Fotografia: Bru Aguiló

Dimarts a la nit a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, mentre moltes persones miraven la presentació del Consell de la República davant d’una pantalla gegant, desenes de persones es concentraven al seu costat per a clamar justícia. Eren familiars de persones que han mort en presons catalanes i que fan pinya perquè es respectin dels drets dels presos i no hi hagi més víctimes. De la mà de les entitats IrídiaSirecovi i Famílies contra la Crueltat Carcerària, aquestes persones estan aconseguint donar veu a una realitat oculta i poc coneguda que el 2017 va causar fins a 41 morts. La majoria d’ells moren en règim d’aïllament, un mètode de càstig que els familiars consideren que genera dany físic i psicològic, i que tot i existir agents internacionals que  recomanen que no hauria d’allargar-se més de quinze dies, en alguns casos s’allarga diversos mesos. Per a fer una fotografia d’aquesta realitat de forma comprensible, parlem amb Andrés García, codirector d’Irídia.

Quaranta-un morts en presons catalanes només el 2017. La dada esfereeix. Per què no se’n parla?
—Perquè la realitat de les presons està silenciada i no hi ha massa interès sobre què hi passa. I això és un problema perquè entenem que la democràcia es queda a la porta de la presó. I per una altra banda, creiem que no s’ha pogut explicar prou perquè fins ara no s’havia donat la conjuntura que algunes famílies hagin posat el tema sobre la taula amb la idea de trencar el silenci al voltant de la presó i d’un tema tan complex com el de les morts a dins aquests centres. Però el fet que les famílies s’hagin bolcat en aquesta denúncia, està fent que s’estiguin coneixent cada cop més casos, més situacions, tant de morts sota custòdia com d’altres tipus de vulneracions de drets.

Vosaltres porteu el cas de víctimes famílies que han perdut algun familiar a dins la presó. Quin és el vostre objectiu? Esclarir que va passar?
—La nostra funció, en els casos que portem, és conèixer la veritat. Entenem que el protocol d’actuació que ara mateix té serveis penitenciaris no és adequat perquè a les famílies se’ls dóna informació molt poc adequada, no tenen un acompanyament que els ajudi a entendre el que ha passat, i per tot plegat, es generen ombres que no hi haurien de ser. Llavors, a nosaltres, els casos que ens arriben, el primer que fem és intentar saber què va passar. Demanem els expedients a nivell mèdic i psiquiàtric, expedients disciplinaris, tot el que permeti acreditar documentalment el que va passar els dies abans, per què es va produir aquesta mort i saber si hi va haver algun tipus de negligència. 

Per què creieu que hi ha tanta opacitat? Dels quaranta-un morts el 2017, nou van ser per causes ‘desconegudes’.
—La Generalitat diu que és que encara hi ha procediments oberts. En tot cas el que nosaltres entenem és que no hi ha la voluntat ni la cultura de protecció de drets humans. En un altre país, quan hi ha una mort d’aquest tipus, el que es fa és transparència total i absoluta. Explicar-ho tot, justificar-ho tot. Quan tu fas un ús de la força, com l’aïllament, has de rendir comptes. Igual que si utilitzes una arma. Però amb el que ens trobem és que la mateixa administració no vol donar respostes. En l’àmbit penal, hi ha una cultura que diu que si algú s’ha suïcidat a la presó, es tracta com si algú s’hagués suïcidat en llibertat, i és totalment diferent, perquè el responsable de protegir la integritat física de la persona reclosa, és de la mateixa administració. Clar, que hi ha morts que són inevitables, però la pregunta és: quants s’haurien pogut evitar amb un millor funcionament, amb més control i amb més garanties. Les famílies es mereixen explicacions. I em faig una pregunta. La roda de premsa que vàrem fer poc ha aparegut en molts mitjans, fins i tot a TV3. No entenc com els responsables polítics fins ara no s’han posat en contacte amb nosaltres per parlar amb les famílies.

La consellera de Justícia no s’ha posat en contacte amb vosaltres?
—No. Òbviament nosaltres ho farem, però cal que hi hagi un canvi de cultura democràtica. Si estem parlant de drets civils i hem d’aplicar-los per a defensar-nos dels atacs que rep Catalunya, també hem de fer una revisió interna per elevar els estàndards de drets humans. És el moment oportú, perquè la gent està parlant de drets civils. Per això exigim coherència. Igual que es parla amb nosaltres per defensar els drets polítics i civils de la gent afectada l’1-O en un procés absolutament injust, també esperem aquesta reciprocitat per esbrinar que passa a les nostres presons.

