opinió tamara carrasco

L’any 2019 va començar amb nou dirigents independentistes empresonats i nou exiliats i acaba amb nou independentistes més empresonats pels fets del 23 de setembre i les protestes post-sentència. Unes protestes que van deixar 313 ferits, i que ja arriben a 2.500 des del 2014, segons un informe sobre la repressió publicat recentment per Òmnium Cultural. La repressió continua molt present a la política catalana en un any en què la politització de la justícia espanyola ha aflorat desacomplexadament durant el judici del Tribunal Suprem, que va condemnar els dirigents independentistes a gairebé cent anys de presó, i que ha acabat amb l’escàndol del muntatge policíac contra els CDR acusats de terrorisme, alliberats després amb comptagotes per l’Audiència espanyola per falta de proves.

El del Suprem va ser un judici llarg, que va començar el 12 de febrer i no va quedar vist per a sentència fins al 12 de juny. Quatre mesos en què el vice-president Oriol Junqueras, els consellers Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Joaquim Forn, la presidenta del parlament Carme Forcadell, i els presidents de l’ANC, Jordi Sánchez, i d’Òmnium, Jordi Cuixart, van haver de defensar-se d’una acusació inexistent de rebel·lió davant un tribunal presidit pel jutge Manuel Marchena, que va ser incapaç de demostrar, durant les sessions, el delicte dels quals se’ls acusava. Ni la fiscalia espanyola, ni l’advocacia de l’estat ni l’acusació popular exercida per Vox no van respectar la presumpció d’innocència dels acusats, que van tenir tota mena d’entrebancs per a defensar-se, malgrat l’esforç d’alguns dels advocats. Fins i tot, es van fer servir proves manipulades. Les compareixences dels testimonis no van servir tampoc per a aclarir qui havia ordenat les càrregues del Primer d’Octubre, tot i que mesos després, al desembre, comandaments policíacs van assenyalar el tinent coronel Diego Pérez de los Cobos i el secretari d’Estat José Antonio Nieto com a màxims responsables. Si es demostrés que va ser així, haurien mentit durant el judici. La frase ‘ho tornarem a fer’, de Jordi Cuixart, va marcar el final del judici, i l’esperit amb què l’independentisme afrontava el seu futur.

Protestes al carrer

El 14 d’octubre, va sortir la sentència, que condemnava els acusats entre nou anys i tretze de presó pels delictes de sedició, malversació de fons públics i desobediència. Una sentència dura que va provocar marxes massives arreu del país, convocades per l’ANC i l’Òmnium, i nombroses protestes al carrer, que en el cas de Barcelona van durar cinc dies seguits amb la plaça Urquinaona com a epicentre. Una revolta espontània que els Mossos d’Esquadra, supeditats al Ministeri de l’Interior espanyol, van reprimir durament, ajudats per la policia espanyola desplaçada a Catalunya especialment amb aquesta finalitat. Abans de la sentència, el 23 de setembre, la Guàrdia Civil va detenir set membres dels CDR, als quals va acusar de terrorisme, i la justícia els va empresonar sense cap prova. Va ser un muntatge policíac sobre una organització terrorista inexistent, sense armes ni explosius, que no han aparegut enlloc. Però dos dels set membres continuen tancats en presons espanyoles, en alguns casos en règim d’aïllament. Xavier Buigas, Xavier Duch, Eduard Garzón, Alexis Codina i Ferran Jolis van ser posats en llibertat aquest desembre per falta de proves.

La resposta a la sentència també va ser encapçalada per una nova organització, el Tsunami Democràtic, destinada a canalitzar la mobilització i a forçar l’estat espanyol a negociar una sortida política al conflicte amb el lema ‘Spain, sit and talk’. Es tracta d’una organització clandestina, sense dirigents coneguts, per a evitar la repressió espanyola, com havia passat amb l’empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. El Tsunami es comunica amb les bases independentistes mitjançant les xarxes i la seva primera acció, l’ocupació de l’aeroport del Prat de Barcelona el mateix dia de la sentència, va ser un èxit. Milers de persones van blocar aquesta infrastructura estratègica i només l’actuació dels Mossos, al final, va enterbolir una acció pacífica i democràtica. La segona acció del Tsunami va ser el tall de l’autopista AP-7 a la Jonquera l’11 de novembre. L’acció va encendre les alarmes de les autoritats espanyoles i franceses, perquè es tallava el corredor de mercaderies terrestres més important de l’estat espanyol, conjuntament amb Irun, on la branca basca del Tsunami també va blocar la frontera.

El tall de la Junquera havia de durar tres dies, però novament la repressió va impedir-ho. Ara, la dissolució va provocar un altre tall de la AP-7 a Girona i a altres carreteres del país. La tercera acció del Tsunami va ser la protesta durant el partit del FC Barcelona contra el Reial Madrid. Malgrat la intoxicació mediàtica, el Tsunami no pretenia d’interrompre el partit. L’acció que tenia preparada, fer aterrar uns drons a la gespa amb la pancarta ‘Sit and talk’, no es va poder fer pels inhibidors que el club té com a mesura de seguretat. Només es van poder llençar pilotes grogues al camp i exhibir una pancarta. L’acció fallida va despertar algunes crítiques, però el Tsunami Democràtic continuarà essent un actor clau l’any que ve, tret que desaparegui el motiu de la seva creació: una negociació bilateral entre Catalunya i Espanya d’acord amb el dret d’autodeterminació.

Pànic de Vox

Aquesta taula de diàleg ha centrat les negociacions entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. L’any va començar, precisament, amb la ruptura del diàleg entre el govern de la Generalitat i l’espanyol després de la declaració de Pedralbes signada el desembre del 2018. Durant el gener del 2019, hi va haver algunes reunions bilaterals, però el govern espanyol, unilateralment, es va aixecar de la taula. El divendres 1 de febrer, la portaveu, Carmen Calvo, justificava la ruptura del diàleg perquè la petició d’un referèndum d’autodeterminació no era ‘acceptable’. Una setmana després, el 8 de febrer, els negociadors del govern català, el vice-president, Pere Aragonès, i la consellera de Presidència, Elsa Artadi, lamentaven la ruptura unilateral de Pedro Sánchez i l’atribuïen a la por de l’extrema dreta, que l’endemà feia una manifestació a la plaça Colón, amb Vox, PP i Cs. Amb aquest clima es va arribar a la votació dels pressupostos i Junts per Catalunya i ERC, que havien demanat algun gest al govern espanyol abans del judici, van votar-hi en contra. Això va significar la fi de la legislatura i la convocatòria d’eleccions espanyoles el 28 de maig, per no coincidir amb les municipals, autonòmiques i europees del 26 de juny.

Les eleccions espanyoles del 28 de maig van donar una victòria a Pedro Sànchez, però no suficient per a governar. El PSOE necessitava pactar amb Podem i amb els independentistes, però va decidir d’esperar que passessin les municipals i autonòmiques, que no van canviar res. Pel que fa a Catalunya, ERC va guanyar les eleccions espanyoles, Junts per Catalunya les europees i les municipals van confirmar l’hegemonia de l’independentisme. A les eleccions a les Corts del País Valencià, que van coincidir amb les espanyoles, els tres partits del Botànic, PSPV, Compromís i Podem, van reeditar el pacte del Botànic amb Ximo Puig de president, però aquesta vegada amb Podem dins el govern, a més de Compromís. I a les Illes, que sí que van coincidir amb les municipals, Francina Armengol també va reeditar la majoria de progrés. En el cas de Catalunya, les europees les va guanyar Carles Puigdemont, que va ser elegit eurodiputat juntament amb Toni Comín, i Oriol Junqueras com a cap de llista d’ERC, amb Diana Riba i Jordi Solé.

Superat el cicle electoral, Sánchez va començar una estratègia negociadora que es basava a verbalitzar la intenció de fer un govern d’esquerres, però no va fer cap gest per a tancar-lo. Pablo Iglesias va renunciar a ser al govern i a defensar el referèndum, i es va comprometre a acatar la sentència del Suprem de la tardor, però Sánchez no en va tenir prou. Deia que un pacte amb Podem no li permetria dormir tranquil a la nit. Mentrestant, ERC ja havia garantit el suport a Pedro Sánchez a canvi de res, seguint les instruccions d’Oriol Junqueras, i Gabriel Rufián es va dedicar a pressionar Podem. Tot i no tenir prou suports, Sánchez va jugar a la ruleta russa amb una investidura a final de juliol que, evidentment, va perdre, perquè Podem no la va secundar pas. Després de l’estiu, la situació no havia canviat i, com que no hi havia acord, es van tornar a convocar eleccions espanyoles el 10 de novembre.

L’abstenció d’ERC

La campanya va estar marcada per la situació de Catalunya i la sentència del procés. Pedro Sánchez es va sumar a una campanya espanyolista, com la del PP, Cs i Vox, i va prometre d’il·legalitzar els referèndums, intervenir l’escola catalana i, fins i tot, portar el president Puigdemont a Espanya perquè fos jutjat i empresonat. L’espanyolització de la campanya va beneficiar Vox, que va aconseguir passar de 24 escons a 52, mentre que el PSOE va perdre’n tres i Podem, set. Un negoci rodó per a Sánchez, perquè tenia la investidura més complicada que no després de les eleccions del 28-A, amb l’afegit que ERC, l’abstenció de la qual era imprescindible per la investidura, estava enfadada per la sentència del Suprem i el to de Sánchez en la campanya. Aquesta vegada, Sánchez es va assegurar l’acord amb Podem amb un pacte exprés de 48 hores, però ERC ja no era la mateixa de l’estiu. Les coses havien canviat, i ara els republicans descartaven el sí de franc a Sánchez, després d’haver guanyat les eleccions però havent perdut vots i escons en relació amb les de l’abril.

Després de la sentència del Suprem, el clima polític a Catalunya va canviar. Les protestes massives al carrer van elevar la pressió als polítics, que no podien fer certes coses sense patir desgast electoral. ERC va fixar el preu de la investidura tornant a demanar una taula de negociació, com la que ja havia fallat al gener, però sobretot tenia un calendari que condicionava el suport a Sánchez. El 19 de desembre era la data clau, perquè era el dia que s’havia de pronunciar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la immunitat de Junqueras. Fins aquell dia, ERC havia anat fent reunions amb el PSOE, però la sentència de Luxemburg ho va canviar tot, perquè donava la raó a l’independentisme, reconeixia la immunitat com a eurodiputat de Junqueras i, en conseqüència, també la de Puigdemont i Comín, i reclamava l’anul·lació del judici de l’1 d’octubre. La sentència del Tribunal de Luxemburg era una esmena a la totalitat a l’estratègia de la justícia espanyola contra l’independentisme i demostrava que Europa, que fins ara havia callat, ja havia dit prou. La defensa de l’aplicació de la sentència per part del president del Parlament, David Sassoli, era la confirmació d’aquest gir de la Unió Europea que va posar Espanya molt nerviosa.

La justícia espanyola va aprofitar l’endemà de la sentència de Luxemburg per inhabilitar el president de la Generalitat, Quim Torra. La decisió deixa en mans de la Junta Electoral espanyola la durada de la legislatura. A hores d’ara, ni ERC ni Junts per Catalunya no semblen tenir pressa per a fer eleccions, però la JEC, si ho vol, pot accelerar el calendari. A l’hora de redactar aquestes línies, tampoc no està tancada la investidura de Pedro Sánchez, que en teoria s’hauria de fer abans de Reis. Els republicans demanen un gest de l’advocacia de l’estat en favor de la immunitat de Junqueras que els permeti de passar del no a l’abstenció. La sentència de Luxemburg va ser clara i, si Espanya l’acata, al ple del Parlament Europeu que comença el 13 de gener, hi haurien de ser Junqueras, Puigdemont i Comín.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb