Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  20.06.2013  06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Joan Estruch, mig segle de sociologia d'un home savi

Ahir va fer una lliçó magistral en celebració de la seva jubilació com a professor de la UAB

Men?ame
 

El diàleg musical de dos violoncels interpretant l'Andantino de Kummer va obrir ahir al vespre la celebració de la jubilació d'un home savi. Joan Estruch i Gibert, el mestre de sociòlegs, deixa la docència i l'activitat universitària aquest curs, després de quaranta-dos anys a la Universitat Autònoma de Barcelona. La sala Enric Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans es va omplir d'ex-alumnes, companys, amics i familiars d'Estruch per escoltar una lliçó magistral sobre la sociologia de la religió, el seu camp dꞌexpertesa principal.

Estruch és un home molt savi i molt discret —possiblement tan savi com discret— que sempre ha evitat els focus, les càmeres i els micròfons. Potser per això molts dels lectors d'aquesta crònica no l'hagin sentit anomenar. Però creguin-me si els dic que la seva aportació a l'estudi sociològic és molt destacada i que és un dels responsables principals de la formació d'un petit exèrcit d'estudiosos de la societat catalana. Com va dir el seu deixeble i company de viatge Salvador Cardús, Estruch ha creat al llarg de tots aquests anys una escola, un model i una manera de fer sociologia. 'Una escola invisible que avui pren cara i ulls si sꞌobserva bé aquesta sala plena', va dir.

Joan Estruch és considerat un docent excepcional per alumnes i companys a la universitat, però ha estat un promotor incansable de la sociologia a Catalunya. Estruch ha traduït al català algunes de les obres més importants de la sociologia mundial i és un dels pares del Departament de Sociologia de la UAB, primer, i de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia, després. Salvador Cardús el va definir ahir com 'un home savi, un universitari en el sentit complet, un bon investigador, però sobretot, un mestre'.

'Conclusions provisionals' de tota una carrera

L'obertura musical havia deixat els assistents amb l'estat d'esperit òptim per a escoltar les reflexions del sociòleg, que va voler explicar unes 'conclusions provisionals' de tots aquests anys d'estudi sociològic de la religió. 'Al cap de gairebé mig segle de dedicar-m'hi, puc afirmar que he arribat a alguna mena de conclusions? Crec que sí: conclusions provisionals, incertes i revisables, però conclusions d'alguna mena.' I a partir d'aquí va anar desglossant un reguitzell de reflexions sobre la transformació del fet religiós al llarg de la història, especialment en les últimes dècades.

Per exemple, Estruch defensa que, contra els anuncis que s'havien fet de la desaparició de la religió, el que podem comprovar és que el fet religiós es transforma. 'La religió, ni sꞌha acabat, ni fa pinta d'acabar-se', va dir. I citava un dels seus grans referents, Peter L. Berger: 'El món continua essent tan religiós com sempre.' I Estruch afegia: 'És cert que Europa —i d'una manera prou destacada, a Catalunya— s'ha produït un procés de secularització. Però dꞌuna banda hem de constatar que constituïm l'excepció més que no pas la norma; i d'altra banda hem comès massa sovint l'error d'interpretar que aquest procés de secularització implicava la desaparició de la religió. I el món continua essent tan religiós com sempre, en efecte, però no pas religiós de la mateixa manera que sempre ho havia estat.'

La religió no desapareix, com la matèria, es transforma

A partir dꞌaquest plantejament, Estruch va desgranar les raons que reforcen la tesi de la transformació de la religió, contra la tesi de la desaparició. En el cas dels catòlics, per exemple, Estruch defensa que 'allí on durant segles sꞌhavia sentenciat "Roma locuta, causa finita", ara més aviat hom es decanta per un "Roma parla, a veure què diu" i, posteriorment, "miraré quin cas en faig". Aquest canvi és conseqüència d’una transformació fonamental: la institució religiosa ha deixat de ser una institució en la qual hom ingressava amb la naixença, i la pertinença a la qual era obligatòria, i ha passat a ser una associació dꞌadscripció voluntària.'

I aporta una altra conclusió: 'La pèrdua de la capacitat dꞌimposició coactiva, combinada amb el fet de la voluntarietat de lꞌafiliació religiosa, té una conseqüència absolutament fonamental: la privatització de la religió. [...] Alhora, afirmar que la religió esdevé un afer privat de la consciència equival a reconèixer que és una qüestió de preferències personals, i que esdevé matèria opinable.'

Estruch, després dꞌhaver enumerat una dotzena de conclusions d'aquests quaranta-dos anys d'estudi i docència sobre la religió com a fenomen social, va acabar fent un recordatori que 'tot sociòleg de la religió hauria de tenir constantment present'. 'Hi ha un vell proverbi jueu que fa així: "L'home pensa, Déu riu." Però fixem-nos que entre els dos termes de la frase no hi ha un punt que les separa, sinó una coma que les uneix i les relaciona. Vol dir, per tant, que el riure de Déu guarda relació amb el pensament de l'home. En altres paraules, que Déu riu dꞌallò que l'home pensa. I sobretot Déu riu d'allò que l'home pensa quan l'home pensa en Déu.'

'La vostra presència mꞌemociona'

Acabada la lliçó magistral, va voler agrair l'organització de l'acte als seus companys de l'ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió) i va expressar una 'profunda veritat': 'La vostra presència mꞌemociona. Gràcies per haver vingut.' I l'agraïment del mestre va donar pas a l'agraïment dels deixebles, companys i admiradors, que van descarregar un immens aplaudiment, inacabable. En Joan Estruch, que ja havia tornat a seure a la cadira entre el públic, en veure que l'aplaudiment no cessava, es va aixecar i va fer el gest de parlar. Quan els aplaudiments van minvar, va dir: 'M'agradaria tornar a escoltar música.'

La melodia dels dos violoncels va tornar a omplir la sala amb la interpretació de dos moviments d'un duo de Romberg i la 'Sonata en La major' de Boccherini. Havia parlat un mestre savi, un home generós que ha evocat tot el seu coneixement a les noves generacions de sociòlegs durant gairebé mig segle. L'agraïment va ser expressat ahir. La seva feina ja no es pot esborrar.

Men?ame