Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Bielorússia viu aquests darrers dies una situació de repressió i violència policíaca desfermada. Les protestes contra el règim s’han anat intensificant a partir del moment que la principal candidata de l’oposició, Svetlana Tikhanòvskaia, va denunciar frau electoral i s’exilià. Tikhanòvskaia va refusar els resultats de les darreres eleccions, que atribuïen el 80% dels vots al president actual, Aleksandr Lukaixenko. Durant les protestes van morir dos manifestants, hi hagué dos centenars de ferits i set mil detinguts. Organitzacions com ara Amnistia Internacional han denunciat les tortures de la policia als manifestants, a més d’amenaces d’agressió sexual.

Parlem d’aquesta situació tan crítica amb l’activista bielorussa Alena Turava, que viu a Catalunya de fa disset anys. A la xarxa fa mans i mànigues per fer visible la situació que viu el seu país, i també participa en l’organització de les manifestacions contra el règim de Lukaixenko que s’organitzen a Catalunya. Diu que als Països Catalans la comunitat de bielorussos és petita, però que, arran de la intensificació de la repressió, es comencen a organitzar.

Quina és la vostra història i per què vau haver d’anar-vos-en de Bielorússia?
—Visc a Catalunya de fa disset anys. Vaig venir primer tota sola i després amb les meves dues filles, i he treballat com a agent immobiliària i guia turística. Ara acabo la carrera d’història de l’art. Participo de manera tan activa a visibilitzar la situació de Bielorússia perquè la meva família ha estat víctima de fortes represàlies. El 2007 vaig ser condemnada a deu anys de presó a Bielorússia per un fet que mai no vaig fer cometre i vaig passar-m’hi gairebé dos anys, mentre les meves filles es van quedar en un centre d’acollida de Catalunya. L’única prova que tenien eren les paraules d’unes altres persones… Però vaig tenir sort perquè finalment em van pagar una indemnització per danys morals i materials. També em van dir que no havia de parlar-ne. La policia fins i tot em va demanar disculpes per no haver investigat si els fets eren veritat o no… Les persones que van falsificar el testimoni van ser empresonades. Després van sortir i la meva família i jo els vam perdonar, però no hem perdonat el sistema. Fa sis mesos vaig tornar a Bielorússia amb el meu marit. Vaig poder captar-hi l’atmosfera i em vaig adonar que la gent ha canviat molt.

Què voleu dir?
—Tothom parlava de la violència del règim de Lukaixenko. Tinc amigues que eren a la presó amb mi i que també van ser detingudes per fets falsos, com ha passat amb Víktor Babariko, candidat de l’oposició. Quan va començar la campanya electoral em vaig posar a primera fila per fer alguna cosa pel meu país, perquè vull tornar-hi i viure en un país lliure. Ara no t’hi pots expressar lliurement. Tothom té por, fins i tot por de parlar per telèfon d’aquestes coses. Jo només parlava per telèfon amb algunes amigues que vaig conèixer a la presó perquè ja havien perdut la por… Però molta gent ha tingut por. Ara crec que falta molt poc per a guanyar el dictador.

Què us ho fa pensar?
—Això va començar amb la covid. La gent s’ha organitzat molt bé. Lukaixenko va dir que no hi havia cap virus, però la gent va prendre precaucions i es van ajudar els uns als altres fent màscares, recaptant diners per ajudar els metges… Aquesta organització ens ha fet veure que no necessitem mà de ferro ni som esclaus, que som gent creativa que podem plantar cara a tot. Ara, sense internet, la gent s’ha organitzat molt. Tres dies després de les eleccions internet va ser blocat. La gent s’ha trucat i ha fet servir programes amb què pots tenir internet gratuït mitjançant Bluetooth. Després es va desblocar internet i es va veure què passava realment amb Telegram.

Com ho viviu en la distància? Els manifestants han denunciat tortures i amenaces molt greus de la policia.
—La meva filla hi era, va tornar-ne el dia 12. El meu nebot va anar a les manifestacions amb el seu equip de futbol. Li van pegar molt fort. A ell no el van detenir, però gairebé tot l’equip ha estat detingut fins ara. Tots tenim parents que han anat a les manifestacions…

Què ha de passar per a tombar definitivament el règim?
—Abans-d’ahir la nova Marxa per la Llibertat va aplegar unes 300.000 persones. A tot Bielorússia ha sortit moltíssima gent. A més, tota la indústria ha començat una vaga general indefinida fins que no es compleixin els seus requeriments: que surtin tots els presos polítics i que Lukaixenko se’n vagi, que vingui Tikhanòvskaia, que és la presidenta elegida, i que s’organitzin unes noves eleccions. També hi ha la qüestió de la televisió, que no explica res. I és la televisió oficial, la que veu la gent gran a les viles, que no tenen internet, i per tant no saben què passa. Hi ha una part de la gent que no sap què passa. Els periodistes volen expressar la veritat, per això han fet vaga i els han acomiadats. El míting de Lukaixenko ha reunit unes 30.000 o 50.000 persones amb busos de tot el país. Els van posar en autobusos i els van amenaçar que si no hi anaven perdrien la feina. En canvi, contra el règim han sortit milions de persones a tot Bielorússia.

