1g

VilaWeb
Fernando Ballesteros
17.11.2015 - 05:00
Actualització: 22.11.2015 - 00:44

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un dels errors científics que se solen cometre les pel·lícules de ciència-ficció on es visiten altres planetes, és com de mal plasmada hi és la gravetat. Gairebé sense excepció, aquesta és igual a la terrestre. Tant hi fa que l’acció tinga lloc a Mart (on la gravetat és de 0,38 g,1 és a dir, no arriba a la meitat de la terrestre), a la Lluna (1/6 g) o en un món inventat com Pandora: els personatges es mouen exactament com es mourien a la Terra. Això destaca especialment en les space operas, com Star Trek, on els protagonistes poden visitar molts planetes en una mateixa pel·lícula sense que s’acusen canvis en la gravetat. És un error comprensible. Al cap i a la fi les escenes es filmen a la Terra i representar fidelment altres camps gravitatoris és difícil i car.

I potser no siga tan erroni: Star Trek, sèrie premonitòria de moltes tecnologies i descobriments científics, podria haver-ho estat també en això, ja que s’han trobat nombrosos exoplanetes de tipus superterra (mons rocosos de fins a 10 masses terrestres) la gravetat superficial dels quals no és tan diferent de la terrestre. Sí, tenen més massa. Però també són més grans, i la gravetat també depèn inversament del quadrat de la grandària.

Una pista d’això la trobem en el nostre propi sistema solar: la gravetat superficial dels gegants gasosos, entenent aquí com a superfície la part superior opaca de la coberta nuvolosa, no és tan diferent a la terrestre: Saturn, Urà i Neptú, amb unes masses respectivament de 95, 14 i 17 vegades la de la Terra, presenten, no obstant això, una gravetat superficial molt similar: 1,06 g, 0,9 g i 1,14 g. I en el gegant Júpiter, 317 vegades més massiu que la Terra, la gravetat és de només 2,5 g.

Fernando Ballesteros
Fernando Ballesteros

En la gràfica que acompanya aquest article es mostra, en blau, la gravetat superficial de planetes, llunes i planetes nans del sistema solar i, en violeta, la gravetat dels exoplanetes on s’ha pogut estimar la gravetat superficial. No és coincidència que aquests últims siguin més massius, és que són els més fàcils de trobar al voltant d’altres estels.

Als mons rocosos petits la gravetat superficial creix amb l’arrel quadrada de la massa, i la Terra és el màxim exponent d’aquesta tendència. Per cert, és el món més dens del sistema solar i el més gran dels rocosos. En la zona dels grans gegants gasosos veiem que la gravetat superficial creix linealment amb la massa o que, encara que siguen més massius, amb prou feines augmenten de grandària, cosa que si fa no fa és el mateix. Per aquest motiu els estels com el Sol no segueixen aquesta llei: en el moment en què es generen reaccions nuclears, la pressió tèrmica interior infla l’estel nounat, el fa molt més gros i en disminueix la gravetat superficial.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Fernando Ballesteros. Investigador de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. 

Què és Mètode? 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes