Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  12.05.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

De Joan Fuster, de Max Cahner i del «Nosaltres»

Resseguim la correspondència entre l'autor de 'Nosaltres, els valencians' i el seu editor, avui que fa exactament cinquanta anys que es va publicar el llibre

Men?ame
 

A punt d'aparèixer l'epistolari entre Joan Fuster i Max Cahner (volum número 13 de la correspondència de Fuster, publicat per Tres i Quatre), VilaWeb ressegueix les cartes, que donen a conèixer l'inici de la col·laboració i l'amistat entre aquests dos intel·lectuals que van construir un país. En aquesta comesa hi juga un paper fonamental el llibre 'Nosaltres, els valencians', escrit per Joan Fuster i publicat per Edicions 62, que ha marcat unes quantes generacions de valencians. Avui fa exactament cinquanta anys que 'Nosaltres, els valencians' va arribar a les llibreries.

La relació de Joan Fuster i Max Cahner va començar amb una carta del 27 de gener del 1959, en la qual Ramon Bastardes i Max Cahner, fundadors dos anys després d'Edicions 62, donaven a conèixer la revista Germinabit (que després es convertiria en Serra d'Or) a l'intel·lectual de Sueca i li proposaven que hi col·laborés, que hi aportés idees i temes sobre el País Valencià, i que els hi suggerís col·laboradors de la seva confiança.

Un viatge 'patriòtic'


En el curs d'aquell 1959 es va forjar una amistat que va cristal·litzar l'abril del 1960 durant el viatge que Cahner i Bastardes van muntar, amb la benedicció de Fuster, a un grup de joves estudiants universitaris de diversos indrets del País Valencià, per conèixer el Principat. Entre els estudiants s'hi trobava Eliseu Climent, que llavors tenia vint anys i que ja apuntava maneres. Aquell viatge va marcar una fita en la recuperació dels lligams entre el Principat i el País Valencià.

El 19 de gener del 1960 (carta número 9 de la correspondència), Cahner comentava a Fuster: 'Ben aviat –si puc, el cinc o sis de febrer–, vindré amb la meva muller a València per tal de parlar de dues coses: de Serra d’Or i d’un projecte que sorgí d’una conversa amb en Tarradell. Es tracta d’organitzar uns col·loquis entre universitaris de València i de Barcelona.  Desitjaria que si tens ocasió en parlis amb en Tarradell.'

Una nota a peu de pàgina aclareix: 'Segons Max Cahner: «Gràcies precisament a l'arqueòleg i historiador Miquel Tarradell, catedràtic d’arqueologia de les universitats de València i de Barcelona, un grup d’estudiants universitaris entraren en contacte amb el món cultural barceloní: Tarradell ens explicà, a Ramon Bastardes i a mi, pel Nadal de 1959, la seva experiència universitària a València i ens suggerí que entréssim en contacte amb aquell nucli universitari. A partir d’aquesta conversa, i amb l’ajut de Josep Benet i Jordi Pujol i la benedicció de Joan Fuster, vam promoure una “excursió patriòtica” de tretze joves valencians presidits per Fuster a Barcelona, Montserrat i Queralt durant la Setmana Santa de 1960.» Vid. Max Cahner, «Els cinquanta-nou joves valencians de 1961», Serra d’Or (Barcelona), XXVI, n.o 301 (oct. 1984), p. 41 [633].

