Estand ‘Correu i premsa al front’ (fotografia d'autor desconegut, ANC).

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

L’octubre del 1936, tercer mes de la guerra del 1936-1939, el polític i periodista figuerenc, Jaume Miravitlles, secretari general del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, s’entrevistà amb el conseller primer i de Finances de la Generalitat, Josep Tarradellas. Miravitlles era un home d’idees, vital i intel·ligent. Tenia un projecte. Havia esclatat una guerra ideològica. Calia crear un òrgan propi de propaganda per a difondre la veu institucional catalana i que no quedés dissolta entre la del govern de la República i la de l’enemic. Tarradellas aprovà la idea. Acabava de néixer el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya.

Jaume Miravitlles, flamant comissari de Premsa i Propaganda, va ser l’ideòleg i el motor d’una revolució publicitària i artística que bevia dels millors i més avançats corrents artístics que hi havia a Catalunya, en sintonia amb la primera línia del grafisme i l’art d’avantguarda internacional. Van ser tres anys d’una tasca multimèdia frenètica, sense precedents, d’una producció cultural i de propaganda innovadora, de bon gust i alt nivell: edicions de llibres i revistes en diferents idiomes, cartellisme, cinema, ràdio, exposicions, fotografia, campanyes de sensibilització i informació.

Seu del comissariat (fotografia d’autor desconegut, ANC).

L’exposició del Palau Robert “Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya 1936-1939” ofereix una bona mostra d’aquella interessant tasca multicultural, n’explica la història, el context i les línies mestres d’actuació, tant en l’àmbit català i espanyol, com en l’internacional. També és un homenatge a Jaume Miravitlles i als tres-cents treballadors de la cultura que va arribar a mobilitzar. La majoria d’ells han estat poc reconeguts. Després de la derrota molts es van perdre en el laberint de l’exili. La mostra ha estat creada i dirigida per la periodista Ester Boquera, autora d’una tesi doctoral sobre el comissariat. L’organitza la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda. Es pot visitar fins al 5 d’abril.

La mostra fa una panoràmica de la gran varietat de formats culturals d’informació i propaganda que es van utilitzar amb enginy i efectivitat per causar impacte i emoció. S’hi poden veure un centenar de fotografies de l’època, una trentena de cartells originals, a més de diversos llibres, publicacions i altres eines de propaganda, com ara l’estatueta i la campanya de “El més petit de tots”, la mascota de la revolució, i el documental de vint-i-cinc minuts “Catalunya màrtir/Le martyre de la Catalogne”, amb guió i locució de Jaume Miravitlles, que es va estrenar als Camps Elisis de París.

No es tractava només de defensar el país i la República, sinó un món, una cultura i unes idees de progrés social i cultural. Calia una estratègia de comunicació i propaganda en la qual col·laboressin els millors artistes, periodistes i publicistes que hi havia a Catalunya. Calia elaborar un pla estratègic, ideològic i cultural per plasmar gràficament la revolta que el país havia començat des de les bases dels partits i sindicats, amb la Generalitat i el govern de la Segona República; seguir aquell gran impuls per equiparar-nos amb les tendències més progressistes en el terreny social i més avantguardistes i innovadores en la cultura del panorama europeu i internacional.

Exposició ‘7 mesos de guerra’, organitzada pel comissariat (fotografia: Branguli, ANC).

L’antítesi de la propaganda nazi i franquista

El professor del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la Universitat Autònoma de Barcelona, Enric Marín, destaca en l’escrit de presentació de la revista-catàleg que la concepció de Jaume Miravitlles del comissariat va ser l’antítesi de la propaganda nazi o franquista. Per a ell, la imatge que millor representa l’ideal estètic i cívic del Comissariat és el cartell fotogràfic de Pere Català Pic “Aixafem el feixisme”, en què un peu calçat amb espardenya aixafa una creu gammada.

Enric Marín, teòric de la comunicació de masses, va dedicar la seva tesi al periodisme català de la Segona República i, anys més tard, va “tenir el privilegi” de dirigir la tesi d’Ester Boquera sobre el Comissariat de Propaganda. “Al llarg del primer terç del segle XX, la cultura periodística catalana va aconseguir connectar amb les tradicions més avançades.” A més, Catalunya en aquells anys “va viure canvis socials intensos que van impulsar una cultura i una comunicació de masses connectada als corrents culturals i artístics europeus i nord-americans”.

Cartell en esperanto d’autor desconegut (Ministeri de Cultura i Esport espanyol).

També, segons Marín, es va produir una reflexió sobre la publicitat i la comunicació persuasiva, que tingué com a teòric de referència Pere Prat i Gaballí, autor de La publicidad científica (1917) i Publicidad racional (1934), estudis que van influir molt en el projecte de Jaume Miravitlles que “va demostrar una habilitat extraordinària per a posar al servei dels valors democràtics, catalanistes i republicans les estratègies comunicatives més avançades”.

