A prop de casa (25)

Masquefa és situada a la cruïlla entre l’Anoia, el Baix Llobregat i l’Alt Penedès. Això vol dir que per als masquefins és molt més a prop Martorell o Sant Sadurní d’Anoia que no la capital de la comarca, Igualada. Si s’ha de fer una escapada des de Masquefa tant al Baix Llobregat com a l’Alt Penedès pots trobar molt bons restaurants ben a prop.

Un dels millors és Lâl d’Esparreguera. En aquest restaurant, així que arribes et serveixen una focaccia amb hummus i amb tomàquet triturat. La carta és espectacular i també podríem dir que de cuina montserratina. Els productes són locals, el mató suposo que és de Montserrat i hi he tastat un dels millors pollastres que he menjat mai a la vida. Si a això hi afegim que el lloc és preciós, que tenen un jardí molt bonic i que l’espai és molt acollidor, estic segura que us encantarà.

A l’Alt Penedès, molt a prop de Masquefa, hi ha el Celler d’en Lluís, a Torrelavit. En aquest lloc, hi trobarem cuina penedesenca, sempre molt ben resolta.

Jo havia conegut el Cigró d’Or de Gelida, que era un clàssic de la zona. Recordo encara quan se’n va fer càrrec l’Oriol Llevina, i després quan se’l va emportar a Vilafranca del Penedès. La qualitat i creativitat com a cuiner de l’Oriol és prou reconeguda i ara el podeu trobar en un lloc preciós al mercat de la carn de Vilafranca. L’Oriol no ha parat de millorar, i, per tant, sempre hi podeu trobar sorpreses noves.

Entre Torrelavit i Vilafranca, hi ha Sant Sadurní d’Anoia, amb alguns restaurants històrics, com ara la Fonda Neus, un lloc d’autèntic menjar casolà que jo havia freqüentat fa uns anys amb la meva tia Rosa. Cal Blai, un altre lloc de trobades familiars, amb una cuina molt elaborada, ha anat guanyant amb els anys. La Cava d’en Sergi, un bon restaurant amb un bon cuiner al davant, d’on també tinc molts bons records.

A Sant Pau d’Ordal hi ha Cal Xim. Aquest és el restaurant preferit del meu germà. Jo hi havia anat alguna vegada quan era jove amb la colla de Masquefa, però com que en aquells moments no tenia cotxe ni carnet de conduir, no era un lloc al qual pogués accedir fàcilment. No fa gaire m’hi va portar el meu nebot i vaig tastar les primeres flors de carbassó de la meva vida, un plat que us recomano si hi aneu. El meu nebot es queda amb els lletons. Potser el millor àpat que podeu fer a Cal Xim sigui flors de carbassó i lletons. Tot i que el tractament de la fruita i la verdura, i també de les carns, és d’una gran qualitat.

Més lluny

La comarca de l’Anoia també limita amb el Bages, la Segarra i la Conca de Barberà. Al Bages, una de les experiències gastronòmiques més boniques que he tingut va ser el restaurant l’Ó, al Món Sant Benet. Hi vam anar amb el Pere Comellas, el Toni Massanes i l’Anna Verdaguer. El Toni Massanes és un gran conversador i sobretot un gran pedagog de la cuina i l’alimentació. Parlant amb ell no tan sols aprens coses, sinó que també et fa reflexionar sobre l’alimentació, l’entorn, la transformació dels aliments. Tot això ho podeu comprovar en els seus articles de premsa, i viure-ho en directe és tot un privilegi. Aquell dia, el mateix cuiner de l’Ó ens va guiar per tots els plats que vam anar degustant i és un dels millors records que tinc en gastronomia.

Si ens n’anem a la Segarra, Torà és un lloc ben remarcable. Suposo que, com que és un lloc de pas de la ruta cap a Andorra, ha desenvolupat una tradició en restauració que és ben coneguda. A Torà hi ha Cal Jaumet, un restaurant històric a peu de carretera on es fa cuina casolana però ben bé de festa major. Si aneu al centre del poble, cosa que recomano, hi trobareu el Gòtic. Jo hi vaig anar a parar per casualitat. És situat en una casa molt bonica i molt antiga, de parets molt gruixudes, i el menjar és excel·lent. Em sap greu no haver-lo conegut abans, perquè realment és un lloc d’aquells on s’ha de tornar.

Moltes vegades anar a restaurants és també una manera de conèixer els nostres veïns. Hi ha molts llocs que són ben a prop i que, si no fos perquè hi ha un restaurant, no coneixeríem mai. Això forma part de l’experiència gastronòmica, no és només una qüestió de menjar, sinó una qüestió de persones i de paisatges.