Jordi Amat, en una imatge d'arxiu (fotografia: Edicions 62).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Jordi Amat (1975), filòleg de formació, escriptor i periodista d’ofici, ha escrit el llibre El fill del xofer (Edicions 62) sobre una de les figures més fosques i poderoses del periodisme català, Alfons Quintà (1943-2016). Director de TV3, estrella d’El País, treballador de l’Avui, El Mundo, El Observador, Diari de Girona, i jutge, entre més oficis, el 2016 va matar la seva dona, Victòria Bertran, i en acabat es va suïcidar. Durant molts anys havia aterrit les redaccions on havia manat. Inspirant-se en l’escriptor Emmanuelle Carrère, Jordi Amat ha escrit una novel·la de no-ficció sobre la vida de Quintà, que també vol explicar el periodisme català i una visió sobre el poder. VilaWeb va entrevistar dimarts el senyor Amat per Zoom.

Jordi Amat (fotografia: Isabel Soler).

Alfons Quintà imposava terror als llocs de feina. És cert?
—Sí. Ahir, o abans-d’ahir, es va publicar un comentari de Josep Maria Ureta sobre el llibre: “Puc donar fe que el que s’explica en aquest llibre és així.” És a dir, que era un personatge colèric, d’una violència verbal molt grossa, que amenaçava de mort i que podia llançar objectes contra persones. Així m’ho han explicat els qui ho van veure amb els seus ulls. Un periodista em va dir: “Per entendre què és viure en un règim de terror, i estant amb el Quintà, vaig començar a llegir Primo Levi. Per entendre el mal absolut.”

Quintà era un malalt?
—Les seves parelles em deien que era el que ara en diríem bipolar no tractat. Un psicòleg que vaig consultar per fer el llibre em va dir: els seus comportaments són de psicòpata. Els psicòpates són xantatgistes recurrents. No estableixen empatia amb els altres. Quintà és així. De fet, d’algú que mata la seva dona és fàcil que el diagnostiquem de psicòpata. Alfons Quintà era un psicòpata. Ho afirmo.

L’any 2016 Alfons Quintà va matar Victòria Bertran, la seva parella, i després es va suïcidar. Més dones que maltractés, quines hi hauria?
—Les quatre parelles amb qui he parlat d’ell m’han parlat d’un personatge molt tòxic, però no d’un maltractador. D’algú de qui, després d’un temps de relació, era bo sortir-ne, perquè feia intents no agressius, no amb violència, però sí molt insistents per a reprendre la relació. Però ni els vaig preguntar, ni em van dir, si les havia maltractades.

Però sí que expliqueu un cas anterior a l’assassinat, l’any 1968, que va sortir amb una pistola perseguint una parella que el deixava.
—Sí.

Com descriuríeu la relació de Quintà amb les dones?
—Més aviat truculenta. Algunes de les persones amb qui vaig parlar em van dir que si volia explicar bé Quintà no podia ometre la sexualitat. Una sexualitat complicada. Jo havia d’explicar aquesta dimensió íntima del personatge, en la mesura que una de les meves apostes de comprensió d’ell té una dimensió psicoanalítica. Si en el cas de Quintà era obligat parlar de l’assetjament, i ho era, i dels fonaments de la seva personalitat, era massa còmode no abordar aquest aspecte. Ell estava obsessionat pel pare. I el pare tenia una doble vida: en l’exercici de la seva feina, venedors de vets i fils, tenia amants. Quintà estava obsessionat, des de molt aviat, per aquest comportament. I la densitat emocional a casa seva era molt intensa.

Quintà no té fills.
—L’any 1963 Quintà té una parella a la universitat que m’ho explica. Sempre volia anar caminant fins al camp de tir de Montjuïc, perquè s’havia de preparar per quan vingués la revolució. I que un soldat de la revolució no pot tenir fills.