A l’entrevista dins la revista-catàleg de l’exposició, Miquel Gamisans, secretari de Difusió i Atenció Ciutadana de la Generalitat, afirma que els treballadors de la cultura aixecaren el comissariat: “Van ser uns grans referents per la seva capacitat de visió i d’innovació. Van ser anys de gran dinamisme creatiu. Va ser una generació d’un talent excepcional. Avui dia, salvant la distància, proporcionalment estem molt lluny del que van arribar a fer ells amb els recursos del seu temps.”

Un recorregut cronològic

No es pot entendre el comissariat, sense conèixer l’impuls modernitzador que havien experimentat la cultura de masses i el periodisme les dècades prèvies. Per això, el recorregut de l’exposició dissenyat per la periodista i estudiosa del tema, Ester Boquera, es remunta a principis del segle XX. Explica la importància del desenvolupament de la publicitat al nostre país i com les tècniques i els avanços realitzats es van adaptar a la propaganda política en temps de guerra. Hi ha el gran pioner de la publicitat Pere Prat Gaballí, però també el fotògraf Pere Català Pic i alguns altres que adaptaven i experimentaven amb les noves tècniques del fotomuntatge o els nous angles de visió.

Si Josep Tarradellas va adaptar les fàbriques i el coneixement industrial català per a la fabricació d’armament, Jaume Miravitlles va fer el mateix amb l’ecosistema cultural de masses, adaptant-lo a la lluita ideològica, informativa i de propaganda.

Operador de càmera Laya Films (fotografia d’autor desconegut, ANC).

L’exposició ens explica i ens mostra interessants documents estratègics del comissariat, on es veu que hi havia diferents estratègies comunicatives segons els objectius i les necessitats del públic al qual es dirigien. Veiem de quina manera s’adreçaven i atenien als soldats del front, i quins productes elaboraven i com ho feien per als ciutadans de la rereguarda. El comissariat va crear, per exemple, la divisió femenina La Dona a la Rereguarda, que atenia familiars, refugiats, hospitals i enviava al front productes necessaris per als soldats: roba o fulles d’afaitar, licor i tabac.

També s’explica com i quins missatges es creaven per la resta de la zona republicana espanyola i quins productes culturals es confegien per adreçar-se a les democràcies europees aportant informació, i fent propaganda per a solidificar aliances i suport.

Pel que fa a la campanya dirigida al poble espanyol republicà, i a Madrid, en concret, com a capital de la resistència de la República, el comissariat es va esforçar a contrarestar les acusacions que rebia Catalunya de poca participació en la guerra contra Franco. Destaca la Setmana d’Ajut a Madrid, el festival literari en record de García Lorca, Machado i Alberti, i un gran míting a la plaça de braus Monumental, on el president Lluís Companys va fer un apassionat discurs amb el lema: “¡Madrileños! ¡Cataluña os ama!” Tot va quedar immortalitzat en diversos documents i un cartell de fotomuntatge sobre el discurs de Companys. A més, es va obrir una oficina a Madrid.

Cartell d’autor desconegut, amb fotografies d’Agulló (cedit pel Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació).

En el terreny internacional, a banda de les edicions de revistes i llibres en diversos idiomes, films i cartells, el comissariat va rebre molts visitants estrangers, polítics i periodistes, i els acompanyaven, segons les seves preferències, al front, a les escoles i indústries col·lectivitzades o al Monestir de Montserrat, per facilitar-los la informació i la feina. Entre molts, George Orwell, Jean Giraudoux, John Dos Passos, Carl Einstein i Indira Gandhi es van entrevistar amb el comissari. Val a dir, també, que Miravitlles exercí en alguna ocasió de contacte secret de la Generalitat amb el govern francès.

André Malraux, que anomenava Miravitlles, “le sourire de la Catalogne”, va rebre ajut per a filmar una pel·lícula clau de la guerra del 1936-1939: Espoir. Sierra de Teruel (1939), amb guió de Max Aub, que no es va estrenar a l’estat espanyol fins al 1978. “Res fa tant de mal com l’esperança, quan l’esperança penja d’un fil”, va escriure Max Aub, als anys quaranta. Una bona manera d’intuir la raó i el sentiment d’aquella guerra – títol, per cert, d’un opuscle dels Serveis de Cultura al Front– és remetre’s al treball d’intel·lectuals i artistes que la van viure i en van deixar constància. La història i el periodisme són els fets. L’art, el cinema i la literatura, l’ànima. L’Espoir, un bon exemple.

El comissariat comptà, també, amb la prolífica productora de cinema Laya Films, una secció d’edicions i departaments de premsa i ràdio. Mercè Rodoreda, per exemple, hi va treballar en l’equip de traductors i correctors. A més, tenia un departament artístic i un de fotogràfic, on Robert Capa anava a revelar les seves fotografies. La fotoperiodista Gerda Taro, companya de Capa, va insistir molt Miravitlles per obtenir un salconduit i acreditacions per anar al front de Madrid. Ell s’hi resistia, però finalment, hi accedí. Taro va morir atropellada per un tanc republicà. Ester Boquera explica que Miravitlles es va sentir responsable tota la vida de “fer morir Gerda”.

