‘La tertúlia proscrita’

L’abstenció que ve

  • La gent voldrà castigar els partits, però no serà el meu cas, perquè no els trobo tan importants

Andreu Barnils
01.04.2023 - 21:40
Actualització: 02.04.2023 - 09:54
VilaWeb

Ja no tinc edat d’abstenir-me i no ho faré a les pròximes eleccions municipals, ni a les catalanes. Segurament que continuaré fent servir el mètode de votació que he seguit aquests darrers anys: votar independentisme a cegues. Agafo les butlletes dels partits independentistes, les fico dins el sobre corresponent, barrejo els sobres i, sense mirar, en trio un. Llenço la resta. I voto un partit independentista sense saber quin. I no vull saber quin he votat, perquè de saber-ho me’n penediria.

Considero el meu vot part d’un bloc i no d’un partit. Sumo els vots i miro si els independentistes arribem al 50% o no. Voto més a la contra (per a evitar la majoria unionista) que no pas a favor (a favor d’aquell partit o d’aquell altre). Diguem que, per ganes de castigar els meus que pugui tenir no seran mai prou meus per a sentir-me gaire traït ni gaire ofès. Me’n sento lluny, distant, i la reacció mai no és en calent. També hi deu ajudar que he passat mitja vida abstenint-me i no ha estat fins al procés que he anat a les urnes. Durant el pujolisme i el tripartit devia votar una vegada, com a molt dues. En trenta anys. I d’abstenir-te també te’n canses. I més si al davant tens un bàndol unionista al qual no perdono el seu nacionalisme espanyol, tan cec, tan provincià, tan perjudicial per al benestar dels seus conciutadans. De Jèssica Albiach a Vox, la seva Espanya m’ofega. Quins pesats irresponsables.

Crec que les polítiques socials, econòmiques, culturals, que a mi m’agraden mai no seran possibles dins l’estat espanyol i, per tant, sé que, guanyi qui guanyi i mentre siguem dins l’estat espanyol, no les veuré aplicades. Ni Junts, ni ERC, ni la CUP, dins aquest estat no hi tenen res a pelar, perquè els catalans no hi tenim res a pelar. Tenim una autonomia de cartró pedra, les mans lligades. Per tant, votar aquell o aquell altre no em fa perdre la son. Sí que em fa perdre la son trobar la millor manera de poder sortir de l’estat espanyol. Això obriria una escletxa d’esperança de tenir una societat més justa, més igualitària, més benestant, més llibertària, més ordenada, més inclinada a gaudir de la vida. I encara. Que ningú no m’assegura que hi arribaríem. Però no és impossible com ara.

A mi, em ve al cap aquella gran frase d’Albert Sánchez Piñol (“La revolució no ve per canviar el món. La revolució arriba perquè el món ja ha canviat.”) i la seva explicació: “La França de Lluís XVI no era la França de Lluís XIV. La societat havia canviat, la monarquia, no. La revolució ja s’havia fet i qui no ho sabia era el rei, que continuava vivint com Lluís XIV. Quan la revolució arriba la societat ja ha canviat. No al revés.” A mi també em ve al cap aquella altra frase de Jordi Baylina, el tecnòleg que vam entrevistar fa poc: “Una de les lliçons que he après és que un dels motius per què Catalunya no és lliure és perquè la gent no ho és”.

Aquestes frases són fàcils de repetir. La cosa difícil és aplicar-les.

No arribarem, crec, a la independència, culpant els polítics de tot (i, per tant, responsabilitzant-los de tot), sinó marcant el camí. Jo sóc dels partidaris de la via unilateral, de la mobilització ghandiana, de les accions de desobediència civil no-violenta com a via per a sortir de l’estat espanyol. I trobo que l’aliança partits ANC, Òmnium, etc. que va triomfar tant el Primer d’Octubre és un model a seguir. I que ens fem trampes al solitari, els qui no som de partit, ni militants, ni càrrecs electes, quan els culpem de tot sense veure que la nostra part, la part civil (ANC, Òmnium, premsa, sindicats, empresaris, col·legis), tampoc no és que estigui ni en plena forma, ni que marqui el camí, ni el to. Encara diria més: ens equivoquem quan ens obsedim a pensar què fas tu per comptes de pensar què faig jo. Dit en paraules d’Aamer Anwar, l’advocat escocès: “Probablement diria als qui organitzen la Diada que han de repensar l’estratègia i han de controlar l’agenda. Han de controlar el moviment. I els polítics haurien de ballar al seu ritme i no al revés. Em sembla que, aquests darrers anys el moviment ha ballat al so dels polítics.”

Passar el dia insultant els polítics també és ballar al seu so. La idea és fer via.

He passat mitja vida abstenint-me. No penso dedicar ni un sol segon a convèncer ningú que no ho faci. Ho trobaria indecent. Sí que expresso la meva opinió: jo votaré a la contra i a cegues, com aquests darrers anys. I segurament que seré minoria perquè moltíssima gent té una relació amb els partits molt més calenta que no pas la meva, molt més pròxima. No ha passat mitja vida abstenint-se. I ara se sent traïda i els voldrà castigar, però no serà el meu cas, perquè no els trobo tan importants.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any