Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimarts  25.09.2012  18:45

Mas: 'Ha arribat el moment d'exercir l'autodeterminació'

Transcripció de la part final del discurs del president de la Generalitat de Catalunya en el debat de política general

Men?ame
 

Entro en la part final de la meva darrera intervenció com a president de la Generalitat en aquesta legislatura enllaçant amb les reflexions que els adreçava a l’inici de la sessió. En el meu discurs d’investidura, al desembre del 2010, vaig parlar de la «transició nacional» que Catalunya havia de dur a terme, i vaig afegir- hi –vostès ho deuen recordar– «sense límits», un concepte que després he repetit en diverses ocasions. La meva tesi era i segueix essent que, de la mateixa manera que Espanya havia fet la seva transició cap a la democràcia a finals dels anys setanta i a principis dels vuitanta, a Catalunya li convenia realitzar la seva pròpia transició, basada en el dret a decidir.

Val a dir que la formació política que represento, junt amb altres formacions polítiques catalanes, havia treballat durant un llarg període, de més de tres dècades, de manera constant i lleial per fer d’Espanya un estat democràtic, europeu, pròsper, benestant i modern; i crec que en bona part, en bona mesura, s’ha aconseguit. Ho havíem fet també amb l’esperança, fins i tot amb la confiança que una Espanya així, dotada d’una constitució oberta i flexible, superaria els seus dimonis atàvics i permetria que Catalunya anés desenvolupant el seu autogovern, la seva identitat i el seu model de societat d’una manera natural i progressiva.

La majoria absoluta del Partit Popular entre els anys 2000 i 2004 ja va donar símptomes clars que les coses no anaven per aquest camí. Just després, el procés de l’Estatut del 2006 es va convertir en un autèntic calvari. Els vells dimonis de l’anticatalanisme treien de nou el cap pertot arreu. Els errors catalans, que varen existir, eren ràpidament magnificats i a Espanya es presumia d’haver aplicat elcepillo sense cap mena de pudor. Quatre anys després el Tribunal Constitucional, després de mesos i mesos d’espectacle denigrant, amb acusacions, recusacions, mandats caducats i baralles internes amb transcendència pública, donava el cop de destral definitiu a un estatut que havia sigut referendat pel poble de Catalunya. A banda del contingut de la sentència, ja de per si demolidor en aspectes cabdals, s’hi afegia la corresponent humiliació.

La reacció del poble català no es va fer esperar: una gran manifestació, sota el lema «Som una nació, nosaltres decidim», va omplir els carrers del centre de Barcelona el 10 de juliol del 2010. Aquella Constitució que tants catalans havíem votat, defensat i desenvolupat deixava de ser un espai obert, en el qual els anhels del poble català podien desplegar les seves ales, per convertir-se en una gàbia dissenyada per domesticar les nostres aspiracions.

Vaig dir a Madrid i repeteixo avui que, situat en aquest context i després de la manifestació massiva de la darrera Diada, el cop de porta al pacte fiscal proposat per aquest Parlament ha representat perdre una oportunitat històrica. És cert que el president Rajoy em va dir que portés el pacte fiscal a les Corts, concretament al Congrés; tant cert com que la meva resposta va ser que no, perquè no estava disposat a passar per un nou viacrucis i una nova humiliació. Aquest cop no votarà el Congrés, aquest cop votarà el poble de Catalunya

Sé que aquests darrers dies hi ha hagut especulacions sobre si calia convocar eleccions o no. Com volen que no hi hagi eleccions, després de la manifestació de l’Onze de Setembre? Tothom sap que hi ha un abans i un després de la manifestació. Tal com he dit al començament de la meva intervenció, la veu del carrer s’ha de convertir en la veu de les urnes, perquè és l’única manera de saber –no n’hi ha una altra– si els que no van anar a la manifestació estan en contra del que allà es deia i si els que hi varen anar hi estan tots a favor. Aquesta és la grandesa de la democràcia; quan es viuen situacions excepcionals, que poden tenir una fonda dimensió històrica, cal sotmetre’s al veredicte de la població, que, amb el seu vot, ha de decidir quins camins cal emprendre en el futur.

El Parlament i el Govern que surtin d’aquestes eleccions properes seran, doncs, els dipositaris del mandat que expressin els ciutadans a les urnes. Aquest Parlament ha votat en més d’una ocasió que Catalunya té dret a l’autodeterminació. Ha arribat l’hora d’exercir aquest dret, de manera democràtica, pacífica i constructiva. No cal buscar-se enemics exteriors, només cal fixar-nos en la nostra força interior com a poble i com a nació. Ens avala una història mil·lenària; ens avala, com deia Pau Casals davant de les Nacions Unides, ser una de les democràcies més antigues d’Europa, si no la més antiga; ens avala la pervivència d’una institució, la Generalitat, que enfonsa les seves arrels en l’Edat Mitjana i que va ser reinstaurada abans de la Constitució espanyola; ens avala una identitat forjada al llarg dels segles i sedimentada en la cultura i no pas en la raça o en l’ètnia, i precisament perquè la nostra identitat és cultural no pot ser mai agressiva ni excloent; ens avalen l’estima i el compromís amb una llengua que ha sobreviscut a insurreccions, cops militars, guerres, dictadures i lleis que la varen intentar silenciar per sempre, sense haver-ho aconseguit mai del tot; ens avala la nostra identificació amb Europa, fins al punt que podem dir que nosaltres no estem a Europa, sinó que som Europa. I, per sobre de tot això, ens avala la nostra voluntat de ser. I tot això no és poc aval.

Volem respecte pel que som i no haver-lo de demanar cada dia ni haver-nos de justificar per ser el que som. Volem els mateixos instruments que tenen les altres nacions per preservar la seva identitat col·lectiva i desenvolupar el seu propi projecte de país i de societat. Catalunya és un país de diàleg i de pacte, però no és un país mesell. Que no es confongui una actitud que busca l’acord i una mentalitat basada en el fet que parlant la gent s’entén amb una actitud amorfa i acomodada a qualsevol circumstància. Podem ser amics de tothom i ho hem demostrat gairebé sempre, però no a canvi de deixar de ser catalans, no a canvi de diluir la nostra personalitat, no a canvi de renunciar a un projecte col·lectiu, al servei dels 7 milions i mig de ciutadans d’aquest país.

El camí que Catalunya es disposa a seguir estarà ple d’entrebancs. Hi haurà difamacions, provocacions i amenaces de tot tipus. Es dirà que Catalunya va cap al precipici i s’intentarà utilitzar la llengua i l’origen geogràfic de les persones per enfrontar-les entre elles. Els que tinguin aquesta temptació farien bé de recordar que el castellà també és patrimoni de Catalunya, com el català ho hauria de ser d’Espanya, i, a més, un patrimoni estimat. I també haurien de recordar que dividir un poble com Catalunya per l’origen de les persones seria una autèntica aberració, perquè l’ànima de Catalunya s’alimenta de la barreja de persones de procedències ben diverses.

En els propers temps a Catalunya li caldrà construir grans majories, tenir molta voluntat i molta capacitat de resistència; ho hem demostrat en moltes ocasions al llarg de la nostra història col·lectiva. Sense anar més lluny, avui precisament fa cinquanta anys de les riuades del Vallès, un moment en què el país va haver de demostrar de portes enfora i es va haver de demostrar a ell mateix fins a quin punt era capaç de sumar esforços col·lectius, de tot tipus de persones, per superar circumstàncies tremendament adverses. Ho vaig dir fa uns dies, ho repeteixo avui: res serà fàcil però tot és possible. Que el poble català decideixi lliurement el seu camí de futur, el seu horitzó. Heus aquí el perquè de les eleccions. Sotmetem-nos tots plegats a la seva voluntat; acatem tots plegats el seu veredicte.

Tots sabem, tots som conscients que el Parlament que surti de les urnes haurà de fer front a una missió històrica, probablement la més complexa i transcendent dels darrers tres-cents anys, també la més arriscada, la que hi tenim més a guanyar o més a perdre. Precisament la transcendència del moment que estem vivint com a país i la magnitud de les decisions a prendre aconsella que escoltem bé la veu del poble al qual representem i posem a les seves mans la decisió sobre el futur de la nació.

Sé que unes eleccions són gairebé sempre un escenari que alimenta la confrontació partidista; és inevitable que sigui així. Tanmateix, no hauríem de perdre de vista que els temps que properament viurem necessitaran, gairebé exigiran un elevat sentit d’estat i de país i altes dosis de generositat, fins i tot personal. Aquests darrers dies he meditat molt de quina manera podia jo contribuir, com a president del país, a amortir el soroll que provoca la confrontació partidista d’unes eleccions. En definitiva, he reflexionat a fons sobre la generositat i el sentit de país que, a mi més que a ningú, em pertoca demostrar i practicar. En aquest sentit, els anuncio que, un cop Catalunya hagi assolit els objectius nacionals que el poble català decideixi, jo no em tornaré a presentar a unes eleccions a la Presidència de la Generalitat. I espero, desitjo i confio que aquests objectius s’assoleixin en la propera legislatura; millor en una legislatura que en dues, si és possible. Com comprendran no es tracta d’una decisió fàcil, de fet, és una decisió estrictament personal, pensada estrictament en clau de país. El motiu de la meva decisió és fàcil d’entendre, encarar un procés d’autodeterminació requereix que el president que l’hagi de liderar tingui una força especial que només li pot donar el poble en unes eleccions. Si en les properes setmanes he de reclamar aquesta força especial no vull que ningú pugui pensar que la demano a major glòria meva o a major conveniència de Convergència i Unió, prefereixo que des del primer moment les regles del joc siguin clares, netes i transparents. Aquestes eleccions no es convoquen per ajudar una persona o una formació política a perpetuar-se en el poder com s’ha insinuat, (remor de veus) es convoquen perquè el conjunt de la població catalana decideixi de forma democràtica, pacífica, pacífica i convivencial quin ha de ser el seu futur com a nació.

Moltes gràcies.

Men?ame