El comissariat tenia també un Departament d’Exposicions i Manifestacions que organitzava actes i muntava esdeveniments públics de tota mena: festivals, mítings, exposicions i homenatges. Fins i tot creà un servei de correus per al front, una volta ciclista i un quiosc al centre de Barcelona per a vendre els seus productes i recollir diaris usats per fer-los arribar als soldats del front.

Cartell ‘Aixafem el feixisme’, de Pere Català Pic (ANC).

Les conseqüències del Maig del 37

Els fets del maig del 1937, una petita guerra dins la guerra, que enfrontà republicans i comunistes contra anarcosindicalistes i “poumistes”, marcaren un punt d’inflexió greu a la política del bàndol republicà que, òbviament, afeblí també la tasca de propaganda. A més a més, a la tardor es van haver d’adaptar al trasllat a Barcelona del govern de la República, que tenia el seu organisme de propaganda.

Jaume Miravitlles va saber adaptar-se a totes les situacions i seguí dirigint el millor que va poder la batalla ideològica, fins a l’entrada dels franquistes a Catalunya i la retirada cap a França.

Ester Boquera escriu que dels tres-cents treballadors que hi havia hagut l’any 1936, en plena retirada el 1939 el comissariat s’instal·là a Figueres en una petita oficina que només tenia una màquina d’escriure i quatre treballadors: Miravitlles, el cartellista Carles Fontserè i els periodistes de Ràdio Associació de Catalunya (RAC) Carles Sala i Amadeu Serch.

Quan els franquistes van entrar a Barcelona, el cap de la propaganda dels nacionals Dionisio Ridruejo, va córrer a ocupar l’edifici del comissariat a Diagonal-passeig de Gràcia, entrà al despatx de Jaume Miravitlles, s’hi instal·là, i el va convertir en la seu dels serveis de propaganda de Franco.

Jaume Miravitlles al seu despatx (fotografia d’autor desconegut, ANC).

Dues anècdotes per a la història

Tant l’exposició com els escrits de la revista-catàleg mostren el rigorós treball d’investigació i documentació dut a terme per la directora. Una tasca que ens aporta, a més a més, dues curioses anècdotes. La visita de l’actor i mite de Hollywood Errol Flynn i una proposta de l’artista empordanès Salvador Dalí.

Errol Flynn, mitjançant el seu company d’aventures Hermann Erben, es va posar en contacte amb el comissariat per conèixer la ciutat i visitar el front de Madrid. Miravitlles li va muntar una festa flamenca que es va allargar de matinada. Com sigui que aquella nit va coincidir amb una derrota republicana al front d’Aragó, els veïns van sospitar que es tractava d’una celebració feixista. Miravitlles va haver d’intervenir quan una patrulla de control es va presentar al local, i els va impedir amb èxit de fer detencions tot al·legant que seria una propaganda negativa per a la causa.

L’endemà, l’actor i el seu amic van anar al front amb cotxe, xofer i fotògraf del comissariat. La premsa francesa va publicar la mentida que el famós actor havia estat ferit al front. Miravitlles va descobrir el muntatge publicitari i molt indignat els va expulsar de territori republicà. El Llibre d’Or del Comissariat, exposat a la mostra, entre moltes dedicatòries de personatges rellevants conté la signatura de Flynn: “With all my simpathy.”

Joguines destinades al front d’Aragó (fotografia d’autor desconegut, ANC).

Salvador Dalí era amic d’infantesa del figuerenc “Met” Miravitlles. De fet, tots dos disfressats de germans maristes havien protagonitzat una seqüència a Un chien andalou, el gran film surrealista de Dalí i Buñuel. A l’exposició s’exhibeix una carta que Dalí va enviar al seu amic en què li demana d’ocupar el càrrec de comissari general de la Imaginació Pública, per a fer “quelcom de sensacionalment revolucionari i sense antecedents en la història de la cultura”. Per a aquesta fi revolucionària l’artista creia convenient de tenir un despatx a la Pedrera, al passeig de Gràcia. Sembla que la reacció de Miravitlles va ser contundent: “No et necessitem, ja està perfectament organitzat.”

És evident que Miravitlles, amb bon criteri, devia creure que aquell no era el moment de fer bromes i experiments surrealistes. Avui, però, no deixa de ser curiós especular frívolament sobre quina podia haver estat des de la Pedrera l’aportació del geni empordanès a la revolució i la guerra. El que sí que sabem és que, anys després, el pintor de Port Lligat, sempre a la seva manera, interpretaria el paper de fervent franquista.

Cartell de Martí Bas (cedit pel Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació).

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.