Llegint el llibre et demanes com és que li van donar tant de poder, al psicòpata. Va arribar a ser director de TV3, era una estrella de la ràdio a la transició, va triomfar a El País, va treballar a El Observador, El Mundo, l’Avui i Diari de Girona. Com pot ser?
—Com em deia un company seu de redacció, tu parles d’un personatge pertorbat. Ara t’hauries de preguntar fins a quin punt el sistema és pertorbat. Aquest periodista me’l presentava com un personatge prototípic del procés transicional. Un monstre de la transició. Hi ha gent brillant amb comportaments extravagants? És un fet. Colèrics a la feina i brillants. Hi ha gent que fa por, i en general, de qui fa por, els qui som convencionals ens n’apartem. Abans d’enfrontar-nos-hi, tenim tirada a apartar-nos-en. I crec que va passar això.

Alfons Quintà, bon periodista?
—Jaume Miravitlles ho explica a l’article “Què fa córrer Alfons Quintà?” l’any 1980. Article molt important, i estranyíssim. Diu que Alfons Quintà és el millor periodista de Catalunya, i probablement d’Espanya. És qui té les millors fonts i qui explica més clarament els fets. Pensa que Quintà té un capital, de partida, que no té cap periodista de la seva generació. Sap com s’ha conformat el poder català de postguerra com ningú. Coneix, gràcies al seu pare, Josep Pla, Tarradellas i Manuel Ortínez. El pare de Quintà feia de xofer, i encàrrecs, per a Pla. I així ell té els contactes de l’oposició política, que encara no han parlat públicament. És ell qui els entrevista, per primera vegada. Però Miravitlles diu: “Ara bé, és un senyor que té problemes. Com el meu amic Salvador Dalí, és un parricida. I no ha sabut resoldre el complex d’Èdip. I com Salvador Dalí, no només vol matar el seu pare, sinó que vol matar el país.” Quintà té un funcionament amoral de la professió, no té cap mirament a obtenir la informació al preu que sigui, perquè no estableix empatia amb els altres. Té El País darrere. I això l’any 1979 no era menor. És conscient de la posició de poder que ocupa. I l’usa.

Això xoca amb la frase de Ryszard Kapuściński: “Per a ser bon periodista has de ser bona persona.”
—Doncs no. Ser bona persona ho hem de procurar tots. Però l’intent d’accedir a la veritat no et fa bona persona. La veritat et fa lliure, però també et condemna. I has de ser coratjós per a mirar de tocar el moll de l’os. O ser un amoral. Una de les periodistes que més m’agrada és Janet Malcolm, que té un llibre que es diu El periodista i l’assassí, amb una frase inicial famosa: “Nosaltres, els periodistes no ens podem enganyar i dir que som bones persones. Sabem que tot intent d’aconseguir informació en un cas complicat ens converteix en males persones.” Crec que és així.

Alfons Quintà és l’home que comença a esbombar el cas Banca Catalana des del diari El País. Dieu que els seus articles barregen veritats i mentides.
—Hi ha un article molt important, de l’abril del 1980, escrit per Quintà amb Carlos Humanes. Articles com aquest ja no es llegeixen a la premsa catalana. Poques vegades se n’escriuen. Tenim els marges de llibertat que tenim. I no són mai totals. Quintà comença a parlar del cas Banca Catalana, sí.

I aleshores Jordi Pujol desactiva Quintà nomenant-lo director de TV3. Fitxa el periodista que parlava de Banca Catalana. La vostra tesi, és aquesta?
—El motor fonamental de la vida de Quintà és el ressentiment. I quan se sent ferit reacciona amb molta violència. Hi ha un moment que Quintà sap que no dirigirà la redacció d’El País a Barcelona. Aleshores és quan Pujol diu “ara és el moment”. I el fitxa. Pensa que Quintà és prou bèstia per a tirar endavant, en tan poc temps, TV3. I poder arribar a les eleccions del 1984 amb la televisió funcionant. I se’n surt. I si Pujol tenia un dubte ètic de si feia bé o no, al final actua com un pragmàtic. Aconsegueix allò que volia: tenir una gran televisió. I a més, com dieu, un enemic potencial queda desactivat. Sí. L’explicació no és unidireccional. Quintà era l’home que escrivia sobre Banca Catalana i, un cop a TV3, em diuen els que hi eren, Quintà vigilava que no sortís gaire informació de Banca Catalana. Aquí hi ha un pacte fàustic, del qual Quintà se sentirà sempre víctima. “El gran error de la meva vida va ser acceptar la direcció de TV3”, diu. Molt al final, amb la privatització sanitària i el moviment independentista, Quintà diu que el pujolisme és un sistema que si el país no el trenca, no se’n sortirà. “I jo tinc la manera d’analitzar-lo. El vaig aprendre amb el cas Banca catalana.” Idea obsessiva. Fins al darrer article. El dia que mata la parella i se suïcida, es publica el darrer article… que parla de TV3 i Banca Catalana. Obsessió. Crec que no sóc explícit, al llibre, però sí: Quintà fa una transferència de la figura paterna amb Jordi Pujol.

