A la recerca del sabor perdut (10)

  • Carme Junyent ens parla d'aquells plats i sabors que tan sols resten en el record en un nou capítol de la sèrie "No patiu per mi"

VilaWeb
Fotografia: Semproniana.
Carme Junyent
09.08.2023 - 21:40

Els restaurants acostumen a deixar records, però també poden deixar enyorances. Coses que has tastat i que no trobes mai més, coses que no has arribat a tastar. A Masquefa, el restaurant Can Parellada el van portar durant molts anys el Pere i la Marina. Tenien una carta reduïda, sense experiments, però molt sòlida, i tot tenia sempre el mateix gust. Si hi volies repetir una experiència, sabies que ho podies fer. Un dels plats especials el gust del qual no he pogut reproduir mai més és el dels canelons. No sé com s’ho feien, eren boníssims i únics, mai no n’he tastat d’iguals. Però no tan sols jo. Molts dels meus amics que els van tastar n’han recordat sempre el gust. La mare d’una amiga meva que va venir ja gran sempre va recordar els canelons de Can Parellada.

Una altra de les meves enyorances ni tan sols té nom i no sé què és. La vaig tastar a Ca l’Arpa de Banyoles. Potser el fet que eren molts tastos diferents, que el dia que hi vam anar tenien molta feina i ens van explicar els plats abans de començar i ja no recordàvem tot el que ens havien dit, sigui perquè no vaig demanar-ho abans de marxar, el cas és que la millor menja que he tastat mai a la vida no sé ni què és ni de què era feta. Era una mena de farcellet que embolcallava una massa blanca d’una textura entre un gelat i una presa de xocolata. No era dolç, és que ni tan sols podria dir quin gust era, per inèdit. Una mena de mannà que podia tenir el gust que li volguessis atribuir. Una vegada vaig estar a punt de tornar a menjar allò, però encara no sé si ho era realment.

L’empresa on treballa un fill meu va portar els treballadors al Semproniana. El meu fill volia demanar el menú Jocs Reunits però va resultar que només el servien a domicili i no al restaurant. Aprofitant no sé quina celebració familiar, vam acordar demanar el menú a casa perquè ell es pogués treure l’espina i va resultar que la que (quasi) se la va treure vaig ser jo. El menú està concebut com un joc de taula, a la caixa hi ha el recorregut i l’acompanyen les fitxes comestibles. En tastar una de les fitxes, la memòria em va portar immediatament al mannà de Banyoles. Vaig estar tan contenta que, al següent dinar de germanor del GELA, els vaig proposar que vinguessin a dinar a casa i que encarreguéssim el menú Jocs Reunits perquè tots poguessin tastar el millor que jo havia menjat mai a la vida. Tal dit, tal fet. Vaig escriure a l’Ada Parellada per demanar-li si ens podien posar totes les fitxes amb aquell gust de manera que tots ho poguéssim tastar. Ella va satisfer els nostres desitjos, però, quan vam tastar la fitxa, no era el mateix. Al cap d’un temps vam fer un dinar dels raros al Semproniana i vaig aprofitar per demanar-li a l’Ada de què eren fetes les fitxes. No desvelaré el secret, però és un producte d’allò més normal que no sembla que pugui produir un mannà, així que el misteri continua.

Un altre dels meus gustos perduts el vaig trobar al restaurant Hisako, al carrer de Londres de Barcelona. Vaig demanar un plat de bolets on hi havia aquella mena de xampinyó gegant. Mira per on, a la parella d’un fill meu li va agafar un desig sobtat per aquell bolet i li vaig donar. Intentant rescabalar aquell gust i aquella textura, vam voler tornar al restaurant, que ja havia canviat d’ubicació i ara és a Castelldefels. Hi vam anar i just aquell dia no en tenien. M’ha quedat només el record d’aquell buit.

Una cosa semblant em va passar al Senyor de Parellada. Sempre que he anat a aquest restaurant ha estat per qüestions de feina, alguna tesi, algun comitè, coses així. Una vegada, algú va demanar xató i va resultar que el xató s’acompanyava amb una truita de patates minúscula que feia goig. Vaig pensar que quan hi tornés demanaria xató per poder tastar aquella truita i així ho vaig fer. L’ocasió era una reunió d’experts i entre els experts hi havia un gran sociolingüista peruà. De fet, el pare de la sociolingüística a l’Amèrica del Sud, una persona que adoro i respecto a parts iguals. El cas és que, quan va arribar la meva truiteta, els ulls li van anar directes al meu plat i no els en podia treure. Li vaig demanar si la volia i, és clar, em va dir que sí. Jo vaig pensar que, quan tornés, tornaria a demanar xató; al cap i a la fi, era un clàssic de la carta i jo havia de tenir noves oportunitats. Quan hi vaig tornar, doncs, ja sabia què havia de demanar i ho vaig fer, però, oh, sorpresa, el xató ja no portava la truiteta i mai més no l’he pogut menjar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any