Abraçar les contradiccions feministes

El poeta Ferran Fernández té un vers que m’encanta i al qual retorno sovint; us el tradueixo al català: “A vegades / em sento / tan carregat / de raó / que m’enfonso.” Si aquestes paraules em vénen al cap és perquè des que les vaig llegir vaig percebre en aquells versos una ironia característica del poeta que, al meu entendre, es burlava d’aquells que volen tenir sempre la raó, tot i que també hi ha una altra interpretació possible, que és el fet que tenir raó pot condemnar-nos a una certa solitud a causa de la manca de comprensió aliena. Sigui quina sigui la intenció del poeta, us en parlo perquè cada vegada m’allunyo més dels pensaments ultraradicals en la gran majoria de temes. Mantinc, això no obstant, algunes línies vermelles infranquejables, una de les quals és la de la lluita antifeixista, en què sí que sóc ultraradical. De tota manera, cada vegada entenc més els grisos de la vida, els matisos, les raons repartides, fragmentades, perquè cada vegada més penso que, si hi ha un camí cap a la comprensió interpersonal, aquest és el camí de l’escolta i de l’empatia, que sovint passa per acceptar que jo puc tenir raó o raons, alhora que hi ha raons també vàlides a l’altra banda. I, sovint, la conclusió és que tots plegats, en part, sortosament, som refoutdament contradictoris i madurar, penso, és assumir un cert grau de contradicció vital. I aquest és el concepte, la contradicció, que ha pres protagonisme dins meu aquesta setmana en què dues companyes de professió –la guionista Anna Manso i la periodista i escriptora Empar Moliner–, en els seus articles, han alçat un debat a les xarxes que em sembla molt interessant. Dir “guapa”, sí o no? Per aquí pivotava el tema de la discussió. Abans de posar-vos en context, us he de dir que, malgrat que tenen opinions suposadament oposades, les entenc totes dues, i veig raons a banda i banda. Tot començà amb un article de fa uns dies que Manso titulava així: “Persona que no em coneixes de res, no em diguis ‘guapa’.” Manso hi explicava que havia anat a comprar un cable per al seu telèfon, i que un cop va haver pagat, el botiguer li va etzibar un “gràcies, guapa” que a l’escriptora no se li va posar bé perquè, com explica en el seu espai d’opinió, troba que es tracta d’un gest viciat que desvalora les dones. Empar Moliner, uns dies després, contestava a Manso amb un altre article d’opinió en què, resumint molt, deia que a ella li agradaria que li diguessin guapa, o que li agrada. I encara va seguir una altra resposta de Manso. Abans de passar a afegir la meva visió del tema, he de confessar-vos que em sembla deliciosa aquesta relació epistolar entre les dues escriptores i que no em sembla fàcil d’exposar què penso del tema amb quatre ratlles i pel broc gros. Sento, com comentava, contradiccions feministes que fan que hagi de reconèixer que a estones m’he sentit com l’Anna Manso, és a dir, que m’ha semblat sobrer i molest segons quin “guapa” que m’han amollat, i a estones he desitjat, o no m’ha molestat, que em diguessin “guapa”. Però, matisem, matisem, matisem. Personalment, en general, m’empipa més que un botiguer parli en diminutiu (mania personal) i que digui coses com “espera un segonet” o bé “aquí tens el cafetonet”, que no pas que em diguin “guapa”. Sí que em sembla desagradable que em diguin “nena” i, per tant, entenc que la nosa que jo sento quan es dirigeixen a mi en aquest terme és la nosa que l’Anna va sentir amb aquell “guapa”. Crec que cal anotar que és important el to amb què ha estat dita aquesta suposada floreta; la mirada de la persona, el to de veu, la intenció compten. De seguida pots detectar si qui ho diu és un bavós o et resulta bavós o si la paraula és innocent o conté un no-sé-què cossificador. Sigui com sigui, em sembla que cal respectar i que s’entén que una dona pugui sentir-se molesta per aquest fet, perquè són anys, segles, de viure sentint que érem poc més que l’objecte de desig dels homes i que, sovint, rere una floreta llançada “innocentment”, hi havia, o hi ha, un pensament patriarcal que pot conduir a pensar el que ja sabem: que les dones hem de satisfer els homes. Per tant, d’una banda, entenc que hi hagi dones que n’estiguin fartes, d’aquesta mena de paraules o comentaris, i també celebro que l’Anna repliqués al botiguer que aquell “guapa” era sobrer: hem callat massa, i ara comencem a dir el que pensem, i està bé. Jo també he viscut situacions en què he estat asseguda en un bar i un home s’ha acostat massa per dir-me com de guapa em trobava, de manera insistent, desagradable, incòmoda i sense que jo el convidés a opinar. I sí, m’he sentit violentada. Però, alerta, contradicció: així com comprenc què va sentir l’Anna, també hi ha un jo dins meu que, a voltes, comparteix algunes coses que apunta l’Empar: jo també hi ha dies que trobo a faltar que tal persona, desconeguda o coneguda, em digui “guapa”. Ah, benvinguda oposició de pensaments!

No és estranya, aquesta contradicció feminista que he acabat abraçant, perquè qualsevol dona que avui sigui viva s’ha criat en un pensament i una educació absolutament masclista. Les dones d’avui vivim entre dos sistemes operatius: estem desprogramant el vell sistema que ens havia estat referent i que ens encotillava en moltíssims aspectes i, alhora, estem instal·lant un nou sistema on ens volem lliures de tots els llasts que hem patit com a dones. No és d’estranyar que anem fent tombs entre les velles maneres de fer i les noves fites. El vell sistema operatiu m’ha dit durant anys que la meva autoestima, la meva autoimatge depenia, en gran part, de la mirada masculina, allò que anomenem l’aprovació externa, molt condicionada per l’opinió i la visió dels homes. El nou sistema operatiu em diu: el teu valor no s’ha de construir partint de la mirada aliena, i menys partint de la mirada d’ells. Teoria apresa, sí, però a la pràctica hi ha instants en què el passat té una força demolidora i sí, vull ser l’objecte de desig d’un home, vull que em tiri floretes i flaquejo i cedeixo el meu poder, la meva autoimatge. I enceto encara un darrer matís per al debat: és determinant, qui és l’home que ens diu “guapa”? I em demano: si el suposat botiguer que em diu “gràcies, guapa” és un paio que només entrar a la botiga m’ha semblat guapíssim i m’ha atret, em molestarà tant que em digui “guapa” com si és un paio que no m’agrada gens, o que m’és absolutament igual? Essent rotundament sincera: no, no serà el mateix. Contradicció. I frivolitat o superficialitat, si voleu. Evidentment, reconec que si el paio m’interessa, tal vegada, se m’encén el forn i el seu “guapa” serà benvingut. I potser direu: ah! Tu ets una dona i amb el que dius, reconeixes que també “cossifiques” un home. Potser sí, però no és el mateix que ho faci jo, que sóc una dona i que no duc a sobre un llast de segles del meu gènere “cossificant” l’altre gènere. Hi ha uns mínims privilegis que avui, nosaltres, ens podem permetre, ni que sigui per compensació o justícia històrica. En tot cas, em reconec contradictòria i insisteixo: que difícil és ser heterosexual i feminista avui. Ja ho deia la Bandini: “Això de néixer dones en temps de Despentes, és difícil, no sé per on començar.” Sigui com sigui, que jo em contradigui no atorga dret a cap home a incomodar-me, això que quedi clar.