En el mateix article de Serra d'Or, Cahner també assegura: «…la principal conseqüència d’aquella “excursió” de 1960 fou l’estructuració d’un moviment cultural i nacional catalanista, dins i fora de la universitat valenciana i, sobretot, estès per totes les comarques del País Valencià, amb una decidida vocació de vincular-se a la comunitat dels Països Catalans. En fou el suport principal l’extraordinària figura d’Eliseu Climent que, des de la revista estudiantil Diàleg fins a la creació de la llibreria i de l’Editorial Tres i Quatre, del Secretariat per a l’Ensenyament de la Llengua, de l’Acció Cultural del País Valencià o del setmanari El Temps, féu possible que la cultura catalana al País Valencià disposés d’una infraestructura com mai no havia tingut. Però al costat d’aquestes realitzacions, aquella generació ha tingut la sort de comptar amb la presència constant de Joan Fuster, de la seva obra i de la seva paraula. Els seus textos esdevingueren de seguida els catecismes d’aquella joventut; dos de fonamentals, potser els més importants, aparegueren el 1962, Qüestió de noms, publicat inicialment en forma d’article a Serra d’Or, i el llibre ja clàssic de Nosaltres els valencians, que jo mateix vaig encomanar-li el 1961 i amb el qual vaig iniciar amb Ramon Bastardes la nova editorial Edicions 62.» Vid. Max Cahner, «Els cinquanta-nou joves valencians de 1961», Serra d’Or (Barcelona), XXVI, n.o 301 (oct. 1984), p. 41 [633].'

Un tema punyent que apareix en les cartes de finals del 1960 i primera meitat del 1961, és la polèmica lingüística instigada per Miquel Adlert, des del País Valencià. Adlert, advocat i novel·lista, a la dècada dels seixanta fou un dels instigadors del secessionisme lingüístic i cultural al País Valencià. Fuster escriu una carta llarga, lúcida i visionària, a Max Cahner, a propòsit d'Adlert (carta número 32). La seva posició va aparèixer a la revista Serra d'Or amb l'article 'Sobre el fet diferencial català. Carta a Serra d’Or', signat per vint personatges, i amb la rèplica de Joan Fuster 'Sobre el fet diferencial català. Resposta' .

Els primers rastres de 'Nosaltres, els valencians'

El 21 d'abril del 1961 (carta número 36) trobem la primera menció velada de 'Nosaltres, els valencians'. És una carta escrita per Max Cahner, que s'acomiada de Fuster dient-li: 'El dia vint-i-nou vindré a València, i hi seré fins al dilluns al vespre; on i quan et va bé que ens veiem? Puc venir a Sueca, si et convé. Et recordes del llibre que ens has de fer? I dels articles de 'Serra d’Or'?'. Possiblement el projecte del llibre es comencés a gestar en una visita anterior, que Cahner anuncia en la carta número 35, del 23 de desembre del 1960.

En la carta número 38, del 14 de juny del 1961, Joan Fuster aporta una mica més d'informació sobre el 'llibre', però sense entrar en el detall. Diu: 'el llibre que us he promès –i que no sé quan podré escriure–, el tinc ja planejat. Un dia qualsevol te’n faré unes quartilles de síntesi, a fi que em diguis si t’interessa i si calcules que hi haurà entrebancs de censura. Pot resultar un paper interessant, ja ho veuràs'. I una nota a peu de pàgina aclareix que es tracta de «Nosaltres, els valencians».'

El 22 de desembre del 1961 (carta número 42), Joan Fuster Felicitava a Max Cahner les festes de Nadal. Reproduïm la missiva:

Bones festes a tots!
                        Joan

¿M’ha trobat, Bastardes, el disc de la Sibil·la?
Començo a escriure el vostre llibre. De res.
                                                      Joan

I a peu de pàgina es pot llegir la nota: 'Segons Fuster: «El Nosaltres el vaig fer en mes i mig o dos. Allò va ser una d’aquelles coses del Max (Cahner). Max és un personatge impertinent que sempre m’estava burxant: “Has d’escriure un llibre, has d’escriure un llibre, has…” “Te l’escriuré, però deixa’m tranquil.” Em vaig posar a la màquina, i vaig anar posant en solfa totes les coses sobre les quals havia reflexionat els darrers anys. No va resultar massa difícil amb la graciosa, tot i que no benèfica, ajuda de la casa Domecq, que era el que podia beure aleshores.» Vid. Vicent Martí, «L’homenot era ell», El Temps (València), III, n.o 97 (28-iv-1986), p. 8.'

Continua la nota: 'D’altra banda, Fuster, en una carta adreçada a Joaquim Maluquer i Sostres (25 XII-1961), diu: «Ara entre mans tinc un llibre: Nosaltres, els valencians, que –crec que te n’he parlat– aspira a ser la variant local del Notícia [de Catalunya] d’En Vicens Vives. El llibre l’escric per a l’editorial Cahner-Bastardes. ¿És susceptible de “proteccionisme”? Tu mateix. Projecto redactar-lo ràpidament (no ho diguis a Casacuberta!), perquè tinc confiança que serà útil.» Vid. Xavier Ferré i Trill (ed.), Joan Fuster, Correspondència, Joaquim Maluquer i Sostres, 1.a part, op. cit, p. 284.

Max Cahner li va contestar la carta següent (de l'1 de gener del 1962, número 43): 'Estic content que ja escriguis el llibre.' En aquest punt, crucial en el procés d'elaboració de 'Nosaltres el valencians', no es conserva cap carta de tots dos amics, editor i autor, Max Cahner i Joan Fuster, que faci referència al llibre. No es conserven cartes ni en l'Arxiu Max Cahner de Sant Vicenç de Montal ni en l'Arxiu Joan Fuster de Sueca.

Un buit

La correspondència salta de l'1 de gener al 3 d'agost del 1962 (carta número 44), quan ja fa tres mesos que ha aparegut 'Nosaltres, els valencians'. L'editor Jordi Cornudella, d'Edicions 62, ha confirmat a VilaWeb que l'arxiu de l'editorial sí que conserva dues trameses fetes per Fuster: una primera carpeta amb l'original de 'Nosaltres, els valencians' corregit, i una segona amb les galerades del llibre corregides per Fuster. Tanmateix, en cap de les dues carpetes no s'hi ha trobat ni notes manuscrites ni mecanografiades de Fuster, que segurament s'han perdut.

En la carta de l'agost del 1962 (número 44), el to cordial i còmplice entre Fuster i Cahner s'esquerda sobtadament. Li escriu Cahner:

Amic Joan:
He sabut que has passat per Barcelona. Lamento que no m’ho hagis dit. Havia de dir-te algunes coses sobre el teu llibre. Ja hem fet comptes, i teníem ganes d’explicar-te’ls. També em sap greu que hi hagi gent que digui que t’hem pagat malament. Em sembla recordar que tot dinant a casa meva et vaig dir les nostres intencions. Espero que, en la pròxima ocasió que ens trobem a la mateixa població, ens podrem veure i aclarirem aquestes coses.
També volia anunciar-te que per fi paguem els articles a Serra d’Or: a 75 pessetes full holandès 30 línies de 70 a 75 espais. Et convé de col·laborar regularment? Per exemple, una secció com la d’en Vicens «Espill dels dies».
Espero notícies teves ben aviat. M’entristiria que estessis realment enutjat amb Edicions 62. Nosaltres farem el possible, en tot cas, per desenutjar-te.
Una abraçada,
Max

I la resposta de Fuster és ben contundent:

Benvolgut Max:
Efectivament, vaig passar per Barcelona el dia 1. Va ser una estada curta, a penes 24 hores, de retorn del Mas Pla, on havia fet un breu sojorn. («Sojorn» és una paraula molt com cal, digna dels vostres correctors.) A Barcelona no vaig veure pràcticament ningú. De tota manera, crec recordar que en una carta meva a Bastardes, d’unes setmanes abans, us indicava la possibilitat d’aquest viatge. Si de veres teníeu interès que parléssim, no us hauria costat res fotre un cop de telèfon a Maluquer i preguntar-li la data de la meva arribada.
I sí: estic realment enutjat amb Edicions 62. No pas, ben bé, per la qüestió dels cèntims, sinó per una sèrie de reaccions verbals i de conducta vostres, que no m’esperava, i que m’han irritat. Ho lamento. Si ens haguéssim vist a Barcelona, us hauria obsequiat amb un sermó iracund: això que us heu estalviat.
M’agradaria col·laborar a Serra d’Or en les condicions que em dius –tot i que no les trobo precisament avantatjoses des del punt de mira econòmic. Ja pensaré un títol de secció, i miraré de servir-vos l’original amb puntualitat. En tot cas, em convindria de saber quin tipus de paper preferiríeu i quina extensió aproximada haurien de tenir els articles.
Molts records a l’Eulàlia.
Una abraçada,
Joan


En les cartes següents es llimen les asprors i es parla de la recepció de 'Nosaltres, els valencians' per part de la crítica. Fuster es mostra molt interessant en llegir-les. També van apareixent detalls que evidencien que Fuster no va estar d'acord amb algunes de les correccions que li van fer. Per exemple, l'11 de novembre del 1962 (carta número 53), li diu Cahner: 'He rebut el teu article per a Serra d’Or. Espero el pròxim. Em demanes que t’estalviï punyetes. I tu que vas fer un drama perquè no tragués una punyeta del teu llibre!'. Fuster volia els seus llibres i articles es publiquessin sense 'llurs' ni 'éssers'.

La crítica d'Antoni Comas

En aquesta mateixa carta, Cahner reprodueix una crítica d'Antoni Comas, primer catedràtic de llengua i literatura catalana de la UB (1965-1981) després de la guerra, sobre 'Nosaltres, els valencians'. Diu:

'En el camp de l’assaig en català ha aparegut, aquest any, un llibre excel·lent de Joan Fuster: 'Nosaltres, els valencians' («Col·lecció a l’abast». Edicions 62). En aquesta obra, que es declara tributària de la 'Notícia de Catalunya' del Doctor Vicens, Fuster es proposa de cercar una definició històrico-social del poble valencià. El grau de “catalanitat” dels valencians, les circumstàncies històriques que els ha afaiçonats, la seva consciència –ja sigui positiva o negativa– de “poble”, els seus defectes col·lectius, etc., hi són analitzats d’una manera profunda i intel·ligent. La crítica ha reconegut unànimement l’alta vàlua d’aquesta obra, que té una utilitat extraordinària per a nosaltres, els catalans.'  

Passat un any de la publicació de 'Nosaltres, els valenvians', en una carta del 7 de maig del 1963 (número 61), Cahner li fa saber a Fuster que queden ben pocs exemplars de la primera edició del llibre i que caldrà fer-ne una segona edició: 'Ens queden 157 exemplars de 'Nosaltres, els valencians'. Hem de preparar, doncs, una nova edició. Podries enviar-nos les correccions, les notes i les rectificacions? Un d’aquests dies t’enviarem un xec de les últimes 5.000 pessetes que et devem. De la nova edició, com ja vam dir, t’abonarem a mida que es vagin venent, a la fi de cada semestre, el 10 % sobre el preu fort. Potser farem un tiratge de 2.000.'

Avui, cinquanta anys després, 'Nosaltres, els valencians' és un 'long-seller', no s'ha deixat de vendre mai. Segons dades facilitades per Edicions 62, ja se n'han fet trenta edicions i se n'han venut uns 50.000 exemplars. La darrera edició fins ara ha estat la de butxaca, i entre final del 2012 i el 2013 sortirà una nova edició del llibre dins el quart volum de l'Obra Completa, dedicada a l'assaig polític. A més, per commemorar el mig segle de vida, Edicions 62 prepara una edició neta de les intervencions que hi va fer el corrector de l'editorial. Tal com volia Fuster i com reclamava pels seus llibres i articles. Li deia a Cahner: 'Confio que
els vostres correctors seran mesurats i discrets a l’hora d’afegir «gramàtica» (llurs, éssers, àdhucs, etc.) al meu escrit. (26 de maig de 1963, carta número 62).

Men?ame