Acumulació de bellesa a Vilafamés

  • El visitant s’hi perd i s’hi troba, pel MACVAC, topa amb una obra de Basquiat, poc després ensopega amb Barceló, amb Tàpies, amb Warhol...

Tina Vallès
05.09.2024 - 21:40
Actualització: 05.09.2024 - 21:45
VilaWeb
Detall de ‘La belleza de la acumulación’, d’Alejandra de la Torre, a la sala 21 del MACVAC

El 1968, l’historiador i crític d’art valencià Vicente Aguilera Cerni (1920-2005) visita un oncle seu al poble de Vilafamés (Plana Alta) i de seguida veu que pot ser un bon lloc per a obrir-hi un museu d’art. La primera exposició, d’art contemporani, es fa un any després, el 1969, i acull quinze obres d’artistes…, però de quina mena d’artistes? Aguilera demana com a única condició que siguin artistes locals o amb casa al poble. Pot semblar una bestiesa, però als anys setanta el nucli antic de Vilafamés s’estava buidant, la gent del poble preferia anar-se’n a viure als afores, on els edificis eren més nous i els carrers menys costeruts. Arran d’aquesta primera exposició, organitzada per un expert en art d’alt prestigi, hi haurà tot un seguit d’artistes que acabaran comprant-se una casa al nucli antic de la vila i la fesomia del centre històric de Vilafamés millorarà en pocs anys, amb tot de cases reformades que juntament amb el museu atrauen visitants de fora.

El Museu d’Art Contemporani, doncs, s’acabarà instal·lant al Palau del Batlle, un edifici del segle XV, del gòtic civil valencià, que també serà restaurat. I el nucli antic de Vilafamés, gràcies a la iniciativa d’Aguilera, serà declarat bé d’interès cultural l’any 2005. Però tornem als inicis: l’any 1972 el museu ja compta amb 150 obres, és una de les primeres institucions museístiques dedicades a l’art contemporani i acabarà comptant amb més de 700 obres d’artistes nacionals i internacionals, en part perquè Vicente Aguilera Cerni era el nom més internacional pel que fa a art de la cultura espanyola entre els anys 1955 i 1975, i en part també pel seu particular model de gestió, pioner en el seu moment: el museu no compra obres, els artistes les donen o les cedeixen i això fa que la col·lecció esdevingui dinàmica. A més, en un primer moment el nom del museu va ser Museu Popular d’Art Contemporani: parlar d’art contemporani als setanta i unit a l’adjectiu popular és una mostra del caràcter innovador d’aquest intel·lectual valencià i la seva visió de l’art i de la crítica de l’art com a mitjà d’expressió que només té sentit en i per a la societat”.

Ara el museu de Vilafamés es diu Museu d’Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni (MACVAC), però continua sent un museu proper i popular, amb una entrada de només tres euros que permet visitar les seves 29 sales originalment distribuïdes respectant tant l’estructura del palau com el caràcter de les obres exposades. I cal dir que a partir del 1972, a partir de l’obertura del museu a la seva seu definitiva, a Vilafamés neix un ambient artístic i cultural que teixeix una unió cada cop més forta entre el museu i el poble i atrau molts visitants i molta més cultura, de retruc. A més, el museu acull un centre de documentació artística, el CIDA, consultable per a tothom.

Passejar per Vilafamés, enfilar-se fins al museu i després fins al castell, és una de les coses més boniques que he pogut fer aquest estiu, amb tot de cases restaurades, pintades i arreglades amb gust, plenes de flors i plantes, amb detalls entranyables però vius, no enfocats a ser un poble de postal. El camí cap al museu és costerut i l’exposició sembla que comenci ja a fora, a través de la desfilada de portes, portalades, porticons, teulades, finestres, balcons i torretes que ens preparen la mirada per quan ens endinsem en el Palau del Batlle disposats a perdre’ns-hi fins que per megafonia ens avisin que falta un quart perquè tanquin.

El visitant s’hi perd i s’hi troba, pel MACVAC, topa amb una obra de Basquiat i s’atura corprès, poc després ensopega amb Barceló, amb Tàpies, amb Warhol i tants altres artistes d’incontestable renom internacional, i hi ha obres també als espais exteriors, tots els racons plens de quadres, escultures, instal·lacions, gravacions, amb molts autors locals (amb casa al poble!) i també moltes autores, convé destacar-ho.

Em van entusiasmar particularment les obres d’Isabel Villar (1934) –una de les artistes que hi és des de l’inici de la història del museu i que amb el seu Mujer embarazada en un campo verde em va seduir només d’entrar al museu–, Blanca Orozco (1976-2019) –seria fantàstic que algun museu de la ciutat s’animés a exposar la seva última, i malauradament pòstuma, exposició, Pedes in terra ad sidera visus– i Alejandra de la Torre (1983) –l’artista castellonenca ocupa tota una sala, la 21, amb el seu La belleza de la acumulación. I vaig passar els últims minuts, abans que tanquessin, del tot atrapada dins de la gravació Because of you, because I love you (2018), de l’artista també castellonenc Gabriel Andreu (1973).

Quan per megafonia ens van avisar que ja tancaven, tota una colla de visitants ens vam anar trobant per les sales, cercant la sortida i acabant de badar i aturar-nos un momentet-de-no-res davant de les peces que se’ns anaven apareixent i que a voltes vèiem per primer cop i altres revisitàvem, però totes col·locades amb molt bon gust i astúcia artística. En sortir del Palau del Batlle, a les dues en punt, però, vam topar amb una altra realitat cultural”, ens avisaven que bona part del nucli antic acolliria, de dues a tres, els bous embolats de la festa major de Vilafamés, així que mentre sentíem els crits cada cop més llunyans, ens vam enfilar cap al castell, que ofereix unes vistes precioses del poble i els seus voltants, com si fos una sala més del museu que m’ha robat el cor aquest estiu. 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor