05.03.2025 - 21:40
Dissabte serà 8 de març. Un altre dia en què tornarem a entonar la necessària-però-esgotadora premissa que diu que en realitat cada dia és 8-M o ho hauria de ser. Un any més, un dia més, al peu del canó, defensant mínims que continuen incomplint-se, recordant que qualsevol xifra de feminicidis o de qualsevol violència contra les dones que no sigui zero és una xifra tacada de vergonya, de fracàs social; una ignomínia. Abordarem la defensa feminista –que no és res més que defensa dels drets humans–, des de tots els àmbits de la vida, perquè la violència contra nosaltres, la silenciosa i imperceptible i la més evident, és a tot arreu: a dins les llars, a l’àmbit laboral, als jutjats, a la medicina, als carrerons públics, a l’esport… Tornarem al carrer, tornem a alçar la veu i, qui dia passa, any empeny i una altra vegada haurem fet una volta al sol i tornarà a ser 8 de març, i així, fins quan? Quina sensació tan tediosa d’història de lluita inacabable que sembla no tenir un horitzó definitiu i irreversible de triomf.
La militància feminista, com qualsevol militància, és una manera de viure, d’entendre el món, però també és una condemna ideològica. D’una banda, ens reafirma en la nostra autoimatge i ens acarona i ens calma la consciència perquè és militant que fem alguna cosa per la societat i ho celebrem internament; militar ens fa sentir que fem el que és just, ens sentim mínimament útils, d’esquerres i decents com a éssers humans que actuen, que no callen, però alhora ens atrapa en l’eterna sensació de cansament per manca de resultats, ens condemna a concloure que militar, que lluitar per causes que semblen impossibles, igual que viure, és un resoldre per no estar mai resolts. Aquell enganxós sentiment de constatar que no avancem gaire, però que de cap manera podem rendir-nos, perquè això suposaria retrocedir i més ara, avui, amb l’auge de l’extrema dreta creixent a tants països, també al nostre.
Dissabte serà 8 de març, i una altra vegada sortirem al carrer, tot i que personalment, com a dona, el que realment em vindria de gust és alimentar el meu plaer, el meu gaudi i no pas vestir-me, un dia més, de dona reivindicativa. El que realment voldria fer dissabte és quedar amb les amigues, les tietes, les àvies, amb dones desconegudes, no per alçar pancartes, sinó per celebrar-nos, per aplaudir-nos, per cuidar-nos mentre riem, mengem o fem qualsevol cosa que no impliqui productivitat capitalista, que no impliqui sentir-nos ofegades, com habitualment. M’agradaria que qualsevol dona tingués dret de vaga sense ser penalitzada en cap sentit, ni a casa, ni laboralment, però no per anar a la trinxera –que ja prou que hi som cada dia a la trinxera–, sinó per fer el que li plagui: la dutxa llarga que no es pot permetre gaire sovint, la lectura d’un llibre que té pendent de fa mesos, anar al teatre o a nedar al mar, passejar per la muntanya, o fotre’s un Daiquiri sense sentir el pes de la culpa que solem arrossegar.
Sabeu què trobo que seria realment revolucionari aquest 8 de març, i també els dels anys vinents? Que fóssiu els homes els qui sortíssiu al carrer, els qui us escarrasséssiu a pensar els lemes feministes i enginyosos de les pancartes, qui anéssiu a la manifestació amb els vostres amics, amb els vostres pares, avis, oncles, amb les vostres criatures. M’agradaria que féssiu vostre aquest dia, que prenguéssiu el relleu de la lluita, aquest 8-M, que fóssiu vosaltres els qui us queixéssiu, els qui demanéssiu festa a la feina per sortir a defensar-nos, a reivindicar-nos, a cridar per nosaltres que ja n’hi ha prou, mentre nosaltres abracem la llibertat de fer el que ens plagui. Potser, així, ocupant, ni que sigui per un dia, el nostre lloc, el 9 de març, el 10 de març i la resta de l’any, davant el següent titular d’assetjament, d’assassinat d’una dona en mans del seu ex, entendríeu la trista i frustrant sensació de desgast i abatiment, sentiríeu que, si no anem tots alhora, que fins que la causa del feminisme no sigui també la vostra causa principal, tota lluita quedarà curta.
Per a aquest 8-M, demano que reclamem el gaudi perdut. Com diu l’humorista Ali Wong: “Com a dona, necessito més coses. No només vull el mateix sou que els homes, també vull el mateix plaer al qual ells tenen dret. Però, és clar, seria una amenaça que un gruix massa gran de dones prenguessin consciència que mereixen aquest plaer, perquè això suposaria que la gran majoria de dones deixarien d’estar disponibles per als seus marits, deixarien de fer-los la vida més fàcil.” En un dels seus monòlegs, Wong deixa anar la següent pregunta: “Sabeu quin èxit tindria jo si tingués una esposa, una dona afectuosa, amorosa i devota sempre al meu costat?”
Aquest 8-M proposo que siguem la millor versió de nosaltres mateixes, la que dóna amor, la que fa avançar el món, la que escolta, la que atén, la que cuida, la que s’anticipa, però no per entregar tota aquesta cura a un home, a una família, sinó a nosaltres mateixes. I que l’estela d’aquest comportament es perllongui la resta de dies de l’any.