Expliqueu-me un cas. El de la Raquel, que va tenir lloc el 2015 i va tenir força ressò. Què li va passar?
—Estem convençuts que aquella mort s’hauria pogut evitar i la responsabilitat va ser dels professionals que no van actuar. Ella va morir el 10 d’abril del 2015. Va estar sis mesos continuats en aïllament penitenciari, quan era persona que tenia antecedents autolítics i s’havia intentat suïcidar. El seu estat mental era complicat i en diferents ocasions va dir que no podia més, que s’acabaria suïcidant. De fet, el dia abans de matar-se parla amb el psiquiatre i aquest decideix no fer cas, que en realitat la Raquel estava manipulant. A la tarda s’autolesiona els braços, no van fer res i a la nit s’acaba suïcidant.

I he aconseguit arribar a judici.
—Podríem haver estirat el fil per la via penal, però la família entenia que per la via administrativa així hi podria haver canvis. Per la via penal es podria haver allargat molt. Sabíem que podíem aconseguir canvis des del primer moment perquè la major part de persones que treballaven en els mòduls de la presó van ser destituïdes després de la mort de Raquel. Però la conselleria no va donar la raó a la família i fins i tot va denegar la compensació econòmica, que era molt baixa. És aquí quan decidim de presentar la demanda i hem arribat a judici, que va començar el passat mes de juny. Fins i tot abans de començar-lo vàrem fer un nou intent amb la nova consellera de Justícia. Vàrem donar-li la oportunitat perquè reconegués la responsabilitat dels serveis penitenciaris. Però ens van dir que no. L’advocat de la Generalitat va defensar d’una forma molt poc respectuosa i va tractar la Raquel de mentidera i manipuladora. En la pròxima sessió, com volíem nosaltres, hi haurà testimonis a declarar, entre ells el director de la presó.

El cas de la Raquel va permetre el canvi en la legislació de l’aïllament penitenciari.
—Sí, però la normativa continua sent insuficient. I en el grup de treball del Parlament ja ho van dir experts internacionals, relators especials de l’ONU sobre la tortura i el maltractament van dir que més de quinze dies d’aïllament continuat poden generar danys irreparables a les persones i que s’haurien d’evitar-se.

S’apliquen més de quinze dies?
—I tant. La Raquel va estar sis mesos continuats… El règim d’aïllament s’aplica tant a persones que estan en primer grau com les sancionades. Aquestes últimes poden estar en aïllament cinc, deu i anar sumant fins a quaranta-dos dies. És el màxim. La qüestió està en el fet que segons quin tipus d’incident, se’t pot classificar en primer grau i llavors el temps d’estada en primer grau, pot ser de tres mesos, de forma prolongada sis, i hi ha gent que hi està anys en primer grau. Aquesta situació és absolutament preocupant. Al segle XIX, d’acord, però al segle XXI es pot tenir un mòdul de més control sense que la gent estigui reclosa de forma gairebé total. Mòduls més petits, amb menys persones, però que puguin interactuar entre elles, i que hi pugui haver més control. El que calgui, però el règim de primer grau no s’adequa als estàndards internacionals.

Es recorre massa a l’aïllament?
—Sí, s’hi recorre massa. I per una altra banda, no hi ha suficients garanties. Una situació molt preocupant és quan es fan expedients d’aïllament, i per exemple, s’acusa un pres d’haver agredit o tractat malament un funcionari, si demanes els enregistraments de les càmeres o testimonis, mai es donen les proves. Llavors, hi ha un poder gairebé absolut per part dels funcionaris. Estem parlant d’una reclusió dins d’una reclusió. I cal que hi hagi mecanismes perquè quan s’apliqui, es faci amb rigor, i no amb arbitrarietats.

La dada més alta de morts a les presons és per malaltia. Legalment no es pot concedir la llibertat a algú que està en tractament?
—Efectivament la llibertat provisional es contempla per les persones que tenen malalties terminals. Amb el tema de les malalties s’haurien de tenir en compte diferents qüestions. Una, el règim de vida per una persona que està abordant una malaltia com pot ser un càncer, encara que encara no sigui incurable, s’ha de tractar diferent. Tots hem tingut familiars i coneguts i sabem que l’estat d’ànim és clau per a superar segons quines malalties. I a dins de la presó no es fan excepcions a nivell de visites ni a molts nivells. I en el cas que una persona té una malaltia que pot portar-la a la mort, ens trobem que hi ha casos als quals no se’ls dóna la llibertat fins que no queden pocs dies perquè es mori.

També hi ha morts per sobredosi. Com pot ser que es permeti l’entrada de droga a les presons?
—Efectivament hi ha droga a les presons. Hi ha diferents mecanismes i està present. Les mares hi posen molt èmfasi perquè és la causa d’algunes morts.

Hi ha permissivitat per part dels funcionaris?
—Nosaltres no en tenim proves. Entenem que és una qüestió summament complexa i creiem que s’hauria de fer una auditoria. És un tema més a plantejar-se.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb