de responsabilitat. I quan vas a xarxes on la gent és anònima veus com es comporten de manera molt cruel, plens d’odi contra les dones, les minories, o les orientacions sexuals. No sóc un gran partidari del xifratge com a solució. Encara que sembli estrany, necessitem dues coses: responsabilitat i xifratge. Com s’aconsegueix? No és gens clar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb