Amb la negociació trencada, campi qui pugui!

Sindicats i patronals no han arribat a un pacte salarial i s’obre un camí més difícil en els convenis, perquè no hi haurà un punt de referència i augmentarà la conflictivitat

Jordi Goula
Jordi Goula
09.05.2022 - 19:50
Actualització: 09.05.2022 - 19:48
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Fonts de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) m’han confirmat que avui s’havien reunit els secretaris generals de la confederació per analitzar la situació després del trencament de negociacions en l’acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva. I també que demà el comitè executiu emetria les recomanacions d’alça salarial a les empreses per a negociar els convenis respectius. Els sindicats també ho faran aviat.

Tot va començar dijous, quan els sindicats i la patronal van donar per tancades les negociacions per a l’acord. El motiu era la diferència insalvable que arran de la clàusula de revisió salarial que demanaven els representants dels treballadors. I ningú no va perdre el temps. “La mobilització i el conflicte seran inevitables amb una posició empresarial que continua frenant el desenvolupament de la negociació col·lectiva”, va anunciar de seguida CCOO. I UGT també va donar per closes les negociacions sobre la pujada salarial, però va dir que quedaven més punts per negociar i que continuarien les reunions sobre aquests punts. Mentrestant, dijous mateix, el president de la CEOE, Antonio Garamendi, durant la reunió del Cercle d’Economia, a Barcelona, demanava prudència i molta cura amb la proposta d’indexar els salaris a la inflació. “Ens faria més pobres”, va dir. Sobre la possibilitat d’una convocatòria de vaga per part dels sindicats, va demanar responsabilitat. “És un moment molt delicat per a l’economia”, va adduir.

Era previsible que la negociació acabés malament, malgrat el desig del president espanyol, Pedro Sánchez, que els agents socials arribessin a un acord salarial que permetés un pas més i que desemboqués en un pacte de rendes, per repartir les pèrdues de la inflació entre empreses i treballadors. No era fàcil. Els sindicats volen garantir el poder adquisitiu dels treballadors arran de l’encariment de la cistella de la compra (8,4% a l’abril) i la CEOE rebutja de ple un augment dels salaris que sigui igual a l’IPC, perquè això acabaria portant a una espiral inflacionista, tal com ha advertit repetidament aquestes darreres setmanes el Banc d’Espanya.

Dilluns passat vaig explicar l’atzucac en què es trobaven els sindicats. Ells saben bé que això que diu el Banc d’Espanya és cert, però cedir davant els empresaris en aquest punt hauria significat una minva de credibilitat –la veritat és que ja no en tenen gaire– entre els afiliats, i no estan disposats a perdre’n més. Per això s’han tancat en banda amb la clàusula de revisió salarial i no han volgut cedir ni un mil·límetre. Probablement, si tinguessin més credibilitat entre la seva gent, haurien pogut ser una mica més flexibles i veure fins on estaven disposats a arribar els empresaris i, en acabat, el govern.

De totes maneres, no ens enganyem, aconseguir l’equilibri entre els uns i els altres no era fàcil. I més, amb la desconfiança mútua que hi ha. La pujada del sou havia d’ajudar a alleujar la pèrdua de poder adquisitiu de les cases, a conseqüència d’una inflació descontrolada. Però, alhora, això s’havia de fer sense fer perillar la viabilitat de moltes empreses, també afectades per la pujada de costs, sobretot en relació amb el fort increment en el preu de l’energia.

No cal dir que els nervis són a flor de pell. La inflació va enfilar-se d’un 9,8% al març i va encendre totes les alarmes, encara que “baixés” fins al 8,4% a l’abril, mentre que els salaris per conveni amb prou feines pugen fins al 2,4% al març, un punt percentual més que no l’any passat. El Banc d’Espanya calcula que el 2022 acabarà amb una inflació mitjana del 7,5%. Això vol dir que si els salaris evolucionen al mateix ritme, les famílies hauran perdut cap a cinc punts de poder adquisitiu.

No deixa de ser curiós el comportament diferent per territoris –també depèn dels sectors i les empreses que hi ha– dels convenis col·lectius signats fins al març, segons les dades oficials del Ministeri de Treball espanyol. La mitjana és del 2,4%, i al capdavant, molt destacat, hi ha el País Basc, amb un augment del 5,1%, i Cantàbria, amb un 4,2%. A la cua hi ha Aragó, amb un 1,7%, i les dues Castelles, amb un 2,0%. A Catalunya, la pujada és del 2,2% i a Madrid, del 2,6%.

Segons l’estatística del ministeri, la majoria dels convenis registrats fins al març no tenen clàusula de revisió salarial. En concret, dels 1.892 comptabilitzats, únicament el 16% (304) tenien una clàusula de garantia salarial. Els convenis que recullen clàusula de revisió afecten una mica més d’1,4 milions de treballadors, d’un total de gairebé 5 milions emparats pels convenis registrats fins al març, equivalent al 29,1% del total. Això vol dir que set treballadors de cada deu no tenen clàusules de salvaguarda en els seus convenis col·lectius, encara que el percentatge de treballadors protegits va registrant una lleugera tendència ascendent (fins al febrer, representaven el 28,7%). És, precisament, aquest augment, que ha posat en alerta el Banc d’Espanya. Val a dir que la majoria de convenis van ser pactats en anys anteriors, abans de l’esclat de la inflació.

Potser en aquest punt és interessant de saltar del sector privat al públic i recordar que el govern espanyol va moderar el sou dels treballadors el 2022 i no el lligarà a l’IPC fins el 2023. De moment, el programa d’estabilitat preveu de mantenir per a enguany la moderació salarial amb una pujada del 2%, i per al 2023 la revaloració es faria amb la previsió d’inflació per a l’any vinent. Però ja veurem com acaba aquesta història.

En vista de tot plegat, la pregunta lògica que ens fem avui és: i ara, què? Doncs el fet que no hi hagi pacte de rendes no vol dir que els agents socials no puguin continuar negociant sectorialment. L’acord estatal és, simplement, una recomanació de partida a les taules de negociació. És cert que un pacte de rendes, a escala estatal, hauria servit de referència per a les empreses i de fórmula de pressió per part dels sindicats, fins a la xifra hipotèticament pactada. De totes maneres, cal dir que, en cas d’haver pactat, no totes les empreses haurien d’haver acatat obligatòriament la xifra acordada. Per entendre’ns, no és com el salari mínim, que les empreses l’han d’aplicar tant sí com no. Ara tocarà de negociar conveni a conveni sense referència prèvia.

Sí que sembla clar que la situació que s’obre ara pot ser el preludi d’un augment inevitable de la conflictivitat laboral en la negociació dels milers de convenis col·lectius pendents encara de negociar enguany. I això no és mai bo per a ningú… i en l’entorn actual, encara menys.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies