Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  09.03.2012  06:00

Autor/s: Montserrat Serra

Imma Monsó i el present pur (o entre la natura veloç i la vocació lenta)

Entrevista amb l'autora, que acaba de publicar 'La dona veloç', Premi Ramon Llull 2012

Men?ame
 

Imma Monsó és de natura veloç i vocació lenta, com la protagonista de 'La dona veloç' (Planeta), la novel·la amb la qual ha guanyat el Premi Ramon Llull 2012 i que ja és a les llibreries. Diu: 'Sóc ràpida i impacient, però amb voluntat de persona tranquil·la. Natura i vocació és una dicotomia que portem a dintre, amb la qual s'ha de conviure i que jo visc amb una certa perplexitat.'

Monsó ha parlat amb VilaWeb del gran tema de la seva novel·la, la distorsió del temps i el gran triomf de la immediatesa i de la velocitat en la societat actual, fet que implica grans transformacions. I llegeix un bocí del començament del llibre, titulat precisament 'Vocació i natura' (vídeo).

—Com ha afectat la vostra literatura això de tenir una natura veloç i una vocació lenta?
—Escriure no admet la rapidesa, no s’avé amb l’estar pendent de què toca fer després, de la tasca següent. Escriure permet aquest present pur. En el meu cas, potser ha estat l'única manera de badar. Fora de l'escriptura passo períodes de gran acceleració.

—La Nes és una psiquiatra que viu la vida a tanta velocitat que se situa al límit del trastorn. Això a banda, el vostre objectiu és de parlar de la distorsió del temps en la vida contemporània. Què n'heu après?
—M'agrada forçar al límit les conductes, posar-me en la pell dels personatges i forçar actituds, passions… Això et permet d’introduir-hi l'humor, per exemple, però també veure amb una gran claredat les escletxes de la nostra personalitat. Després hi ha una altra cosa: quan llegim certes coses en la ficció podem trobar que són exagerades, però realment és allò que fem cada dia, no són tan irreals.

—La quotidianitat de la gent d'avui, sobretot de les dones amb fills, és dura; no paren de córrer. Però això no és una novetat, no és un fenomen nou.
—No és una novetat, quant al temps intern de les dones. La novetat és que el temps intern de les dones s'ha convertit en el temps extern. S'ha parlat molt del fet que actualment vivim un temps femení. Vull dir que en la societat actual hi ha un culte a la instantaneïtat, fet al qual la dona se sap adaptar molt bé, més que no l'estereotip de la masculinitat.

—La societat actual premia la velocitat, però ja és un lloc comú plànyer-se de córrer tant. Després de reflexionar tant sobre com vivim la temporalitat, podríeu parlar-nos un moment de les virtuts de la velocitat (que també en deu tenir)?
—Quan escrius una novel·la acabes veient-ho tot. I les virtuts de la velocitat són tan evidents i brillants i cridaneres… Un món veloç respon a les pulsions més elementals i les complau immediatament. Però aquesta actitud és a la base del capitalisme més salvatge, que ret culte a la instantaneïtat. I els pitjors mals tenen a veure amb això. És clar que també té coses positives ser veloç: s'ha de tenir capacitat d’enllestir les coses en la vida. De fet, necessitem tant la velocitat com la lentitud, perquè l’una sense l'altra no tindria sentit. Però en aquest cas es critica allò que domina. A mi, de la lentitud allò que més trobo a faltar és la plenitud, que podem perdre per sempre . La plenitud és un luxe, i quan l’haurem perdut, no el podrem recuperar. No ens en restarà cap record. No es trobarà a faltar. Perquè és prescindible.

—És gaire estès el culte a la instantaneïtat?
—És pertot arreu. Posem per cas, els psiquiatres: visiten sense temps d’escoltar. I es dediquen a marcar amb creuetes un formulari tipificat. Les històries clíniques dels pacients ja no són narratives. Hi ha una pèrdua del detall. Hi ha una pèrdua de profunditat. Els detalls són essencials en les relacions humanes. I en el món docent això cada vegada passa més també. Tot per aconseguir més productivitat. La velocitat és molt addictiva i en la societat actual tot sembla que vagi cap aquí.

—Però la velocitat també fa fer molts errors.
—Exacte. El lector s'adonarà al final de la novel·la que la protagonista és molt poc fiable. Ella mateixa se'n sorprèn.
 
—La crisi econòmica pot fer capgirar aquesta tendència, pot portar-nos al decreixement?
—Em penso que si no hi ha un crac molt bèstia, que ens obligui a tornar enrere, no ho farem pas. Perquè el decreixement no em sembla una tendència natural.

—Les noves tecnologies i les xarxes socials tenen un paper gaire important en la distorsió del temps?
—La vida virtual és un canvi molt gran, però un canvi que ens acosta al món infantil. En termes humans, ens porta a una certa immaduresa, al 'peterpanisme'. Aquest tema també forma el rerefons de la novel·la.

Men?ame