Què us mou a escriure un llibre sobre Alfons Quintà?
—Es barregen diverses coses. Primer, com us deia, la qüestió era saber si Quintà obté la direcció de TV3 mitjançant un xantatge a Pujol amb Banca Catalana. I després de donar-hi moltes voltes, i amb la gent amb qui he parlat, crec que no. No hi ha un xantatge per a ser nomenat el primer director de TV3. Després, jo feia la biografia de Josep Benet, i veig que la dona de Quintà, Victòria Bertran, era la metgessa de Benet. I quatre dies abans de la mort de Quintà, jo havia llegit les memòries de Cebrián, on explica un episodi que em sembla fascinant: un dinar en un reservat del Zalacaín de Madrid on emissaris de Jordi Pujol diuen a Cebrián i Polanco que, si us plau, deixin de publicar els articles de Quintà sobre Banca Catalana. Cebrián diu que van acceptar la petició, i que va ser el principal error periodístic de la seva vida. I segon, que al periodista, Quintà, li va ser igual que deixessin de publicar la sèrie. El desplegament literari d’aquesta escena em permetia d’explicar una cosa molt interessant: que el 78 a Catalunya és el pujolisme. Aquell dinar fecundava el naixement del 78 català.

Així doncs, feu el llibre per parlar de Pujol?
—No. Pujol el conec, vaig ser membre del consell de redacció del seu centre d’estudis. I l’he entrevistat sovint. El llibre el faig perquè si vull madurar com a escriptor de no-ficció no trobaré mai un personatge que em permeti fer un Emmanuel Carrère com Quintà. Jo volia fer una novel·la de no-ficció. Al començament usava molt la primera persona, i no em funcionava, perquè m’hauria obligat a fer un judici moral sobre el personatge. I no em sento legitimitat per a fer judicis morals. Al final sí que hi ha una explicació del model literari, i de la meva incomoditat de fer un llibre que sé que fa mal a gent.

Per què fa mal a gent?
—Perquè faig reviure episodis traumàtics per a molta gent. Va traumatitzar parelles, companyes de feina. Haver fet aquest llibre no em fa més bona persona. Mostrar el mal no és un exercici innocu. Carrère fa un llibre, L’adversari, sobre un assassí. Ets un malparit, fas allò que volia l’assassí, diuen a Carrère. D’aquest home no se n’ha de parlar mai més. És una mala persona. Doncs en el meu cas, jo crec honestament que una societat, per mirar de ser lliure, s’ha de dir la veritat sobre ella mateixa. I un succés tràgic és una esquerda en el mur de les convencions. Et pots quedar en la sang o mirar les convencions.

Què heu descobert, quina sorpresa us heu trobat pel camí?
—El fet més interessant és que hi ha un 78 català.

Voleu afegir-hi res més?
—Un dels problemes que hem tingut a Catalunya, aquests últims anys, al marge de la posició de cadascú sobre la crisi política, és la manca de cultura sobre què és un estat. I el poder. Això ens fa febles. I la feblesa s’usa per llimar el poc poder que teníem. No volem les molles, volem el pa sencer, es deia. Doncs ara només podem discutir per les molles. La no-ficció té funció democràtica, i si el llibre és reeixit, ha de generar una discussió sobre el poder. Quintà levitava en la part fosca del poder, i va ser abduït per la foscor. Els catalans ens equivoquem perquè tenim una idea moral del poder, que per definició és amoral. No immoral: amoral. I estem molt contents perquè tenim raó. Però el poder no parla el llenguatge de la raó.

Podeu comprar El fill del xòfer a la Botiga de VilaWeb

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.