Adrià Carrasco, a Brussel·les (fotografia: ACN).

Adrià Carrasco és un jove de vint-i-cinc anys d’Esplugues de Llobregat, exiliat a Brussel·les. La justícia espanyola l’acusa de terrorisme, sedició i rebel·lió. Hi ha una ordre de crida i cerca contra ell dins l’estat espanyol. De moment, a Europa, no. El delicte? Haver participat en talls de carreteres i aixecaments de peatges amb el CDR d’Esplugues de Llobregat. Res que no passi, per exemple, en vagues generals. Doncs de terrorista, l’acusen. Per això el 10 d’abril passat, mentre la guàrdia civil picava a casa seva de matinada per detenir-lo, l’Adrià va ser prou hàbil per a no deixar-se enxampar i sortir de casa, lliure. Ahir, després de cinc mesos de viure en silenci públic, va oferir la seva primera conferència de premsa, on va explicar el cas. La seva cara, i el seu discurs, es van fer públics per primera vegada. Minuts després atenia VilaWeb. Ell, fumant tabac d’embolicar a la finestra d’un despatx. De tant en tant, saludava amics que l’esperaven al carrer. I el periodista, enregistrant.

Que us podríeu presentar, si us plau? La gent no coneix l’Adrià Carrasco.
—Sóc l’Adrià, tinc vint-i-cinc anys i sóc d’Esplugues de Llobregat. Fins fa poc tenia una feina de tècnic de so a l’FNAC. Dins la botiga hi ha una saleta on es fan concerts. I treballava allà. Prou divertit. Vaig estudiar això. Just abans de tot, buscava un pis. Per anar-me’n de cals pares. Ja va tocant. Vint-i-cinc anys. Em volia independitzar, anar-me’n de cals pares, i al final ho he aconseguit. Mira. És una ironia. Però és així: mirava algun lloc a prop de Collserola, si podia ser. Vaig estudiar a l’escola Lola Anglada.

I els vostres pares i germans a què es dediquen?
—Sóc fill únic. El meu pare treballa al port. Amarrador. I la meva mare és assistenta social. Cura d’avis. Porta una residència d’avis.

Un cas clar d’alta burgesia catalana. Típic dels independentistes.
—Claríssim. [Riu.] Ara, no em puc queixar. He tingut sempre una vida bastant còmoda. Aquesta és la veritat. Cosa que no impedeix que vulgui lluitar pels drets de totes. I per millorar la situació de molta gent que ho passa malament.

Per això us apunteu al CDR? O per què?
—Em fa gràcia. Molta gent m’ho demana. No és que t’hi apuntis. Els CDR ho som tots, en part. No és que t’hi hagis d’apuntar. Lluites contra una cosa injusta, t’ajuntes amb gent, i això és el CDR. És la gent del carrer organitzada. El poder popular. A Esplugues vam començar els de sempre i s’hi ha anat animant gent. El dia del referèndum, per exemple, vam fer un paper superbò. Ens vam repartir en cada col·legi electoral. Afortunadament, no ens van venir a pegar. Jo vaig anar a Can Vidalet. Va ser un èxit. Tots vam tenir el sentiment de victòria.

Passem al dia 10 abril. Dia important. Proven de detenir-vos de matinada. Tot per haver tallat carreteres i aixecat peatges.
—Jo dormia i va aparèixer la Guàrdia Civil amb fusells d’assalt. Van tallar el meu carrer. Un dispositiu com si busquessin el malvat més dolent. I vaig tenir la sort de poder escapar-me.

Mentre ells picaven a la porta?
—Sí. Va ser bèstia bèstia.

—I fins on pugueu explicar, quina ruta heu pres per arribar aquí? Del 10 d’abril fins ara, com ha anat?
—He arribat fins aquí gràcies a l’organització popular. I ho deixarem aquí. He tingut la sort de poder-me’n anar per A o per B. El fet important és que ara sóc aquí disposat a lluitar contra l’estat espanyol. I a partir d’ara faré això.

Ara mateix, quin és el vostre dia a dia a Bèlgica?
—Jo ara treballo. Sí, ja treballo. Faig de tècnic de so en una empresa. Això de ser un exiliat també t’obre portes. També estudio francès. Ara em centraré en això i a establir-me aquí.

Avui heu fet la primera conferència de premsa. Ja sou públic. Això pot fer que la policia us vingui a cercar, ara?
—No. La meva crida i cerca és a l’estat espanyol. A Europa, no. De moment. Però ara és oficial, públic, i si ha d’arribar alguna euroordre serà a partir d’ara, sí.

No ho demano per fer safareig, però teniu parella? Ho dic perquè aprofiten aquestes coses per espantar. Visiten família, amics… i parella. Collen per aquí.
—Sí, tinc una persona a qui tinc afecte especial. Ens anem veient més, diguem. I sí, sí. Ja saben qui és, aquesta persona. I els meus amics, també. De fet, com dius, els han anat a intimidar, per si sabien on era, amb unes formes totalment intimidatòries. I mirant de fer-los creure que si no deien on era jo, a ells els passaria igual. De molt males maneres, de debò. Molt males maneres. Però jo aquí no m’he vist vigilat en cap cas. Crec que no dec ser tan important per a ells. Ara ho veurem. Potser sí. Però jo aquí sóc un ciutadà europeu. No em poden fer res.

M’hi jugo un pèsol que avui a la conferència de premsa hi havia algú del CNI fent fotos o prenent notes.
—Doncs segurament. Doncs que s’assabenti com va la història, que no callarem. No ens arronsarem.

Sempre heu estat polititzat?
—Polititzat? No ho sé. Jo militava, a Esplugues, en la plataforma contra el Pla Caufec. D’aquí ve la samarreta. És un pla urbanístic que fa dos anys que es gesta i que amenaça de destruir l’ecosistema de Collserola. Una zona de transició necessària per a un parc natural. I, a banda la qüestió ecològica, a Esplugues no necessitem més centres comercials. I a final d’any en volen inaugurar un. I el pla inclou una zona de blocs de pisos de vuit plantes a tocar, literalment, de Collserola. Volen un Eixample al costat del parc. Habitatges d’alt nivell. No és el model de poble que volem. Volen convertir Esplugues en una cosa pervertida. Ara, l’esperit crític, si ho vols dir així, on l’he trobat, és al cau. Jo he estat escolta. I allà vaig trobar gent que em va despertar inquietuds. El simple fet de qüestionar-se les coses per mi és vital. Per què? Com? I intentar anar al fons de la qüestió.

Militeu en cap partit?
—Partits? No. I no en tinc intenció. El meu paper és al carrer.

He vist que a la conferència de premsa fèieu una crítica a l’esquerra espanyola.
—Sí. Bé. He explicat un fet que crec que és evident. El feixisme es va morir plàcidament. Franco es va morir al llit. No el vam treure d’allà. Ningú no ha pagat, per aquells crims. I fins ara tot això era latent, però ara és evident que la transició no va ser una transició. Ara estem emprenyats perquè és superevident. I es veu més clar. Els tribunals de l’estat espanyol descendeixen de tribunals franquistes. Moltes persones tenen afinitats amb el franquisme. El franquisme no ha estat mai depurat a Espanya. És evident. Hauríem de començar a fer fora aquesta genteta. I netejar les institucions. Ara surt tot. I van desbocats.

Christophe Marchand, Adrià Carrasco i Efren (fotografia: ACN).

I quin creieu que ha de ser el paper de la gent, més enllà dels polítics?
—Pregunta molt general. Per sobre de tot, hem de continuar sortint als carrers. Perquè la repressió, l’objectiu que té, és injectar por a la gent. I pensar que allò que fas és perillós. No podem permetre que ells guanyin. Hem de continuar fent pressió i sortint als carrers, perquè es proclami la República Catalana. I qualsevol mena de mobilització que creguem legítima serà bona. Hem de mantenir la pressió als carrers. Perquè jo sóc dels que crec que s’ha de pressionar des de baix. De baix cap amunt. I una altra cosa: no crec gaire en els líders del poble. El poble per si sol té la força de ser autònom. Barri a barri. No necessitem cap líder que ens digui què hem de fer. Aquesta és una de les claus de l’organització popular. Cada persona per si sola és prou autònoma. I el grup, també.

Com veieu el procés?
—Com veig el procés? La repressió té efectes, i crec que sí que és possible que ens hagin intimidat una mica, però ho hem d’utilitzar i capgirar-ho. I sortir al carrer. Crec que els polítics s’han d’espavilar. Sé que això que diré no és fàcil, però crec que el president hauria d’obrir les presons demà mateix. No entenc per què tenim els polítics catalans tancats en presons catalanes. I ho permetem. La pressió ha d’anar cap aquí: cap a alliberar els polítics i continuar construint una República en què ens posem tots d’acord.

Vau escriure una carta que deia: ‘Només tinc por que la gent tingui por.’
—Estava inspirat, aquell dia. [Riu.] Com deia, l’única por que tinc és que la repressió tingui efectes i aconsegueixi derrotar-nos. Això voldria dir que la gent deixés de sortir al carrer perquè la Tamara i jo som perseguits. Aquesta és la meva gran por. No podem deixar que la por ens venci. Tots al carrer.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb