Borràs? Una amnistia no té, ni ha de tenir mai, noms propis

  • L'amnistia ha de definir quines actuacions polítiques –no quines persones, sinó quines polítiques– no haurien d'haver d'estat perseguides i reprimides per l'estat espanyol. Només d'aquesta manera es farà evident la seua derrota

Vicent Partal
20.08.2023 - 21:40
Actualització: 21.08.2023 - 13:30
VilaWeb

Aquestes hores, Junts ha reclamat que l’amnistia que tothom creu que es podrà negociar amb el govern espanyol hauria d’incloure el cas de Laura Borràs. La demanda implica un error greu, perquè personalitzar una proposta d’amnistia és, ni més ni menys, que anar contra el concepte mateix de la mesura.

Una amnistia no és un indult, com el que va treure de la presó nou dirigents independentistes. Una amnistia és un acte general regulat referent a unes causes polítiques, i, en canvi, l’indult és un acte particular regulat referent a persones. L’indult, en definitiva, és una gràcia que atorga el poder de manera individualitzada a cada persona, mentre que l’amnistia és una conquesta política d’un moviment, en aquest cas de l’independentisme, arrabassada a un poder que preferiria no donar-la.

I aquesta és la raó per la qual l’amnistia no és qüestió mai de noms propis, ni pot ser-ho. Tampoc no es fa seleccionant qui la rep, sinó marcant i definint bé els fets que la motiven.

Ho recordava molt bé, en l’entrevista d’ahir a VilaWeb, Gil Matamala quan deia que “amb l’amnistia el poder institucional reconeix la legitimitat de l’actuació que va donar lloc a la repressió”, en aquest cas, del Primer d’Octubre, i per això mateix “té un component molt fort de legitimació” que es projecta en el futur.

L’amnistia és un acte essencialment polític, amb derivades judicials i personals evidents i indiscutibles. Però, abans que res, és un acte polític i interessa que siga vist com a tal. Perquè si s’aconseguís l’amnistia per als quatre mil represaliats, per més relat mediàtic que alguns volguessen oposar-hi, el sentiment generalitzat entre els catalans estic segur que seria que s’havia aconseguit de doblegar l’estat i se l’havia obligat a rectificar. Un fet que, sobretot amb vista a la fi del procés d’independència, ningú no hauria de menystenir.

Dit això, és evident que caldrà negociar, i negociar molt bé, l’abast d’aquesta amnistia. Cosa que em preocupa molt, precisament, perquè no és un exercici tan simple com fer una llista de qui és amnistiat. Requerirà un puntillisme i una tècnica legislativa excel·lents perquè qualsevol error petit pot tenir conseqüències funestes.

I el punt tècnic número u és distingir amnistia d’indult. Ningú no hauria d’oblidar en cap moment que perquè aquesta amnistia tinga el relleu i la importància política i històrica que mereix, i signifique un rellançament del procés, el que cal és definir bé quins fets i quines actuacions polítiques –no quines persones, sinó quines polítiques– no haurien d’haver estat perseguides i reprimides per l’estat espanyol. Ni el 2014, ni el 2017, ni el 2019, ni mai. Perquè és quan acceptem aquest marc que l’estat reconeix, per la via dels fets, la seua derrota. Però, també, perquè solament així l’amnistia pot servir amb vista al futur per a evitar, o almenys dificultar molt, el retorn de la repressió quan tornem a la situació de l’octubre del 2017.

 

PS. Dins el cicle d’entrevistes amb figures històriques de l’independentisme, avui parlem amb Julià de Jòdar. També podeu repassar les entrevistes anteriors amb August Gil Matamala, Josep Guia, Blanca Serra i Alfons López Tena.

 

La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor