El ‘Virolai, Canigó, ‘L’emigrant’… És evident que Mossèn Cinto Verdaguer i el seu llegat són símbols de catalanitat. No obstant això, el franquisme va intentar convertir-lo en un heroi espanyol i, de fet, ho va aconseguir durant uns quants anys. Si més no, aquesta és la tesi que defensa ‘Verdaguer segrestat. La utilització del mite durant el franquisme‘, l’exposició que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins el 20 de maig.

A través d’articles, vídeos, documents extrets d’arxius, enregistraments i correspondència, es detallen els mecanismes que va utilitzar el règim per a apropiar-se la figura de l’autor de Folgueroles. Darrere, hi ha la tasca de Carles Puigferrat i Carme Torrents, que han estat un any i mig investigant-ho a fons. ‘D’entrada, simplement ens demanàvem d’on ve la manera que tenim d’entendre Verdaguer avui dia, però de seguida ens vam adonar que el franquisme l’havia utilitzat o, més ben dit, l’havia segrestat’, explica Torrents.

El poeta de les mil i una cares
Verdaguer ha estat considerat un poeta èpic, un poeta nacional, un poeta rústic, un capellà del poble… Tenia, per tant, mil i una cares, però la dictadura es va fixar en la seva versió conservadora i la va engrandir perquè la seva figura fos el vincle d’una Espanya unida. Segons Torrents, aquesta és una visió molt empetitida i esbiaixada de qui va ser, sobretot, un poeta nacional: ‘Va crear un imaginari col·lectiu per a Catalunya amb Canigó com a poema fundacional i va tornar el català a la categoria de llengua literària, cosa que no succeïa des de l’època de Ramon Llull.’

Però, per què el franquisme va decidir d’espanyolitzar Verdaguer i no un altre poeta? A banda el valor d’identitat per als catalans, ell s’havia sabut posar al costat dels pobres i, per tant, era una figura estimada per tothom, tota una icona. La seva popularitat facilitava l’estratègia de convertir-lo en ‘el poeta espanyol de Catalunya’ i de fer-lo servir per acostar el catalanisme conservador al projecte de Franco. Aquesta voluntat va ser palesa quan s’acabà la guerra del 1936-1939 perquè, pocs dies després de l’ocupació de Barcelona, l’exèrcit franquista va presentar la presa de Folgueroles com la ‘recuperació d’un santuari nacional’. Fins i tot el noticiari setmanal NO-DO hi va dedicar un espai.

Aquell mateix any, el franquisme va decidir de pagar l’edició de les Obres completes de Verdaguer, però amb la condició que fossin ortografiades a la manera pre-fabriana. ‘L’objectiu era relegar el català a la categoria de llengua antiga’, explica Torrents. El discurs que Llorenç Riber, acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola, va fer el 1945 amb motiu del centenari del naixement, anava en un to semblant. Riber posava Verdaguer com a exemple que era compatible impulsar l’espanyolisme de Catalunya:  ‘En la llengua de Catalunya es pot donar molta glòria a Espanya i en català es pot predicar un robust i generós espanyolisme.’ Aquestes paraules només van ser la cirereta del pastís d’un acte propagandístic enorme que va culminar amb una festa a Folgueroles a la qual va assistir el governador civil i el cap del Movimiento a Barcelona, Antonio F. De Correa.

La tergiversació de la seva obra
El segrest de la figura del poeta va continuar amb l’apropiació i tergiversació de la seva obra, especialment de dos dels seus poemes principals: Canigó i L’Atlàntida. Del primer, en van fer una interpretació esperpèntica. Malgrat que sempre ha estat vista pels experts com la història de la fundació de la nació catalana, l’òpera escènica que en va impulsar la dictadura la presentava com una espècie de premonició de les ‘glòries’ de Franco: ‘Agustí Palau, membre del Círculo Catalán, va assegurar en una conferència a Madrid que, de la mateixa manera que l’Abat Oliba planta la creu al cim del Canigó per foragitar les fades, Franco construeix el Valle de los Caídos amb una creu per foragitar el mal d’Espanya’, assenyala Torrents.

Amb L’Atlàntida no van tenir tanta feina: un dels temes de què tracta és la conquesta d’Amèrica i, per tant, al franquisme li era més fàcil de fer-ne un símbol de les gestes hispàniques del segle XV. Fins al punt que la dictadura va pagar la producció de la cantata, estrenada al Gran Teatre del Liceu, i va exportar-la per tot el món. L’obra, adaptada per Manuel de Falla, es va representar a ciutats com ara Berlín, Edimburg i Buenos Aires. ‘El franquisme havia de donar la imatge internacional que es preocupava per la cultura i que el seu règim era inclusiu i respectuós amb els catalans.’ L’obra d’un poeta català, doncs, era ideal per a aquesta rentada de cara.

Un segrest fallit
L’exposició es clou amb una apropiació més formal que no real, el bitllet de cinc-centes pessetes que duia dibuixat el rostre de l’escriptor. ‘Va ser un intent de fer una concessió als catalans, però sense deixar de vendre Verdaguer com un heroi espanyol. A més, s’hi va representar la muntanya del Canigó de la banda de França, cosa que no va agradar als francesos’, comenta Torrents.

Malgrat els nombrosos intents, el franquisme no va fer de Verdaguer un heroi espanyol, però sí que va aconseguir que, durant dècades, fos vist com un personatge anacrònic i conservador. ‘La primera tesi doctoral sobre el poeta no es va fer fins el 1996. Molts catalans, durant les dècades dels setanta i vuitanta, el consideraven un autor del règim –conclou Torrents–. Les noves generacions, en canvi, ja s’hi acosten sense complexos. El 20-S, davant el Departament d’Economia, la gent jove cantava el “Virolai”, que és clarament un símbol d’identitat’. És clar, doncs, que si el franquisme va segrestar Verdaguer, sortosament ja és ben lliure.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.