Ja fa temps que el govern té el bon costum de proclamar cada any les commemoracions que considera que val la pena de destacar com les més significatives. Una llista d’efemèrides a les quals la Generalitat de Catalunya atorga cobertura oficial amb l’objectiu de posar en valor personalitats, iniciatives i esdeveniments que val la pena de recordar. No pas per fer-ne cap exercici d’arqueologia històrica o de memorialisme recreatiu sinó per posar l’accent en l’autoestima col·lectiva –benemèrita intenció en un país com el nostre tan propens a l’autoodi– i en l’oportunitat d’extreure del passat pistes que ens puguin ser útils de cara al present i, sobretot, al futur.

El dimarts 29 de desembre, poques hores abans de la desaparició del nefast 2020, el govern va proclamar la llista de commemoracions oficials d’enguany. Una llista en la qual trobem noms com el del pintor Hermen Anglada Camarasa i el dels pioner del cinema Segundo de Chomón, les escriptores Felícia Fuster i Teresa Juvé, el Servei Meteorològic de Catalunya, l’Assemblea Nacional de Catalunya, l’actriu Paquita Ferràndiz i el pedagog, escriptor i crític literari Joan Triadú a propòsit del centenari del seu naixement a Ribes de Freser, el 31 de juliol de 1921. Dit d’una altra manera: entre més commemoracions i aniversaris, aquest 2021 que acabem d’estrenar serà Any Joan Triadú.

La llista, àmplia i diversa, és una invitació a aprofundir en cada un dels noms que aplega, però centrant-nos en la figura de Triadú la meva impressió és que fóra un error no aprofitar l’oportunitat que ara se’ns presenta per destacar alguns aspectes que converteixen la seva personalitat en un referent de fermesa, dignitat i claredat d’idees summament necessari en els temps que corren

Un mestre de disset anys

Joan Triadú aplega una triple dimensió de pedagog, crític literari i referent cívic que el converteixen en una de les personalitats més rellevants i amb un llegat més substancial del segle XX, aquell ‘segle d’or’ que ell mateix va invocar a l’hora de posar títol a les seves memòries. Estic segur, doncs, que al llarg dels propers mesos hi haurà temps i oportunitats per a destacar l’ideari pedagògic d’aquell mestre nascut en una família modesta –“Jo vinc de baix”, explicava sovint quan parlava dels seus orígens–, que des de molt jove, i acreditat amb un títol de mestre de català signat pel mateix Pompeu Fabra, escrivia: “Quan sóc a l’escola, treballant a dins de classe, sóc feliç.” Era l’any 1938, la guerra s’acostava al final i amb la planera senzillesa pròpia dels disset anys aquell jove tan proper als seus alumnes que amb prou feines s’hi diferenciava físicament escrivia al seu diari que en aquells moments tan complicats la seva feina consistia a escalfar refredaments, animar desanimats i donar vida a la classe, “però per poder fer tot això –reflexionava–, al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants.” I ell la seva feina de mestre l’estimava profundament.

Seixanta-quatre anys parlant de llibres

També hi haurà temps per a parlar del Triadú escriptor, traductor i crític literari amb una trajectòria de seixanta-quatre anys parlant de literatura i d’autors en revistes, diaris i llibres diversos. Tota una vida facilitant el camí a milers de lectors i posant la literatura al lloc que li correspon entre les arts més nobles. Amb exigència i rigor –“Si m’hagués de definir en poques paraules, diria que sóc exigent en poesia”, va dir a la biblioteca que porta el seu nom a Vic, el dia que complia vuitanta anys–, una exigència i un rigor demostrats des del començament. En aquest sentit em sembla que aquest centenari hauria de servir per a valorar la influència de Joan Triadú en les generacions posteriors de crítics literaris i també per a recordar tot el que va representar la irrupció, l’any 1951, de les seves dues antologies –la de contistes (1850-1950) i la de poesia (1900-1950), editades per Selecta– que varen desencadenar, sobretot aquesta darrera, el primer gran debat de la somorta societat literària catalana d’aleshores, tant la de l’interior com la de l’exili. Una demostració, al capdavall, que aquell crític de trenta anys tenia idees pròpies, coneixia molt bé els seus referents i sabia cap on calia que la literatura del país s’orientés. A la introducció de l’Antologia poètica (i com si intuís el sotrac que provocaria) ja ho avisava: “Ningú no ha dit, però, que en parlar de poesia i en aquests moments, s’hagi de venir a dur la pau.” Malgrat la seva joventut, el Triadú de les Antologies és el crític que ja disposa d’un substrat sòlid de lectures ben assimilades i d’un gust ben estructurat que li servirà de fonament per a tot el que després farà.

Joan Triadú

Un referent cívic

La tercera dimensió de Joan Triadú que caldrà posar en valor els mesos vinents és la de referent cívic. Seguint la seva biografia es pot detectar de manera força precisa el trajecte que ha seguit la resistència cultural catalana des dels primers anys quaranta –amb la creació dels concursos de poesia de Cantonigròs i de la revista Ariel– fins a la seva mort l’any 2010.

Una trajectòria que passa per fites molt concretes, com són les classes clandestines per a mestres de català que organitzava al menjador de casa seva a final dels anys cinquanta, l’impuls a Òmnium Cultural des del mateix moment que es va fundar, la Delegació d’Ensenyament del Català, el primer Any Fabra (1968), la Junta Permanent de Català i la Societat Catalana de Pedagogia, que va presidir entre 1984 i 1986.

Un Triadú que, com explica el seu biògraf Agustí Pons a Crònica al marge (Comanegra, 2019), el darrer llibre que ha publicat, enmig del debat ideològic que durant els anys seixanta es va desencadenar aquí i a fora no beu a galet. Ben al contrari: té molt clara quina ha de ser la seva posició i la defensa amb una convicció que li permet de contemplar com uns altres feien els papers de l’auca que en cada moment pertocaven fins que acabaven tornant al punt inicial.

Un fet que em sembla molt significatiu dels temps que vivim és que la majoria dels valors que Joan Triadú va defensar tota la vida continuen necessitant que se’ls defensi encara avui perquè estan en perill. Em refereixo a la immersió lingüística i al paper del català com a llengua nacional –“Només amb la llengua ens sobreviurem”, escrivia quan va ser Escriptor del Mes d’octubre de 1993–, però també al rigor i la cerca constant de l’excel·lència i a la defensa d’una cultura que no sigui de peatge; és a dir, d’una cultura pròpia i sense subordinacions. Una cultura allunyada de falsos cosmopolitismes que, a l’hora de la veritat, s’omplen la boca d’oberturisme i d’equidistància, però que la majoria de les vegades acaben decantant-se cap a la mateixa banda: l’altra.

Comença l’Any Joan Triadú i si volem estar a l’altura del seu llegat i donar a aquest aniversari el relleu que sens dubte mereix, una cosa és evident: se’ns gira un munt de feina.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.