Afganesos encallats a la frontera pakistanesa esperen la seva reobertura després que fos tancada pels talibans que han pres el control del costat afganès de la frontera a Chaman per la banda del Pakistan | Akhter Gulfam

Els talibans se solen presentar com un grup d’homes amb barba i turbant, guiats per la ideologia fonamentalista islàmica i responsables d’una violència generalitzada. Però per a entendre el grup que és a punt de tornar al poder a l’Afganistan, i què podem esperar del seu govern, necessitem una imatge molt més matisada.

Per començar, és important de comprendre els orígens dels talibans la dècada del 1980, durant la guerra freda. Les guerrilles afganeses anomenades mujahidins van fer la guerra contra l’ocupació soviètica durant una dècada. Van ser finançats i equipats per potències externes, entre les quals els Estats Units.

El 1989, els soviètics es van retirar i això va marcar el començament del col·lapse del govern afganès, que en depenia en gran part. El 1992, es va formar un govern mujahidí, però va topar amb unes quantes protestes sagnants a la capital.

Les males condicions sobre el terreny van afavorir l’aparició dels talibans. Es creu que els talibans, un grup fonamentalista islàmic dominat per paixtus, van aparèixer per primera vegada en madrasses religioses de línia dura finançades per l’Aràbia Saudita al nord del Paquistan a principi de la dècada del 1990. Uns quants havien estat combatents mujahidins contra els soviètics.

El 1994, els talibans van començar una campanya militar des del sud de l’Afganistan. El 1996, el grup havia capturat la capital afganesa, Kabul, sense gaire resistència.

La vida amb els talibans

Per al poble afganès, cansat de la guerra, la promesa dels talibans d’aportar seguretat i ordre, per una banda, i de frenar la corrupció, per una altra, era atractiva. Però això anava lligat a un cost elevat i de vegades insuportable: una repressió molt dura. Execucions públiques, el tancament de les escoles de nenes més grans de deu anys, la prohibició de la televisió i la destrucció d’estàtues històriques de Buda, per exemple. La justificació del grup es basava en la mescla d’una concepció fonamentalista de l’Islam amb les tradicions afganeses.

Durant l’apogeu del govern talibà (1999), ni una sola nena no era matriculada en un centre d’ensenyament secundari i només el 4% (9.000) que complien els requisits anaven a escoles primàries. Ara, al voltant de 3,5 milions de nenes estan escolaritzades.

Després de la invasió del país, impulsada pels Estats Units després de la negativa dels talibans a lliurar als autors dels atemptats de l’11-S el 2001, molts dels alts càrrecs talibans es van refugiar, pel que sembla, a Quetta, al Paquistan, per evitar de ser capturats. Més tard, això va conduir a la formació de la “Shura de Quetta“, el consell dirigent talibà que guia la insurrecció a l’Afganistan.

L’eufòria efímera després de la invasió es va acabar quan els talibans es van tornar a mobilitzar el 2004 i van començar una insurrecció sagnant contra el nou govern afganès i les tropes estrangeres que li donaven suport. La insurrecció ha costat la vida d’almenys 170.000 persones, entre les quals 51.613 civils, fins avui. Es calcula que el grup insurgent compta ara com ara amb prop de 75.000 combatents i la seva maquinària d’insurrecció funciona gràcies al finançament estranger –de governs i mecenes privats–,  als impostos locals, l’extorsió i l’economia de les drogues il·lícites.

Hi ha moltes explicacions possibles per al ressorgiment dels talibans, com ara la falta d’una estratègia posterior a la intervenció, els efectes adversos de la campanya militar estrangera, un govern corrupte i incompetent a Kabul i una dependència creixent de l’ajuda financera i militar estrangera i de les rivalitats regionals.

Ara, els Estats Units han arribat a un acord amb els talibans i es retiren del país. Això implica una amenaça existencial per a l’ordre polític fràgil posterior al 2001, que ha estat controlat, finançat i defensat en gran part pels diners i les botes estrangeres sobre el terreny.

I ara, què?

L’acord entre els Estats Units i els talibans va originar un cert optimisme sobre la possibilitat d’aconseguir un acord polític que posés fi a la guerra i reduís la probabilitat que l’Afganistan tornés a ser un refugi per als terroristes. Però els esforços de pau semblen haver perdut l’impuls després de la retirada incondicional de les tropes nord-americanes.

Els talibans repiquen el tambor de la victòria i s’esmercen per a tornar a imposar el seu règim després d’un “exili forçat” a final del 2001. S’estima que el grup controla més de la meitat dels 400 districtes de l’Afganistan, tot i que diuen que en controlen un 85%. Això no obstant, els Estats Units ha advertit que no reconeixeran un règim talibà a Kabul com a resultat de la presa de possessió militar.

Sembla poc probable que això per si sol dissuadeixi els talibans d’intentar capturar la capital, independentment de la probabilitat que tinguin. Si l’aconseguissin, encara no se sap com podrien finançar el règim. Curiosament, els talibans han millorat els seus vincles amb els països pròxims, com ara l’Iran, Rússia i alguns estats de l’Àsia central, que durant la dècada del 1990 es van oposar al règim.

Probablement, el grup pretén de trobar una alternativa regional a l’ajuda dels Estats Units i els seus aliats, a més d’evitar el ressorgiment de la força de resistència antitalibana, l’Aliança del Nord, que comptaria amb el suport financer i militar d’aquests països. L’Índia també ha obert un canal de comunicació amb els talibans.

Sobre els drets de les dones, la llibertat de premsa, les eleccions i més llibertats garantides a la constitució del 2004 –almenys, per escrit, els talibans han dit sovint que volen un “sistema islàmic genuí” que s’ajusti a la tradició afganesa, però no és clar què significa exactament això, ni com seria de diferent del seu govern anterior (1996-2001).

En un comunicat, els talibans van dir fa poc que donarien facilitats a les dones perquè treballessin i s’eduquessin, malgrat les seves accions a final dels noranta. Tot i aquest canvi en les aparences, semblar clar que els talibans continuaran creant una societat basada en les seves interpretacions estrictes de l’Islam, tal com temen els joves afganesos. Els preocupa que ja no puguin compartir escola o lloc de feina per la segregació per gènere, sortir a sopar amb els amics del sexe oposat o vestir com vulguin.

Una presa de possessió militar per part dels talibans tampoc no serà el final de la guerra a l’Afganistan. La pau i l’estabilitat a les societats multiètniques i diverses solament es poden garantir mitjançant la coexistència, el consens i la inclusió, i no pas amb la dominació i la política de suma zero. Els interessos divergents dels països de la regió podrien alimentar el descontent local creixent contra els talibans –tal com va passar a final dels noranta–, cosa que, al seu torn, perpetuaria una guerra destructiva.

 

Kaweh Kerami fa el doctorat sobre estudis del desenvolupament al centre SOAS, a la Universitat de Londres. Aquest article fou publicat originalment a The Conversation.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.