Com s’explica que hagi durat tant si té tanta oposició?
—Perquè és un règim policíac. Hi ha cinc vegades més policia que a Espanya, i si fas qualsevol cosa vas a la presó. Bielorússia és una presó, tothom hi acaba. No hi ha cap família que no ho hagi patit. Tothom té algú a qui han empresonat per no res. Sempre és per la por… Ara la gent ha deixat la por perquè ha crescut una nova generació que ja va a Europa i viu unes altres coses. Ni el règim de Putin no és tan dur. Es poden manifestar; a Bielorússia, no.

Lukaixenko ha demanat ajuda a Putin, tot i que abans l’havia criticat. Què en penseu?
—Putin en realitat ha dit que donaria suport a Bielorússia si hi intervé una tercera part. Lukaixenko ara diu que Europa i els Estats Units intervenen a Bielorússia i que aquesta revolta és pagada per Europa. La gent té molta por que Putin pugui intervenir, però segons algunes opinions Putin intervindria en unes noves eleccions per posar-hi el seu candidat. Lukaixenko va dir fa dues setmanes que havien vingut trenta-dos terroristes de Rússia, que eren russos dolents… I després els ha retornat i ningú no pregunta què passa.

Puigdemont l’altre dia va dir queés difícil per a la Unió Europea ser creïble davant del règim de Lukaixenko’, tenint en compte que a l’estat espanyol hi ha presos polítics i repressió policíaca. Què en penseu?
—A mi em va sorprendre quan vaig veure per la televisió, durant les protestes contra la sentència, com la policia aquí també apallissava, encara que no com a Bielorússia… Sí que hi veig un paral·lelisme. També pel fet que hi ha presos polítics i un president que se n’ha hagut d’anar, com la nostra presidenta.

I pel que fa a la qüestió de la llengua pròpia? 
—Això és curiós… Quan vam sortir de l’URSS vam tenir una nova constitució i bandera. Hi havia gent que volia que tothom parlés bielorús, però la gent no volia, era com imposat. A l’escola és obligatori, però ara passa una cosa excepcional: d’ençà dels últims anys, tothom vol parlar bielorús. Ha crescut un sentiment de nació. Ha canviat molt: tothom vol parlar bé el bielorús. El 1996 Lukaixenko va canviar constitució i bandera. Ara volem tornar a la constitució del 1994, amb la bandera anterior.

Quina dimensió té i com s’organitza la comunitat bielorussa als Països Catalans?
—Quan el 18 de juny van detenir Babariko, la meva filla va obrir un canal de Telegram. Vam fer una crida i en dos dies setanta persones se’ns havien unit. No coneixíem ningú. Jo només coneixia una persona de Bielorússia a Catalunya, a banda la meva família. Vam fer la primera manifestació al juny i van venir cent persones. No sabia que érem tants, perquè no som gaires, tenim molt poca comunitat. El dia de les eleccions vam haver d’anar a votar a Madrid perquè aquí tenim un consolat honorari però no hi podem votar. Ens hi vam congregar unes tres-centes persones, de tot arreu: València, Mallorca… Però no devem ser més de dos mil bielorussos a tot l’estat espanyol. A Catalunya devem ser tres-cents a tot estirar. En alguns altres països (Anglaterra, Alemanya, Polònia…) són molts i fan moltes coses.

Us heu començat a organitzar ara, doncs.
—Sí. També vaig obrir un perfil de Twitter per explicar amb vídeos què passa a Bielorússia i hem traduït el grup de Telegram perquè catalans i espanyols puguin seguir la situació, perquè allà la televisió oficial no informa, només podem saber què passa pels vídeos de Telegram.

Avui hem anat al consolat de Barcelona per posar flors per a les víctimes. Sabem que hi ha dues persones mortes, però hi ha vuitanta desapareguts. Haurien pogut morir més de cent o dues-centes persones… Hem cridat el cònsol per dir-li que volem tenir un punt electoral a Barcelona, i també per denunciar la matança. Hem esperat una hora i han vingut sis policies. Li hem dit que la Unió Europea no accepta Lukaixenko com a president i que, per tant, retirés la bandera feixista i pengés la nostra nova bandera. Evidentment ha dit que no…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.