Tomàs Alcoverro era, fins al gener, el corresponsal que feia més temps que estava a l’Orient Mitjà. La revolució islàmica de l’Iran, la guerra del Golf Pèrsic, el conflicte entre l’Iran i l’Irac, els enfrontaments entre Israel i Palestina, l’atac dels Estats Units a l’Irac, les primaveres àrabs i la guerra de Síria són alguns dels fets històrics que ha explicat en les seves cròniques a les pàgines de La Vanguardia.

Ara s’ha jubilat i ha escrit el seu cinquè llibre, ¿Por qué Damasco? (Editorial Diéresis). Ha rebut nombrosos premis de periodisme per la seva trajectòria. Viu a cavall entre Barcelona i Beirut, on es va comprar un pis per poder quedar-s’hi i explicar la guerra. Ha estat escèptic amb les primaveres àrabs, es mostra crític amb el discurs de la solidaritat i de l’acolliment dels refugiats sirians i explica amb un punt de nostàlgia com ha canviat l’Orient Mitjà d’ençà que hi va arribar, el 1970.

Per què Damasc?
—És la feina que he fet aquests últims anys, des de les primaveres àrabs fins a la guerra de Síria. Crec que són els anys més importants de l’època moderna de l’Orient Mitjà. El títol, què us sembla?

Intrigant.
—La pregunta no té resposta. Explico com ha quedat l’Orient Mitjà i la seva gent després de les primaveres àrabs.

Us heu mostrat escèptic amb les primaveres àrabs.
—No sols escèptic, sinó que em semblava una mica complicat. Però el coneixement que en tinc és parcial i fragmentat. No considero que pugui explicar gairebé res. Aquells que creuen que entenen l’Orient Mitjà és perquè els l’han explicat malament.

Us vau comprar un pis a Beirut amb la guerra començada.
—Quan vaig arribar a Beirut ja hi havia dues parts. A l’est, hi vivien els cristians, i a l’oest, els musulmans sunnites. Després es van constituir els xiïtes, que encara no havien tingut la força que els va donar la revolució de Khomeini el 1979. Aquestes zones cada vegada són més consolidades i homogeneïtzades. L’excepció és el barri de Hamra, on em vaig comprar el pis. Hi ha una certa barreja de tarannà i de llibertat de costums, però això es va acabant. El món de les diversitats es va enfonsar fa molt de temps. Només en queda a Beirut.

Ara que l’exèrcit sirià ha conquerit Alep, el final del conflicte és més a prop?
—No. La guerra continuarà. I a Alep, vés a saber. El front tampoc no està definit, n’hi ha diversos i en canvi constant. És evident que el govern de Síria ha guanyat i que els rebels han perdut, però no podem saber fins a quin punt.

Síria és un banc de proves de l’equilibri de poder de les potències internacionals?
—Sí, es pot veure així. Sense Rússia, ni l’Iran ni els xiïtes de l’Hesbol·là, l’exèrcit de Síria no hauria pogut conquerir Alep. L’exèrcit sirià té un problema de falta de mà d’obra perquè els milicians fa sis anys que hi són i estan esgotats. Entre els refugiats hi ha una bona quantitat de nois que s’escapen per no haver d’anar a l’exèrcit.

Com la veieu, la qüestió dels refugiats?
—Malament. Em sembla que és totalment manipulada. Els polítics europeus han trobat un gran tema per a la seva propaganda. No veig gaire clar tot això de la solidaritat. Hi ha una cosa molt demagògica. Dir que vinguin però no amb quins recursos comptaran. Obrir les portes de bat a bat, però després hi haurà recursos per a poder mantenir aquesta gent? Se’ls podrà donar una atenció mínima? O potser només es diu perquè hem de ser humanitaris? És una cosa molt manipulada, en sembla podrida i em fa fàstic. Tothom vol fer-se la fotografia amb els refugiats sirians. Tothom se n’aprofita. Com aquells de les ONG que van a fer-se fotografies a l’Àfrica.

Què proposeu?
—Jo estic d’acord amb el que diu el govern de Damasc. No hi haurà solució fins que no s’armin i ja no es donin més diners als rebels. Si s’acabés la guerra, això es podria, si no resoldre, aturar. Vull aclarir una cosa: Síria és un país de vint-i-dos milions d’habitants i la majoria de sirians són a Síria. Hi ha un fet del qual no es parla gaire, que són els desplaçats interiors. Són uns cinc o sis milions.

Fotografia: Editorial Diéresis

Us vau entrevistar amb Baixar al-Assad no fa pas gaire.
—Em va costar molt de temps. Al final ho vaig aconseguir mitjançant algunes pressions i unes quantes caramboles, i uns parlamentaris de Brussel·les també m’hi van ajudar.

Va ser una trobada tensa?
—No, em va sorprendre. Em va rebre en un palau petit on sol veure’s amb visitants. És una persona molt atenta, parla amb molta claredat i una mica com tu vols que parli. Els àrabs occidentalitzats saben la manera de vendre’s i d’explicar-se. Té un discurs per a l’interior i un altre per a l’exterior. És un home tranquil i segur, crec que es pensa que és providencial. Li vaig preguntar si creia que a l’Orient Mitjà, després de tantes guerres, la política és ‘o em maten o et mato’. I em va dir que sí.

Estat Islàmic va perdent terreny.
—Van perdent territori, però no en veig clar el final. Anem de sorpresa en sorpresa. Ningú no havia imaginat les primaveres àrabs. Ningú no havia imaginat que acabessin com han acabat. Ningú no havia imaginat que el govern d’al-Assad durés tant de temps. Els grups islàmics són finançats des del 1980 per l’Aràbia Saudita. Cada dia hi ha més totalitarisme. En aquest moment, Estat Islàmic és la flor més exquisida perquè té un territori. Amb el temps el deixarà de tenir, però a quin preu? Al preu d’haver de matar molta gent. A Mossul hi ha encara un milió de persones. En aquestes guerres, la població fa de carn de canó. A la llarga, tinc molta por que els quedarà la gran arma ideològica del terror. Serà una arma molt difícil de guanyar.

El laïcisme i la igualtat han estat els grans perjudicats?
—Van de caiguda. No es parla d’això, és un tema tabú. El laïcisme cada vegada és més dèbil. A Egipte, quan hi va haver el cop d’estat del general al-Sisi, hi ha haver una escabetxada de la Confraria dels Germans Musulmans. Abans, molta gent que duia barba se l’havia afaitada. En general, hi ha la voluntat de no desentonar per una necessitat de sobreviure.

Com ha canviat el periodisme des de la vostra arribada a l’Orient Mitjà?
—Al principi, la transmissió de les cròniques amb el tèlex i les línies eren molt insegures. De tant en tant, s’encallava i això m’ha causat moltes frustracions durant la meva vida. Ara és més fàcil, però la gent explica el món tancada des de casa. Francament, sóc incapaç de dir què és el periodisme. He viscut una època més o menys reposada, ara la tecnologia ho ha trasbalsat tot. Us en poso un exemple. El moment clau de la guerra del Líban va ser la sortida del Iàssir Arafat (líder palestí) de Beirut. Aquesta crònica no va arribar mai a Barcelona perquè els tèlexs van deixar de funcionar a les quatre de la tarda!

No es podia fer per telèfon?
—Era molt difícil.

Vau viure en una ciutat en guerra durant quinze anys.
—T’hi has d’adaptar. La guerra de Beirut era urbana, perillosa per les guerrilles, però no hi havia bombardejos. Malgrat tot, no va faltar mai res ni hi va haver penúries alimentàries. Quan es començava a fer fosc, se sabia que els tirotejos augmentarien. Hi havia unes certes regles que solien complir-se. A les quatre de la tarda, tothom es tancava a casa. Si vivies a un àtic, valia més baixar uns quants pisos. Si es combatia prop de casa teva, era millor allunyar-se de les finestres. Al principi, els libanesos comptaven els dies de la guerra com un combat de boxa, creien que duraria poc. I va durar quinze anys.

Com van reaccionar els habitants de Beirut?
—Les relacions humanes es van estrènyer. Quan la gent té por es necessita més. Quan es va acabar la guerra, hi havia gent que tenia nostàlgia.

Quines dificultats destacaríeu d’informar sobre una guerra?
—Saber qui és qui és molt difícil. I qui va contra qui.

Costa no identificar-se més amb un bàndol que amb un altre?
—Si tu vius en un lloc amb aquella gent, és inevitable. Jo m’havia identificat amb la gent de meu barri.

En aquesta guerra, quin era el principal risc?
—El descontrol i la gran anarquia que hi havia als carrers. L’exèrcit del Líban no va entrar en la guerra. Hi havia un estat, una autoritat i una policia. Però no feien res. Tot això et donava un art per a sobreviure. I també havies de vigilar on estaves, com ara a Síria. A Alep hi ha un 80% de la ciutat que està bé i un 20% que està destruïda.

Els contrastos de la guerra.
—Sí. A Beirut era igual. Els cinemes del meu barri funcionaven. Érem a un quilòmetre del front, i això ja feia la vida molt diferent. És molt difícil de descriure, de transmetre i d’entendre aquest contrast.

Ara us heu jubilat, però us en torneu a Beirut.
—Estic jubilat des del gener, però continuaré escrivint alguns articles al diari. Vull continuar-hi anant i fer-hi tant com pugui.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb