Una nova teoria suggereix que l’Alzheimer és una malaltia autoimmunitària

Les beta-amiloides ajuden a protegir i reforçar el nostre sistema immunitari, però per desgràcia també tenen un paper central en el procés autoimmunitari que, creiem, pot conduir a desenvolupar Alzheimer

VilaWeb
Donald Weaver
20.09.2022 - 21:40
Actualització: 21.09.2022 - 20:01

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La recerca per a trobar una cura per a l’Alzheimer és com més va més competitiva i polèmica, i aquests darrers anys ha estat objecte d’unes quantes controvèrsies importants. Al juliol, la revista Science va informar que un article acadèmic clau del 2006, publicat a la prestigiosa revista Nature, i que identificava com a causa de l’Alzheimer un subtipus de proteïna cerebral anomenada beta-amiloide, podria haver estat basat en dades falses.

Un any abans, el juny del 2021, l’Administració d’Aliments i Fàrmacs dels Estats Units havia aprovat l’aducanumab, una beta-amiloide orientada als anticossos, com a tractament per a l’Alzheimer, tot i que les dades que n’aconsellaven l’ús eren incompletes i contradictòries. Alguns metges consideren que l’aducanumab no s’hauria d’haver aprovat mai, mentre que d’altres pensen que cal donar-li una oportunitat.

Tenint en compte que hi ha milions de persones que necessiten un tractament eficaç, com és que els investigadors continuen anant a les palpentes en la recerca d’una cura per a una de les malalties més importants a les quals s’enfronta la humanitat?

Tot fugint de l’estancament de la beta-amiloide

Durant anys, els científics s’han centrat a trobar nous tractaments per a l’Alzheimer mirant d’evitar la formació de lesions cerebrals d’aquesta proteïna misteriosa anomenada beta-amiloide. De fet, els científics hem entrat en una mena d’estira-i-arronsa intel·lectual i ens hem centrat gairebé de manera exclusiva en aquest enfocament, sovint negligint o fins i tot ignorant altres possibles explicacions.

Lamentablement, aquesta dedicació a l’estudi de les capes de proteïnes anormals no s’ha traduït en cap fàrmac o teràpia útil. La necessitat de trobar una nova manera de pensar sobre l’Alzheimer s’ha convertit en una prioritat absoluta en la ciència del cervell.

El meu laboratori de l’Institut Krembil del Cervell, part de la Xarxa Universitària de Salut de Toronto, dissenya una nova teoria sobre la malaltia d’Alzheimer. Basant-nos en la nostra recerca dels darrers trenta anys, ja no pensem en l’Alzheimer com una malaltia del cervell. Més aviat, creiem que l’Alzheimer és sobretot un trastorn del sistema immunitari dins el cervell.

El sistema immunitari, que és a tots els òrgans del cos, és una col·lecció de cèl·lules i molècules que treballen en harmonia per ajudar a reparar lesions i protegir-se dels invasors estrangers. Quan una persona ensopega i cau, el sistema immunitari ajuda a reparar els teixits danyats. Quan algú té una infecció viral o bacteriana, el sistema immunitari ajuda a lluitar contra aquests invasors microbians.

Al cervell passa exactament igual. Quan hi ha un traumatisme al cap, el sistema immunitari del cervell es posa en marxa per ajudar a reparar-lo. Quan els bacteris són presents al cervell, el sistema immunitari serveix per lluitar.

L’Alzheimer com a malaltia autoimmunitària

Creiem que la beta-amiloide no és una proteïna produïda anormalment, sinó que és una molècula que es produeix de manera normal i que forma part del sistema immunitari del cervell. Se suposa que hi és. Quan es produeix un traumatisme cerebral o quan hi ha bacteris al cervell, les beta-amiloides són un factor clau en la resposta immunitària integral del cervell. I aquí és on comença el problema.

A causa de les sorprenents similituds entre les molècules grasses que componen tant les membranes dels bacteris com les membranes de les cèl·lules cerebrals, la beta-amiloide no pot distingir entre bacteris invasors i cèl·lules cerebrals hostes, i ataca erròniament les mateixes cèl·lules cerebrals que se suposa que protegeix.

Això causa una pèrdua crònica i progressiva de les funcions de les cèl·lules cerebrals, que en darrera instància culmina en la demència, tot plegat perquè el sistema immunitari del nostre cos no pot diferenciar entre bacteris i cèl·lules cerebrals.

Un cop considerem que és un atac mal dirigit pel sistema immunitari del cervell contra el mateix òrgan que se suposa defensa, la malaltia d’Alzheimer emergeix com una malaltia autoimmunitària. Hi ha molts tipus de malalties autoimmunitàries, com l’artritis reumatoide, en les quals els autoanticossos tenen un paper crucial en el desenvolupament de la malaltia, i per a les quals les teràpies basades en esteroides poden ser efectives. Però aquestes teràpies no funcionarien contra l’Alzheimer.

El cervell és un òrgan molt especial i distintiu, és reconegut com l’estructura més complexa de l’univers. En el nostre model de l’Alzheimer, les beta-amiloides ajuden a protegir i reforçar el nostre sistema immunitari, però per desgràcia també tenen un paper central en el procés autoimmunitarique, creiem, pot conduir a desenvolupar l’Alzheimer.

Altres teories de la malaltia

A més d’aquesta teoria autoimmunitària de l’Alzheimer, comencen a aparèixer moltes altres teories noves i variades. Per exemple, alguns científics creuen que l’Alzheimer és una malaltia de petites estructures cel·lulars anomenades mitocondris, les fàbriques d’energia de cada cèl·lula cerebral. Els mitocondris converteixen l’oxigen de l’aire que respirem i la glucosa del menjar que ingerim en l’energia necessària per a recordar i pensar.

Alguns sostenen que l’Alzheimer és el resultat final d’una determinada infecció cerebral, i sovint suggereixen que els bacteris de la boca en són els culpables. N’hi ha d’altres que suggereixen que la malaltia pot sorgir d’una manipulació anormal de metalls dins del cervell, possiblement zinc, coure o ferro.

És gratificant veure noves idees sobre aquesta malaltia antiga. La demència afecta actualment més de 50 milions de persones a tot el món, i hi ha un nou diagnòstic cada tres segons. Sovint, les persones que viuen amb la malaltia d’Alzheimer són incapaces de reconèixer els seus propis fills o la seva parella durant més de cinquanta anys.

L’Alzheimer és una crisi de salut pública que demana idees innovadores i noves direccions. Pel benestar de les persones i de les famílies que viuen amb demència, i per l’impacte socioeconòmic en el nostre sistema sanitari, ja de per si tensat, que fa front a les despeses creixents i les necessitats d’atenció per demència, necessitem una comprensió millor de l’Alzheimer i les seves causes, i què podem fer per tractar-lo i ajudar les persones i famílies que hi conviuen.

 

Donald Weaver és professor de química i director de l’Institut de Recerca Krembil, de la Xarxa Universitària de Salut de Toronto. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes