Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  20.02.2013  06:00

Autor/s: Joan Josep Isern

Les mans que empenyen la cadira de rodes

El crític literari Joan Josep Isern ofereix la primera crítica del llibre de Màrius Serra, 'Plans de futur', premi Sant Jordi 2012, que arriba aquesta setmana a les llibreries

Men?ame
 

Pocs mesos després de publicar la monumental 'Verbàlia' (Empúries, 2000), més concretament en l’especial de Sant Jordi 2001 del diari Avui, apareixia un conte de Màrius Serra força insòlit. Es titulava 'El futur' i el protagonista era un home que empenyia una cadira de rodes amb el seu fill malalt.

En aquells moments no hi havia gaire gent que sabés la dura situació personal que vivien l’autor i la família a causa de la malaltia del seu fill. Una situació que Serra féu saber amb tot detall set anys després, amb la publicació de 'Quiet' (Empúries, 2008), un altre llibre monumental que al meu parer és un dels cinc o sis títols que perduraran en tots els balanços que es facin de la literatura catalana publicada durant la primera dècada del segle XXI.

Entremig, l’univers literari de Màrius Serra va incorporar la figura de la cadira de rodes i de la malaltia com un referent més. Penso, per exemple, en la novel·la 'Farsa' (Planeta, 2006), guanyadora del premi Ramon Llull, o en alguna entrevista a “Alexandria”, el programa literari de Canal 33 del qual era responsable, com la que va fer al Nobel japonès Kenzaburo Oé, pare també d’un fill discapacitat.

Un geni de les matemàtiques

Va ser precisament de resultes de la publicació de 'Quiet' que un productor cinematogràfic es va posar en contacte amb Serra per tal d’explorar les possibilitats que podria tenir una pel·lícula sobre el matemàtic català Ferran Sunyer i Balaguer, un geni de talla internacional absolutament desconegut entre nosaltres i recordat de manera fugaç durant la presidència d’Adolfo Suárez. Va ser precisament arran d’unes declaracions a la revista París Match, l’any 1976, en què el president espanyol posava en dubte la idoneïtat del català com a llengua per a l’expressió científica que va aparèixer al diari Avui (26/9/76) una carta signada des de París per Ferran Carbona, cosí de Sunyer, en què donava fe pública de la brillant trajectòria científica de Ferran Sunyer desenvolupada sempre en llengua catalana.

Ferran Sunyer va néixer a Figueres el 1912 i es va morir a Barcelona el 1967. A tres anys el metge va dictaminar que aquell nen que no caminava, ni es mantenia dret, ni era capaç de fer cap de les coses que pertoquen de fer a un infant de la seva edat era un esguerrat i, per tant, seguint els costums de l’època, la millor cosa que la família podia fer era amagar-lo en un racó ben lluny de cap estímul.

La constància de la mare del noi i el suport dels seus cosins Maria, Àngels i Ferran Carbona Balaguer, molt relacionats amb la família Dalí, van fer possible que a diferència del seu cos greument limitat el prodigiós cervell matemàtic de Sunyer pogués desenvolupar-se sense entrebancs a la manera d’un perfecte autodidacte.

La biografia d’Antoni Malet

L’any 1995 dues filials de l’Institut d’Estudis Catalans --la Societat Catalana de Matemàtiques i la d’Història de la Ciència i de la Tècnica-- varen editar conjuntament la que fins ara és l’única biografia de Ferran Sunyer i Balaguer. L’autor del treball, que encara avui es pot trobar a la llibreria del IEC, és Antoni Malet, llicenciat en matemàtiques, doctor en història i catedràtic d’història de la ciència.

En aquest llibre, titulat senzillament 'Ferran Sunyer i Balaguer', l’autor detalla la biografia de Sunyer accentuant sobretot els aspectes científics de la seva aportació, els seus contactes i reconeixements internacionals i la desigual lluita que va haver de mantenir davant l’establishment científic espanyol, que mai no va acceptar Sunyer per la seva singularitat, pel fet de ser autodidacte i segurament també per la condició de català.

Amb aquest material a les mans, Màrius Serra, que havia publicat feia poc 'Quiet', no es va voler implicar en un altre projecte amb cadires de rodes, tot i l’atractiu d’un personatge tan potent com Ferran Sunyer. I el projecte va quedar en suspens...

La importància del punt de vista

... fins que hi va haver el clic que va fer capgirar el plantejament inicial. Per comptes d’explicar la història de Ferri, el nom familiar de Ferran Sunyer, assegut a la cadira de rodes, Serra elevaria uns graus l’objectiu de la càmera per centrar-se en les mans que l’empenyen. Unes mans --i un món-- amb presència majoritària femenina.

Ricard Sunyer, el pare de Ferran, es va morir el 1914 i Clara Balaguer, germana de sa mare, es va morir el 1916. Entremig va passar un fet cabdal per al futur dels Sunyer-Balaguer-Carbona: el marit de Clara Balaguer va abandonar dona i fills un dia de 1915 i no se’n va tornar a saber res més.

A l’edat de quatre anys, doncs, i després de tots aquests sotracs, la família de Ferri l’encapçalava la seva mare --que al llarg de tota la vida va tenir profunds remordiments perquè creia que la disminució del seu fill era deguda a una caiguda durant l’embaràs--, tres cosins Carbona: Maria, nascuda el 1905, Àngels, el 1906 i Ferran, el 1909, i el suport logístic de la Modesta, mainadera i dona per a totes les feines de la casa.

Amb aquest peculiar grup humà --que des de fa uns anys ha desaparegut d’aquest món sense deixar descendència, un fet important pel que explicaré més endavant-- i amb la referència col·lateral d’alguns trets de la biografia personal i científica de Sunyer, Màrius Serra va trobar el camp adobat per a fer allò que desitjava: escriure una novel·la --és a dir, un artefacte de ficció-- amb absoluta llibertat.

Una història de gent que s’estima

Per quin motiu les cosines Maria i Àngels Carbona van sacrificar la seva vida al costat de Ferri? Aquesta era, sens dubte, la gran incògnita damunt la qual la novel·la que planejava Màrius Serra hauria de posar el seu centre d’atenció. I aquest és, al meu parer, l’element que més sorprèn el lector.

Perquè --no ho he dit abans, però ho dic ara—'Plans de futur' és una novel·la que sobta per la condició d’història plàcida de persones que s’estimen amb senzillesa i profunditat, sense necessitat de recórrer a grans escarafalls o a cataclismes sentimentals. Per entendre’ns us diré que, segons com, hi ha més brega en la biografia de Malet quan descriu les maniobres de la comunitat científica i universitària espanyola per fer la llesca a Sunyer que no en la descripció del món quotidià de Ferri i els seus que ens dibuixa Serra. I ho dic, és clar, com un elogi.

Tal com veig jo 'Plans de futur', crec que l’autor ha concebut el llibre com una història sobre l’esperança i el sacrifici pels altres. Com un cant a l’altruisme. Una manera de mirar el món que, vistos els temps que corren, em sembla molt terapèutica i reconfortant.

Un plantejament que, tot i semblar similar, és als antípodes de la metafòrica seqüència final de 'El jardín de las delicias', el film de Carlos Saura del 1970, en què apareixien els familiars del protagonista (que per un accident ha perdut la memòria i és l’únic que coneix les claus dels comptes a Suïssa) tan impossibilitats com ell. Uns familiars lligats simbòlicament a sengles cadires de rodes i condemnats a girar com satèl·lits moribunds al voltant de l’accidentat sense memòria.

L’acció de 'Plans de futur' es va desenvolupant cronològicament a base de capítols independents resolts en la majoria dels casos com si fossin plans-seqüència de tipus coral. Suposo que és per destacar aquesta singularitat del que s’explica en cada apartat que la numeració dels capítols no porta l’ordre habitual sinó que segueix la sèrie dels nombres primers: 2, 3, 5, 7...

Les veus narratives

Com he insinuat una mica més amunt, el fet que ja no quedi cap protagonista o successor viu ha permès a Màrius Serra de fer un exercici de ficció pura a l’hora d’enfrontar-se amb el gran enigma de la família: la misteriosa desaparició del pare Carbona l’any 1915.

Val a dir que tot allò que llegim a 'Plans de futur' ens arriba sempre descrit per tres veus que es van alternant: la de Maria Carbona, la filla gran que cova amb una intensitat gairebé tàctil el record del pare absent, la d’Àngels Carbona, dona pràctica, amb inquietuds artístiques i gran amiga d’Anna Maria Dalí, i el pare, la veu del qual va apareixent fins a un determinat moment (que no diré) com a narrador pròxim de fets familiars i que, per tant, va introduint gradualment en el relat l’enjoli sobre quina haurà estat la seva veritable vida.

Aquí Serra aplica el seu instint de narrador tot posant-lo al servei d’aquest grup de persones senzilles i que en tot moment saben captenir-se d’acord amb aquesta actitud. El resultat és un text de lectura plàcida que ens acosta a un món que ja ha desaparegut i amanit amb unes quantes escenes remarcables com, per exemple, les dues vegades que entra en acció el doctor Petit, el moment que es descobreix que Ferri sap llegir les esqueles del diari, la conversa carregada d’ambigüitats de les dues germanes amb uns pretendents a propòsit de quina de les dues va ser el model del retrat pintat per Dalí, la sessió de lliurament del premi Prat de la Riba, la no sessió de lliurament del Premio Francisco Franco, la conversa d’Àngels i Lluís que li proposa la fugida a París, la dansa eròtica de les dues germanes... fins arribar al 'crescendo' en un capítol final de ritme binari perfectament mesurat i de gran eficàcia narrativa.

De 'El futur' als 'Plans de futur'

Un final potent, com a 'Quiet', en el qual es tanquen les línies principals del relat i es resolen els fils que quedaven per lligar amb una manifestació del dret de l’autor de manipular els fets sempre al servei de l’artifici literari que ha volgut construir.

Aquestes darreres setmanes he sentit Màrius Serra explicant que el títol de la novel·la fa referència a l’última frase de 'Icebergs i Guèisers', una cançó de 'Lamparetes', el penúltim disc d’Antònia Font. Si l’autor diu això serà qüestió de creure-se’l, però a mi em costa identificar aquella cançó que parla de gent que és a les portes de l’infern amb el món que se m’ha exposat a 'Plans de futur'.

M'estimo més pensar que amb aquesta novel·la Serra clou finalment aquell cicle iniciat un Sant Jordi de fa dotze anys amb un conte que es deia 'El futur'. Un conte que parlava d’un pare que entrava i sortia de l’hospital empenyent una cadira de rodes i que obria una etapa dura i difícil que amb aquest merescut premi Sant Jordi queda definitivament enrere...

Men?ame